Llibert Mira, un gendarme anarquista al cor del Maig del 68

Com a casa: viatjant pel món a la recerca d'obres, edificis, monuments i personatges que ens remeten a casa nostra

VilaWeb
Martí Crespo
02.10.2021 - 18:16
Actualització: 02.10.2021 - 20:16

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Plaça de la Sorbona, París
Mapa a Google

Al llibre París rebelde. Guía política y turística de una ciudad (2008), els periodistes i escriptors gallecs establerts a França Ramón Chao i Ignacio Ramonet van mirar de recollir els espais de la capital francesa on havien tingut lloc, des del 1789, episodis que consideraven destacats de “la subversió política i el progrés cultural”. Fullejant-lo, doncs, es poden recórrer els carrers, les places i els barris parisencs on han passat fets, aquests últims dos segles i mig, que han cridat l’atenció dels dos autors. I un d’aquests fets, ressenyat a la pàgina 104 a partir d’un article publicat el 1973 per Chao mateix a la revista Triunfo, va tenir lloc a la plaça de la Sorbona en plena efervescència del Maig del 68.

El protagonista del capítol és Llibert Mira García, fill d’un matrimoni probablement alacantí format per Emili Mira i Remei García Ferrándiz. La primera dada documental que en disposem és de quan tenia set anys, atès que apareix amb aquesta edat a la llista dels dos milers llargs de republicans que el ​​28 de març de 1939 van fugir a bord del mític vaixell Stanbrook d’Alacant, l’últim bastió de la República a les acaballes de la guerra. La militància anarquista del pare no deixava gaires opcions: o exiliar-se o caure en mans dels franquistes. Per això, a la llarga relació d’embarcats, també hi consten la seva mare i els seus quatre germans, amb noms de ressonàncies llibertàries com el seu: l’Helios (de vuit anys), la Walkyria (de cinc), en Sòcrates (de tres) i la Camèlia (d’un sol any).

Vint-i-dues hores després, esquivant el foc enemic, el vaixell capitanejat pel gal·lès Archibald Dickson arribava a la costa d’Orà, a la riba sud de la Mediterrània. De cop i volta, la família Mira i la resta de tripulants desembarcaven a l’Algèria francesa, un lloc ben diferent i on al principi de la dècada de 1940, com recordaven Chao i Ramonet, “no era recomanable ser jueu, comunista o republicà”. A més de passar per alguns camps de concentració i laborals en condicions infrahumanes, sota el règim de Vichy els refugiats amb prou feines tenien dret de treballar. Els Mira, doncs, van intentar sortir-se’n com van poder aquells anys i, ja superada la Segona Guerra Mundial, en Llibert va començar a estudiar d’aprenent de sabater. A divuit anys, amb la nacionalització francesa a la butxaca, es va casar i es va establir pel seu compte. No semblava que anés malament, la Sabateria Mira, però amb els primers vents d’independència a l’Àfrica i l’arrencada d’un ja incessant degoteig de pied-noirs cap a França, el negoci va decaure i va acabar tancant.

Va ser en aquest context de desesperació econòmica, expliquen Chao i Ramonet, amb mare, dona i dos fills per a mantenir, que va decidir d’empassar-se els ideals heretats de son pare i es va allistar a la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), la policia de xoc a Algèria, necessitada d’agents per a lluitar contra la creixent activitat de l’OAS i del FLN. “Van arribar a una mena de pacte –descriuen els autors de la guia–: la policia passaria per alt les idees de Mira i ell seria lleial a les autoritats mentre no li encarreguessin missions contràries a les seves conviccions.” El pacte es va mantenir fins el 1962, quan amb la independència d’Algèria totes les forces de seguretat franceses van travessar la Mediterrània i van passar a la metròpoli. En el seu cas, va acabar destinat a París, on l’etiqueta de fill d’anarquista pesava molt més que al Magrib, ja llunyà.

A la pesant motxilla de guerres i exilis que carregava, la capital francesa hi va afegir la revolta del Maig del 68. Com a policia, és clar, es va trobar obligat a reprimir les protestes d’estudiants i obrers als carrers. “Però trobarà la manera –precisen Chao i Ramonet– de debatre-hi en comptes d’estomacar-los sistemàticament.” També va intentar de deixar el cos, fos amb baixes constants o provant tota mena de petites feines, però cap alternativa no permetia prou ingressos per a la família, que havia augmentat amb un tercer fill. I a la gendarmeria, les seves peticions insistents de ser destinat a serveis com menys contradictoris millor amb la seva consciència eren constantment refusades pels superiors.

El 29 de setembre de 1968, a la plaça de la Sorbona, en Llibert Mira llegia el diari dins el cotxe cel·lular. De sobte, el va cedir al seu company, va agafar la pistola reglamentària i es va clavar un tret al cap. Pocs dies abans, asseguren Chao i Ramonet, havia deixat escrit en una agenda: “No serà un suïcidi, serà un assassinat.”

I una mica més: El mateix llibre de Ramón Chao i Ignacio Ramonet també s’atura, a la pàgina 195, a Rue du Fauburg Poissonnière, 73, el lloc on tenia el taller el desconegut pintor cubista mollerussenc Jusep Torres Campalans (1903-1956), reivindicat únicament pel seu biògraf, l’escriptor valencià d’origen francoalemany Max Aub.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Sortida del vaixell 'Stanbrook' del port d'Alacant, el 28 de març de 1939.
Arribada de l''Stanbrook' al port d'Orà.
Fotografia de Llibert Mira publicada a la revista 'Triunfo' el 1973.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies