Com és un adult amb autisme? Com podem saber si som autistes, en cas de dubte?

La setmana passada, el metge i divulgador Salvador Macip va fer públic que feia uns quants mesos que li havien diagnosticat un trastorn de l’espectre autista (TEA) i un trastorn per dèficit d’atenció (TDA). Aquests darrers anys, ha augmentat el nombre d’adults a qui diagnostiquen un trastorn de neurodesenvolupament com aquests.

A aquestes persones, és habitual que el diagnòstic els arribi perquè n’han diagnosticat algun familiar prèviament, normalment fills o germans. Però també hi ha gent que sempre s’ha sentit diferent, que ha tingut dificultats en la interacció social o bé dificultats per a entendre normes socials implícites. Normalment, han tingut una infància i una adolescència complicades: tenien la sensació que no encaixaven amb els altres, que eren peculiars. És gent que s’estima més rutines estrictes per a sentir-se còmoda i segura. En aquest cas, normalment, passa que coneixen algú a qui han diagnosticat un d’aquests trastorns, i, com que s’hi senten identificats, es demanen si també el poden tenir.Normalment, els diagnostiquen ja d’adults perquè durant molts anys hi ha hagut un infradiagnòstic d’aquests casos, ja que durant molts anys s’ha associat a l’autisme a un espectre concret, el que comporta més dificultats de comunicació i incapacitants, el qual requereix una assistència consta

Com es pot resoldre aquest dubte? En parlem amb el doctor Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del servei de psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron.

Com podem saber si som autistes en cas de dubte?

Ramos Quiroga ens explica que la primera pregunta que s’ha de fer algú que dubti és: quant fa que tinc aquests símptomes? Si els símptomes no van aparèixer en la infantesa, difícilment correspondran a TEA o TDAH. A més, cal mirar si aquests símptomes impliquen un trastorn que afecta el dia a dia. Els símptomes li afecten el rendiment acadèmic, professional o de les relacions familiars o socials? El perjudiquen a l’hora de gestionar els diners o d’organitzar-se? Si no passa tot això, és una situació subclínica. Hi ha gent que pot tenir trets obsessius, però que no li limiten la vida. És a dir, cal que això causi una disfunció en el dia a dia vital, d’una manera global, perquè sigui considerat un trastorn com ara el TEA o el TDAH.

Les actituds autistes més freqüents en adults tenen relació amb les habilitats interpersonals, la regulació de les emocions i les interaccions socials. Això pot originar maldecaps a la feina o amb les relacions socials. Per exemple, normalment és gent que té dificultats per a comprendre el llenguatge no verbal i el significat de les metàfores, o bé a l’hora de mantenir una distància adequada amb els altres.

Aquells a qui no han diagnosticat autisme en la infantesa acostumen a esforçar-se per adaptar-se al comportament habitual de la població, gràcies a estratègies compensatòries i mecanismes d’emmascarament de les dificultats en públic, però malgrat tot tenen estrès i de vegades depressió perquè han de fer un gran esforç per mantenir les relacions socials i senten que no acaben d’encaixar. Sobretot els passa a les noies, que són les que fan més bé aquest emmascarament.

Com es fan els diagnòstics?

Ramos Quiroga explica que cada dia més gent acudeix a la consulta mèdica dient que creu que té algun d’aquests trastorns, o bé perquè ha vist algun vídeo a les xarxes socials i s’hi ha identificat, o bé perquè ha llegit els símptomes i en té algun dels que s’esmenten. Recorda que un autodiagnòstic no és mai recomanable, i encara menys una consulta a la intel·ligència artificial. Sobretot, Ramos Quiroga deixa clar que un símptoma aïllat no significa res. “Que perdis una cosa o que arribis tard de vegades, no significa que tinguis TDAH. Has de tenir un bon grapat de símptomes.” En el cas del TEA s’ha de tenir en compte aquesta dificultat d’interacció social, aquesta rigidesa cognitiva, dificultats d’entendre les emocions d’altri… Això els crea moltes dificultats de contacte social, a vegades conductes molt repetitives i interessos molt restringits. “Hi ha gent que només s’interessa pels dinosaures. Tota la vida la focalitzen en allò. Tenen un interès molt restrictiu”, explica.

El diagnòstic es fa després d’una entrevista amb un psicòleg especialitzat. El professional farà preguntes al pacient sobre la seva història vital i el desenvolupament infantil. S’hi poden afegir entrevistes a familiars que puguin aportar més informació sobre les fites del desenvolupament. A més de l’entrevista personal, s’observa la conducta i la funcionalitat i s’avalua, si cal, la capacitat cognitiva i adaptativa. Es mira si els símptomes de la infantesa encara perduren en l’edat adulta. Així mateix, s’avaluen situacions mèdiques que de vegades poden derivar en símptomes semblants, com ara problemes metabòlics.

Els diagnòstics a hores d’ara encara són clínics, però el doctor Ramos Quiroga afirma que els anys vinents veurem una gran revolució en el camp de la salut mental. “Veurem diagnòstics amb símptomes clínics, evidentment, però també genètics que ens permetin d’acostar-nos molt millor al diagnòstic.”

Ara, com que el diagnòstic és clínic –basant-se sobretot en els criteris internacionals que dona l’OMS o l’Associació Americana de Psiquiatria–, és important que se n’encarregui un professional que n’ha vist més casos, cosa que l’ajudarà a fer un bon diagnòstic.

En cas de dubte, cal anar al metge de capçalera i explicar-li la situació en què ens trobem i el malestar que tenim. Si ho veu clar, ens derivarà al centre de salut mental comunitari que tinguem més a prop.