Misia Sert, la gran musa del segle XX

244, rue de Rivoli, París, França
Mapa a Google

El 27 de novembre ha fet vuitanta anys de la mort del pintor i decorador barceloní Josep Maria Sert i Badia (1874-1945), reconegut com a gran muralista d’edificis públics i privats notables de tot el món: del Saló de les Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona al Palau de les Nacions de Ginebra, passant pel Rockefeller Center i l’hotel Waldorf Astoria de Nova York, als quals ja vam dedicar un article. Si avui ens hi tornem a referir és per parlar de la seva dona, Maria Godebska (1872-1950), una pianista i mecenes de les arts ben coneguda al començament del segle XX. Arran del matrimoni, que va tenir lloc el 2 d’agost de 1920 en una església parisenca, la Misia (diminutiu de Maria, en rus) va adoptar el cognom del marit i Sert va restar vinculat, indirectament, a la gran musa dels simbolistes.

No hi ha cap dona, en efecte, que hagi estat més retratada que Misia Sert pels grans noms de la pintura de la Belle Époque: es calcula que li van fer més de cent retrats, sola o en grup, alguns dels quals signats per figures de la talla de Pierre Bonnard, Odilon Redon, Auguste Renoir, Henri de Toulouse-Lautrec, Félix Vallotton i Édouard Vuillard. També va inspirar els escriptors Marcel Proust i Jean Cocteau, per a qui Misia Sert es va convertir en el prototip d’heroïna. El músic basc Maurice Ravel, per la seva banda, va compondre les peces “Le Cygne” (1906) i el poema simfònic “La Valse” (1920) inspirant-s’hi, i Mallarmé i Verlaine li van dedicar poemes. També fou una font d’inspiració per a la seva amiga i dissenyadora Coco Chanel (1883-1971), l’empresa de la qual va ampliar fa una dècada la col·lecció de perfums Les Exclusifs de Chanel amb una fragància anomenada… Misia.

Però qui era la dona que, amb el cognom de Sert, va destacar amb llum pròpia en l’ambient artístic i bohemi del París al tombant de segle? Maria Sofia Olga Zinaïda Kipriànovna Godebskaia, nascuda a Sant Petersburg el 30 de març de 1872, era filla de l’escultor d’origen polonès Cyprian Godebski (1835-1909), que exercia aleshores de professor a l’Acadèmia Imperial de les Arts a la ciutat i havia estat contractat, també, per a les obres de restauració del palau dels tsars. La mare, Sophia Servais, filla del violoncel·lista i compositor belga François Servais, es va morir en el part. Per això, la petita Misia va anar a viure amb la família materna a Brussel·les, ben situada socialment i també culturalment: entre les amistats que passaven sovint per casa seva hi havia el compositor i pianista Franz Liszt.

Fou en aquest ambient elevat que va aprendre, primer de manera autodidàctica i després amb els ensenyaments del compositor i pedagog Gabriel Fauré, a tocar el piano, un instrument que l’acompanyaria tota la vida com a intèrpret i també professora, tant a Londres com a París. Enigmàtica i radiant, fascinant i enlluernadora, l’anomenada “reina de París” també va tocar moltes tecles en el terreny amorós. El 1893 es va casar amb un cosí llunyà seu, Tadeusz Natanson, fill d’un banquer de Varsòvia i fundador i editor en cap de la revista parisenca d’art i literatura d’inspiració anarquista La Revue blanche. El 1905 va tornar a passar per l’altar amb un amant seu, el magnat de la premsa Alfred Edwards, fundador del diari Le Matin. Fou el principi d’una nova època marcada pel seu influent saló artístic i literari a París, pel qual van passar molts dels compositors, escriptors i pintors que la van adoptar com a model d’inspiració i des d’on va exercir de protectora de compositors com ara Stravinski i impulsora del famós Ballet Rus de Serguei Diàguilev.

Divorciada quatre anys després, el 1920 va contreure matrimoni per última vegada amb Josep Maria Sert, llavors ja hereu d’una gran fortuna, amb qui va viure entre París i Venècia. Malgrat el jurament a l’altar, la relació no va durar per sempre arran de l’aparició en escena d’una jove estudiant georgiana, Roussadana Mdivani (1905-1938), de la qual es va encaterinar Sert i amb qui s’acabà casant en segones núpcies el 1928. La separació no va impedir que el seu cognom, a més de quedar lligat per a la posteritat a la pintura mural (i al suport al bàndol franquista), també hagi estat relacionat, per mitjà de la Misia, amb la gran musa i mecenes del París més bohemi que ens va deixar ara fa setanta-cinc anys a la rue de Rivoli.

I una mica més: L’estiu del 2022, el municipi flamenc de Halle va inaugurar un nou pont entre els sectors de Bevrijdingsplein i Vogelpers que porta el nom de Misia, en record de la seva infantesa a Bèlgica. El Misiabrug, de l’estudi internacional Ney & Partners, casualment té una bona retirada als ponts blancs de l’arquitecte Santiago Calatrava.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat