El Consell per la República i la història del darrer intent fallit de l’independentisme d’anar unit

Carles Puigdemont serà reelegit avui president del Consell per la República per l’Assemblea de Representants, si no hi ha cap imprevist. El Consell continua el seu desplegament, amb Puigdemont al capdavant, ara que ERC, JxCat, la CUP, Òmnium, l’ANC i el Consell mateix han aparcat les negociacions per a reformular-lo i intentar vincular-hi la direcció estratègica del procés. I això que, segons diverses fonts consultades, van arribar molt a prop de tancar un acord i fins i tot van pactar un marc genèric d’estratègia compartida per a culminar el procés d’independència. Les converses, tanmateix, es van tallar al gener per la falta d’entesa a l’hora de lligar la direcció col·legiada al Consell per la República i no s’han reprès. Durant mesos, les negociacions entre els sis actors es van mantenir en secret i aquest silenci autoimposat va ser un dels elements que va permetre que arribessin més lluny que no s’esperaven alguns. Malgrat això, les discrepàncies estratègiques públiques entre ERC, Junts i la CUP van continuar aflorant al parlament.

A partir del mes de juny, una delegació negociadora integrada pels sis actors es va reunir periòdicament amb l’objectiu de desfer el nus que ha fet impossible la recomposició de la unitat d’ençà de l’octubre del 2017, malgrat alguns altres intents discrets per a aconseguir-ho, com ho van ser reunions anteriors a Ginebra. El desencadenant d’aquest intent va ser el pacte de govern d’ERC i Junts, que va costar molt de sargir, entre més raons perquè JxCat reclamava que la direcció col·legiada es vinculés al Consell per la República i ERC la’n volia deslligar. El pacte entre els dos socis de govern defensava la creació d’un espai discret que cerqués transitòriament la coordinació amb el Consell per la República fins que aquest es reformulés i acollís l’anomenat espai de coordinació, consens i direcció estratègica. Però les converses de sis no van començar amb una discussió sobre el Consell, sinó sobre l’estratègia. Hi havia discussions temàtiques, es recollien en actes i els sis actors les anaven aprovant. Segons diverses fonts, es va acabar acordant un marc genèric que partia de la base que, en el conflicte polític, el diàleg era necessari i no s’hi renunciaria, però que la confrontació era inevitable per a culminar el procés d’independència.

Les negociacions es van encavalcar amb el procés intern que ja havia emprès el Consell de la República per a desplegar-se institucionalment. De fet, el Consell va ajornar les eleccions a l’assemblea de representants, previstes inicialment al juny, dues vegades, malgrat que les negociacions no van ser mai l’argument esgrimit per la direcció del Consell i, finalment, l’agost passat, les va convocar per a final d’octubre. Tot i la falta d’acord entre els partits i les entitats, el Consell continuava consolidant-se organitzativament i això, que era inevitable en una organització amb unes bases pròpies i un funcionament intern reglamentat, al mateix temps dificultava l’intent que els partits i les entitats independentistes el repensessin i s’hi integressin els que no en formen part, sobretot ERC i la CUP. De la CUP, només hi ha Poble Lliure, i Òmnium té al govern del Consell la jurista Neus Torbisco-Casals. El Consell, així, va arribar a les eleccions sense que ERC i la CUP s’hi impliquessin oficialment presentant-hi candidats. Malgrat això, Ona Curto, regidora de la CUP a Arenys de Mar, va acabar essent elegida presidenta de l’assemblea, després d’haver estat una de les candidates més votades a l’urna d’electes.

Havent acordat el marc estratègic, els sis actors independentistes van entrar a debatre sobre el Consell en si i la vinculació de la direcció estratègica, i les converses es van acabar al gener sense cap acord. ERC s’ha desmarcat repetidament del Consell perquè el considera un òrgan partidista de JxCat, i reivindica el lideratge institucional del president de la Generalitat, Pere Aragonès, també a l’hora d’encapçalar el procés. A més, segons diverses fonts, en les discussions sobre el Consell també van aflorar les diferències sobre la missió d’aquest organisme, que va néixer com a institució republicana lligada al referèndum de l’1-O i la legitimitat del mandat que se’n derivava: entre els qui donen l’1-O per amortitzat i sostenen que, no havent-se fet efectius els resultats, cal un nou element de legitimació democràtica i els que hi vinculen la culminació de la independència. En el pacte de govern entre ERC i JxCat, els dos partits van salvar aquestes discrepàncies establint això: “Només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1-O de treballar per fer real la república catalana.” La CUP, a més, reivindica com a instrument de confrontació amb l’estat que es convoqui un altre referèndum aquesta legislatura. La vinculació amb l’octubre del 2017, tanmateix, és l’arrel del Consell i de la figura de Puigdemont, com a president legítim després de l’1-O i del 27-O. Aquesta discrepància de fons complicava tant la reformulació del Consell com la relació d’aquest amb la direcció col·legiada.

Una de les últimes propostes que es van posar sobre la taula de negociació va ser que el Consell convoqués un grup de treball que prengués les decisions per consens, de manera que qualsevol dels actors tingués dret de vet si no hi estava d’acord. Però no va reeixir, sobretot pel recel d’ERC perquè el Consell en fes de paraigua. Amb vista de l’imminent canvi de junta d’Òmnium, a més, es van deixar de convocar reunions. Mentre que algunes veus consultades per VilaWeb donen les converses per trencades i l’intent per fracassat, malgrat els avenços, alguns altres confien que serveixin per a tornar a cercar la unitat en el futur.

Puigdemont tornarà a presidir el Consell perquè no va prosperar una esmena del reglament que hauria fet incompatible el càrrec amb la presidència de JxCat, amb la vinculació directa entre el Consell i el partit que això implica si no és que deixa de ser el president de Junts per mirar de reforçar el seu perfil institucional. I això passarà justament ara que les discrepàncies entre els partits independentistes s’han accentuat al parlament per la incapacitat de respondre unitàriament en la defensa de l’escó de Pau Juvillà. “Hem d’admetre i assumir que som en un punt zero o gairebé en un punt zero”, deia Carles Riera en una entrevista a VilaWeb.