Plaça de la Sorbona, París
Mapa a Google

Al llibre París rebelde. Guía política y turística de una ciudad (2008), els periodistes i escriptors gallecs establerts a França Ramón Chao i Ignacio Ramonet van mirar de recollir els espais de la capital francesa on havien tingut lloc, des del 1789, episodis que consideraven destacats de “la subversió política i el progrés cultural”. Fullejant-lo, doncs, es poden recórrer els carrers, les places i els barris parisencs on han passat fets, aquests últims dos segles i mig, que han cridat l’atenció dels dos autors. I un d’aquests fets, ressenyat a la pàgina 104 a partir d’un article publicat el 1973 per Chao mateix a la revista Triunfo, va tenir lloc a la plaça de la Sorbona en plena efervescència del Maig del 68.

El protagonista del capítol és Llibert Mira García, fill d’un matrimoni probablement alacantí format per Emili Mira i Remei García Ferrándiz. La primera dada documental que en disposem és de quan tenia set anys, atès que apareix amb aquesta edat a la llista dels dos milers llargs de republicans que el ​​28 de març de 1939 van fugir a bord del mític vaixell Stanbrook d’Alacant, l’últim bastió de la República a les acaballes de la guerra. La militància anarquista del pare no deixava gaires opcions: o exiliar-se o caure en mans dels franquistes. Per això, a la llarga relació d’embarcats, també hi consten la seva mare i els seus quatre germans, amb noms de ressonàncies llibertàries com el seu: l’Helios (de vuit anys), la Walkyria (de cinc), en Sòcrates (de tres) i la Camèlia (d’un sol any).

Vint-i-dues hores després, esquivant el foc enemic, el vaixell capitanejat pel gal·lès Archibald Dickson arribava a la costa d’Orà, a la riba sud de la Mediterrània. De cop i volta, la família Mira i la resta de tripulants desembarcaven a l’Algèria francesa, un lloc ben diferent i on al principi de la dècada de 1940, com recordaven Chao i Ramonet, “no era recomanable ser jueu, comunista o republicà”. A més de passar per alguns camps de concentració i laborals en condicions infrahumanes, sota el règim de Vichy els refugiats amb prou feines tenien dret de treballar. Els Mira, doncs, van intentar sortir-se’n com van poder aquells anys i, ja superada la Segona Guerra Mundial, en Llibert va començar a estudiar d’aprenent de sabater. A divuit anys, amb la nacionalització francesa a la butxaca, es va casar i es va establir pel seu compte. No semblava que anés malament, la Sabateria Mira, però amb els primers vents d’independència a l’Àfrica i l’arrencada d’un ja incessant degoteig de pied-noirs cap a França, el negoci va decaure i va acabar tancant.

Va ser en aquest context de desesperació econòmica, expliquen Chao i Ramonet, amb mare, dona i dos fills per a mantenir, que va decidir d’empassar-se els ideals heretats de son pare i es va allistar a la Companyia Republicana de Seguretat (CRS), la policia de xoc a Algèria, necessitada d’agents per a lluitar contra la creixent activitat de l’OAS i del FLN. “Van arribar a una mena de pacte –descriuen els autors de la guia–: la policia passaria per alt les idees de Mira i ell seria lleial a les autoritats mentre no li encarreguessin missions contràries a les seves conviccions.” El pacte es va mantenir fins el 1962, quan amb la independència d’Algèria totes les forces de seguretat franceses van travessar la Mediterrània i van passar a la metròpoli. En el seu cas, va acabar destinat a París, on l’etiqueta de fill d’anarquista pesava molt més que al Magrib, ja llunyà.

A la pesant motxilla de guerres i exilis que carregava, la capital francesa hi va afegir la revolta del Maig del 68. Com a policia, és clar, es va trobar obligat a reprimir les protestes d’estudiants i obrers als carrers. “Però trobarà la manera –precisen Chao i Ramonet– de debatre-hi en comptes d’estomacar-los sistemàticament.” També va intentar de deixar el cos, fos amb baixes constants o provant tota mena de petites feines, però cap alternativa no permetia prou ingressos per a la família, que havia augmentat amb un tercer fill. I a la gendarmeria, les seves peticions insistents de ser destinat a serveis com menys contradictoris millor amb la seva consciència eren constantment refusades pels superiors.

El 29 de setembre de 1968, a la plaça de la Sorbona, en Llibert Mira llegia el diari dins el cotxe cel·lular. De sobte, el va cedir al seu company, va agafar la pistola reglamentària i es va clavar un tret al cap. Pocs dies abans, asseguren Chao i Ramonet, havia deixat escrit en una agenda: “No serà un suïcidi, serà un assassinat.”

I una mica més: El mateix llibre de Ramón Chao i Ignacio Ramonet també s’atura, a la pàgina 195, a Rue du Fauburg Poissonnière, 73, el lloc on tenia el taller el desconegut pintor cubista mollerussenc Jusep Torres Campalans (1903-1956), reivindicat únicament pel seu biògraf, l’escriptor valencià d’origen francoalemany Max Aub.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.