Ramon Badia: una vida cinematogràfica entre Benavarri i Mònegue, passant per Cuba

Institut Audiovisuel de Monaco
83-85 Bd du Jardin Exotique, Mònegue
Mapa a Google

A la part més alta de Mònegue, just a tocar del Jardí Exòtic, hi ha la flamant seu de l’Institut Audiovisual Monegasc, on es desen milers i milers de fotografies històriques, cintes i vídeos relacionats amb el petit principat de la família Grimaldi. Un dels fons més interessants i valuosos de la filmoteca local és sens dubte el del Cinéam, un club de cineastes amateurs fundat el 1951 i que enguany celebra el setanta-cinquè aniversari amb una exposició al vestíbul de l’institut. La importància de l’entitat es deu, sobretot, al fet que els materials conservats dels seus membres permeten de documentar gràficament la transformació radical –social, urbanística, cultural, econòmica…– que va experimentar aquesta minúscula ciutat estat a la segona meitat del segle XX, durant el regnat del príncep Rainier III.

Un dels socis més actius del Cinéam, d’ençà del primer moment, fou Ramon Badia (1915-1995). La seva fal·lera pel cinema es pot explicar per motius personals, atès que fou durant molts anys actor de teatre i va participar en força films casolans. També s’hi poden trobar factors professionals, atès que, després d’haver regentat una coneguda botiga de joguines a Mònegue, es va fer càrrec amb la seva dona Cilette de l’estudi de fotografia del seu sogre –Joseph Tournay– i va tenir contacte directe, doncs, tant amb el material cinematogràfic com amb pràcticament tots els cineastes amateurs que hi passaven. I encara hi podem afegir una raó més: no es pot descartar que, en la tirada pel cel·luloide, també hi hagués intervingut poc o molt el seu pare, un personatge amb una vida digna de film.

Tal com ens indica el registre de naixement de Ramon Badia, el primer de febrer de 1915 a la Vil·la Panorama de la rue des Giroflées, el seu pare era un súbdit cubà, Ramon Badia Abreu, establert gairebé per atzar a la Costa d’Atzur. De fet, quasi també per casualitat, ell havia vist la llum al bell mig del Carib, perquè els seus pares, Ramon Badia i Caterina Abreu, eren de Benavarri (Ribagorça). Però, com molta gent el primer terç del segle XIX, les necessitats els devien empènyer a cercar millors oportunitats a Cuba, encara sota l’òrbita de Madrid. I sembla que en van trobar prou ràpidament, atès que en poc temps ja constaven com a propietaris d’una plantació important de canya de sucre, la Finca Voladoras, situada a la comuna de Rodas, a la província de Cienfuegos.

Fou a la veïna ciutat de Santa Clara on va néixer el seu únic fill, l’esmentat Ramon Badia Abreu, el 14 de novembre de 1862. I ben aviat van començar els revolts en la seva vida: essent tot just un infant, una epidèmia de febre groga es va endur els seus pares. Orfe i sense més família a Cuba, el van internar –sota tutela– en un convent de jesuïtes a Espanya fins que no assolís la majoria d’edat. En aquest període personalment dur, es va formar en el camp de la química, amb tanta mala sort que, en un experiment, una explosió accidental el va ferir a les galtes i el coll. D’aleshores ençà, va dur sempre una barba espessa…

Amb el diploma sota el braç i les cicatrius de la vida al cor i al cos, va tornar a Cuba amb la intenció de recuperar l’ànim i sobretot l’explotació de sucre dels pares, amb una sort inicial força semblant. Va desenvolupar amb encert les terres heretades i, entre collita i collita, el jove Ramon va aprofitar la bona posició econòmica per viatjar per tot el món. Però aquest ritme de vida plàcid i agradable es va aturar en sec el 15 de febrer de 1898 quan, amb l’explosió del vaixell de guerra nord-americà Maine al port de l’Havana, va esclatar de retruc la guerra entre els EUA i Espanya. Una de les batalles destacades d’aquell conflicte entre potències, amb rerefons insurreccional a l’illa, va tenir lloc precisament a la seva finca, que va quedar arrasada; i ell, ferit greument a l’abdomen. Tenia solament trenta-sis anys quan els metges que li van salvar la vida li van aconsellar de canviar el clima tropical cubà per un altre de més temperat, si volia mantenir la salut.

Va deixar l’explotació de la finca a una societat nord-americana i va sortir a la recerca d’un racó de món on viure, amb hiverns no gaire freds i estius no excessivament calorosos. Mònegue, entre Niça i Menton, li va semblar el lloc ideal: hi va llogar una vil·la a l’est de la ciutat i hi va conèixer una noia dues dècades més jove que ell, l’estanquera Félicité Giordano, amb qui es va casar i el 1915 va tenir l’únic fill, el tercer Ramon de la família. El Ramon Badia cubà, fill del Ramon Badia de Benavarri, es va morir el 10 d’abril de 1933 d’una congestió pulmonar, quan el Ramon Badia monegasc acabava de fer divuit anys. Va deixar a la vídua un milió de francs de l’època –fruit de la venda de la Finca Voladoras, que ja no va tornar a veure mai més–, una petita fortuna que es va reduir considerablement amb la gran depressió econòmica mundial dels anys 1930.

I una mica més: El tercer Ramon Badia, a més de deixar-nos imatges de la vida quotidiana de Mònegue dels anys 1920 a 1980 i de proveir la resta de cineastes amateurs locals amb el seu estudi de Riviera Photo, també va deixar escrita la història atzarosa del seu pare, Ramon Badia Abreu, perquè els seus descendents en conservessin el record. I això ha fet justament el seu fill, José Badia (nascut el 2 de gener de 1945), alt funcionari monegasc ja retirat, cineasta amateur com el seu pare i a qui devem (i agraïm) el relat d’aquest article.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat