Rere els passos d’Enric Moner, el veritable deportat número 6448

Crematori de Strašnice
Vinohradská 214, Praga, Txèquia
Mapa a Google

Les raons per les quals el sindicalista Enric Marco i Batlle (Barcelona, 1921-2022) va defensar durant anys i panys que havia estat una víctima de l’holocaust nazi –un engany descobert el 2005– han estat motiu de molts reportatges i articles, a més de llibres i films. El rebombori desencadenat quan l’historiador Benito Bermejo Sánchez, expert en deportacions, va destapar la gran mentida de Marco –havia estat a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, en efecte, però no al camp de concentració de Flossenbürg, sinó com a treballador voluntari en unes drassanes navals al nord del país gràcies a un acord del 1941 entre Franco i Hitler per a aportar-hi mà d’obra– va empènyer l’escriptor Javier Cercas, per exemple, a voler entendre què havia portat Marco a mentir al llibre titulat El impostor (2014), que ha donat peu enguany al documentari Javier Cercas i l’impostor, de Catherine Bernstein, a partir dels enregistraments de les trobades de l’autor de l’assaig amb Marco.

El 2009, els cineastes argentins Santiago Fillol i Lucas Vermal van signar el documentari Ich bin Enric Marco. I el 8 de novembre de 2024, els bascs Jon Garaño i Aitor Arregi, fascinats també per la història de l’home que va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen i a rebre el 2001 la Creu de Sant Jordi de mans del president Jordi Pujol “pel seu combat contra el franquisme i el nazisme, que el portà a ser detingut per la Gestapo i internat a un camp de concentració”, van presentar el film biogràfic Marco, amb l’actor Eduard Fernández en el paper del protagonista. Però han estat uns altres bascs, el documentarista Oier Plaza i el mestre i investigador Unai Eguia, els qui han tancat el cercle de la història d’Enric Marco ensenyant la creu de la moneda.

Al documentari històric amb seqüències animades Popel (‘cendres’, en txec), estrenat fa pocs dies al País Basc, han aplegat tota la informació –plena de giragonses sorprenents– al voltant d’Enric Moner i Castell (1899-1945), el pagès i transportista de Figueres (Alt Empordà) que durant la Segona Guerra Mundial, com a exiliat, es va implicar en la Resistència francesa i en les xarxes que passaven persones perseguides pels nazis pel Pirineu. Moner sí que va acabar essent detingut per la Gestapo i deportat a Buchenwald i Flossenbürg, abans de ser afusellat al petit camp de Hradištko (Txèquia), a la rodalia de Praga. Amb tota probabilitat Enric Marco, per la coincidència de les inicials dels seus noms, va decidir de convertir-se, davant de tothom, en el presoner número 6448: Enric Moner.

La gènesi de Popel és la coincidència feliç de tres investigacions paral·leles que, per atzar, van trobar-se: la d’Unai Eguia per saber-ho tot –després de llegir El impostor de Cercas– de la persona a qui Marco havia robat la identitat; la d’Antonio Medina sobre el parador del seu avi miner de Motril, deportat pels nazis; i la d’Antón Gandarias, entestat a reconstruir la història del seu oncle, el mariner Anjel Lekuona, el rastre del qual es perdia als camps de concentració alemanys. Comparant les seves investigacions, Eguia, Medina i Gandarias es van adonar que els tres noms que perseguien havien seguit gairebé el mateix itinerari i havien acabat a Hradištko, subcamp de Flossenbürg, on van ser exterminats a mitjan abril del 1945 juntament amb Pere Raga i Castells (Ulldecona, 1903), Rafael Moyà i Pujol (Andratx, 1905), Vicent Vila i Cuenca (Alberic, 1900) i Antonio Clemente Jódar (Almeria, 1908).

La sorpresa va ser majúscula quan van descobrir, estirant els fils de la història, que les seves cendres –i de molts deportats més– havien estat preservades secretament per una família txeca: els Suchý. František Suchý (1899-1984), figura significada en la resistència contra els nazis i després contra el règim comunista a Txecoslovàquia, com a director del crematori de Strašnice, a la zona oriental de Praga, fou el responsable durant l’ocupació alemanya del país de la incineració dels presoners executats a la presó de Pankrác​ i en camps de concentració com el de Hradištko. Desafiant les ordres nazis, va posar en perill la seva vida i la de la seva família incinerant més de dos mil cossos separadament i amagant-ne les cendres durant dècades. Aquestes urnes es troben actualment al memorial erigit al mateix crematori de Strašnice que va dirigir František Suchý.

I una mica més: Després de l’estrena del documentari Popel en cinemes del País Basc al principi de mes, el 19 de novembre es projectarà amb la presència dels autors als Cat Cinemes de Figueres, la ciutat natal d’Enric Moner i Castell, i els dies 21 i 22 a Barcelona.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

 —Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat