Cementiri dels Andinistes
Luján de Cuyo, Puente del Inca, Mendoza, Argentina
Mapa a Google

El 2022, la periodista i escriptora Gisela Marziotta va publicar Las primeras. Mujeres que hicieron historia, un llibre que retrata una vintena llarga d’argentines que van trencar les rígides estructures socials de la seva època i, cadascuna a la seva manera, van lluitar per un espai que abans d’elles havia estat vedat a les dones. “El llibre és un reconeixement a totes les dones que van transformar la seva vida en una proesa, en una bandera de lluita, en un crit, en un somni”, diu l’autora al pròleg.

Proesa, lluita, crit i somni són els trets quasi exactes que defineixen la gesta tràgica que va protagonitzar una filla de mallorquins el 12 de febrer de 1947, just el dia que feia vint-i-dos anys, al cim d’Amèrica, l’Aconcagua. Maria Canals (1925-1947), filla dels sollerics Salvador Canals Frau i Margarita Vicens Mayol, havia nascut a Frankfurt del Main (Alemanya), on el pare va acabar els estudis d’antropologia. Cinc anys després, el 1930, tota la família es va traslladar a viure a l’Argentina, on Salvador Canals va ocupar places docents a les universitats de Buenos Aires i Tucumán. Finalment, va entrar a la Universitat de Cuyo, a Mendoza, on va desenvolupar una trajectòria destacada i va fundar l’Institut d’Etnologia Americana. Al mateix campus va tractar, curiosament, amb el filòleg Joan Coromines, que també hi va ocupar càtedra al començament dels anys 1940 i hi va fundar, en el seu cas, un institut de lingüística que encara porta el seu nom.

A Mendoza, la porta de l’Aconcagua del vessant argentí, la filla del professor Canals va començar a estudiar filosofia i lletres i, en paral·lel, va entrar en contacte amb els ambients de l’excursionisme local, com a sòcia del Club Andinista Mendoza. Els primers passos de la Mausy (rateta, en alemany), el nom afectuós que va rebre dels companys d’aquest centre veterà fundat el 1935, van ser sortides a muntanyes de la pre-serralada andina: Melocotón (2.080 m), Áspero (2.252 m), Arco (1.676 m), Mogotes Colorados (2.650 m), La Cruz (2.740 m), Alfalfar (2.503 m)… I, ben aviat, va començar a atacar la serralada andina, amb l’ascensió documentada al Cerro Pablo Franke (5.190 m) el 17 de desembre de 1944. El 13 d’octubre de 1945 va pujar al Cerro Loma Amarilla (5.200 m) i, més tard, al Cerro Colorado (5.400 m), tal com detalla Carles Capellas i Cabanes, del Servei General d’Informació de Muntanya, en un article recent dedicat a la seva figura a la Revista Muntanya del CEC.

La majoria de sortides, Canals les feia amb companys del Club Andinista Mendoza, com ara Manuel Pacheco, Francisco Ibáñez i José Colli, que esdevindria el seu promès. Tots ells la van acompanyar, justament, en l’ascensió al Cerro El Plata (6.310 m) el 26 de maig de 1945, que la va catapultar en l’andinisme perquè va ser la primera vegada que fou coronat per una dona. Joan Coromines, excursionista empedreït, va pujar-hi curiosament el 3 de novembre d’aquell mateix any. Entre els alpinistes de la zona, val a dir, el Cerro El Plata és considerat l’antesala abans d’afrontar el cim més alt del continent, l’Aconcagua. Va ser així en el cas de la nostra protagonista.

Maria Canals i José Colli havien fet la promesa de contraure matrimoni una volta haguessin assolit els 6.962 metres de l’Aconcagua, un objectiu que es van marcar l’estiu austral del 1947. Acompanyats per Manuel Pacheco, Simón Lais i Caldwill King, a més de Juan Maas i Andrés Núñez, el dia 6 de febrer d’aquell any van sortir de Plaza de Mulas en direcció a Nido de Cóndores. El 12 de febrer, el dia del vint-i-dosè aniversari de la Mausy, la parella va arribar al cim, al límit de les seves forces, i en el descens van protagonitzar un dels drames més èpics d’aquella època. El cansament i les condicions dures de la baixada van deixar exhausta Maria Canals, que es va morir als braços de Colli.

En poques hores de diferència, la noia havia completat la segona ascensió femenina de l’Aconcagua, rere la francesa Adrianne Bance el 1940, i alhora s’havia convertit en el dotzè andinista que hi perdia la vida d’ençà del 1926, data de la primera mort enregistrada. Maria Canals, com continua explicant Capellas, fou enterrada al cementiri dels Andinistes prop de Puente del Inca, al costat de les altres víctimes de l’època heroica de la conquesta de l’Aconcagua, sense cap làpida que la recordi. Però el seu nom afectuós, Mausy, sí que és ben present, encara ara, en un cim de 4.550 metres del Cordón del Plata i en un refugi del Club Andinista Mendoza a Vallecitos, considerat una bona base per a fer ascensos a tota la serralada.

I una mica més: A les pàgines del llibre de Gisela Marziotta, a més d’un esment a la gesta andinista de Maria Canals, també apareix descrita la marca important que va deixar la científica Carmen Pujals, filla de pares catalans, tant al Museu de Ciències Naturals de Buenos Aires com a l’Antàrtida durant la segona meitat del segle XX. En vam parlar en aquest article ara fa un any.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat