Castell de San Antón
P. Marítim Alcalde Francisco Vázquez, 2, la Corunya, Galícia
Mapa a Google

Si el 2014 es va commemorar amb nombrosos actes, publicacions i iniciatives de tota mena el tricentenari de la resistència catalana en la guerra de Successió al tron hispànic fins a l’entrada de les tropes borbòniques a Barcelona, l’11 de setembre de 1714, aquest diumenge toca recordar els tres segles exactes de la mort del comandant suprem de les forces defensores a ultrança de la capital del Principat durant aquells catorze mesos interminables de setge: Antoni de Villarroel i Peláez (1656-1726).

Toca, sobretot, perquè així com la figura de Rafael Casanova i Comes (ca. 1660-1743), conseller en cap de Barcelona i màxima autoritat del bàndol austriacista en el tram final del conflicte, és ben reconeguda amb estàtues, carrers i places a Barcelona i per tot Catalunya, la de Villarroel passa molt més inadvertida: a la ciutat que va defensar fins a l’últim moment, hi té un sol carrer dedicat a l’Eixample… a les plaques del qual, per cert, durant molts anys es va indicar malament tant el lloc com la data de defunció.

Antoni de Villarroel, un personatge polièdric quant a orígens i a bandositats, es podria dir que fou estrictament lleial a la seva condició de militar, una vocació heretada del pare, Francisco de Villarroel, nascut a Villanueva de los Infantes. Aquest darrer, seguint la carrera militar, fou destinat en un moment determinat a Barcelona, motiu pel qual el seu fill Antoni fou batejat el 4 de desembre de 1656 a la catedral de la ciutat. Després d’haver cursat estudis d’infanteria i d’haver passat per guarnicions de Madrid i Ceuta, el 1697 fou enviat a defensar Barcelona del setge francès en el context de la guerra dels Nou Anys. Amb el canvi de segle i la mort sense descendència del monarca Carles II, Villarroel no va dubtar a acatar-ne el testament i retre fidelitat al candidat francès a la successió, Felip V.

Enquadrat en l’exèrcit borbònic, doncs, entre el 1705 i el 1706 va voltar pel Regne de Nàpols, d’on va tornar a la península ibèrica amb el grau de tinent general per participar, a les ordres del duc d’Orleans, en la presa d’Almansa, Requena, València, Balaguer i Lleida, el 1707, a més de la de Tortosa, l’any següent. Però la desconfiança creixent respecte de la capacitat de governar de Felip de Borbó el va empènyer no sols a involucrar-se en una conjura fallida, sinó també a passar finalment al bàndol austriacista, el 1710.

A les ordres de Carles III, que el va nomenar tinent mariscal, es va estrenar al front de l’Aragó, on ben aviat fou capturat de resultes de la derrota a la batalla de Brihuega-Villaviciosa i empresonat un any, fins que va obtenir la llibertat en un bescanvi d’oficials. Amb la signatura dels tractats d’Utrecht (1713), que van representar la retirada d’Anglaterra del conflicte i l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya, Mallorca i Eivissa, Villarroel va assumir el comandament suprem de les forces catalanes i es va fer càrrec de la darrera defensa de Barcelona, en una situació molt desfavorable respecte de la superioritat borbònica. Tot i això, entre el 1713 i el 1714 va intentar algunes operacions i sortides per a trencar el setge, sense èxit. Per aquest motiu, amb algunes escletxes ja obertes a les muralles, va aconsellar la capitulació de la ciutat, cosa que Casanova i la resta de consellers no van acceptar. Les desavinences no van impedir que, l’11 de setembre de 1714, participés en primera línia en la defensa de la ciutat fins a caure ferit.

Amb la caiguda de la ciutat, el duc de Berwick no va respectar les garanties donades als vint-i-cinc caps militars de Barcelona i els va començar a detenir al final de setembre. Un mes després, Villarroel era embarcat cap a Alacant. I el 20 de novembre, fou enviat cap al castell de San Antón de la Corunya, fortament custodiat, on va arribar l’11 de gener de 1715 i ja no en va sortir mai més. I això que ho va intentar i quasi ho va aconseguir.

Malgrat la guàrdia a la fortalesa gallega, reforçada a causa de la presència de Villarroel i cinc represaliats més del setge de Barcelona (el general Miquel de Ramon Tord, els coronels Pere Vinyals Verguer i Antonio del Castillo Chirino, el tinent coronel Eudald Mas Duran i el sergent major Juan Sebastián Soro), l’enviament i la recepció de cartes i diners d’amagat via Portugal foren fluids els primers anys gràcies al suborn d’un tinent i la col·laboració més o menys directa de la guarnició. La situació va canviar dràsticament el 1717, amb la descoberta d’un pla de fugida de Villarroel i l’enduriment consegüent de les condicions de captiveri. Però, tot i això, encara va poder mantenir esporàdicament correspondència secreta, amb l’ajut dels granaders que el custodiaven. Quan les autoritats van descobrir aquests contactes, l’estiu del 1724, van decidir de canviar tota la guàrdia del castell.

Només la signatura del tractat de Viena, el 15 de setembre de 1725, que esmentava a l’article novè la llibertat dels presoners polítics de la guerra de Successió, va posar fi a l’empresonament penós dels sis militars austriacistes a la Corunya, que el 20 d’octubre van poder començar a sortir cap a Viena. A Villarroel, la clemència li va arribar massa tard, atès que tenia una salut greument afeblida a causa de les duríssimes condicions d’empresonament just arran de mar. Va provar d’organitzar la marxa cap a la cort imperial, és veritat, però el 22 de febrer de 1726 el seu cos va dir prou.

En aquests termes n’informava Mateo Gudiel Sedeño a les autoritats borbòniques: “Corresponde a mi obligación y reconocimiento el hacer sabedor a VS, como el día 22 del pasado mes de febrero fue Dios gustoso llevárselo a mejor vida, en el mismo paraje de su libertad, habiendo estado desde el punto de ella postrado en la cama, efecto de once años de prisión en el calabozo de aquel castillo. Enterráronle a expensas de la caridad e diferentes que han expuesto su palabra y personas a la satisfacción del funeral y deuda, por no haber tenido el difunto con que se ejecutara”.

I una mica més: La data de la mort d’Antoni de Villarroel, aquest diumenge fa just tres segles, la van descobrir el 2009 els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, autors de 25 presos polítics del 1714 (un dels llibrets imprescindibles de la col·lecció Episodis de la Història, de l’Editorial Dalmau), en què parlen dels personatges que van defensar les llibertats i les constitucions del Principat fins el darrer moment i que, a conseqüència de la derrota, van experimentar directament “la duresa i la inflexibilitat de la repressió borbònica del 1714”.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat