L’última embranzida de Colau i els dubtes de Junts

  • La dèbil guspira de les alternatives encara pot donar una embranzida silenciosa a Colau. Potser no és tan lluny de ser batllessa de Barcelona per tercera vegada

Ot Bou Costa
20.05.2023 - 21:40
Actualització: 20.05.2023 - 21:51
VilaWeb

Difícilment Xavier Trias serà batlle de Barcelona. S’ha compromès a optar-hi tan sols si és primer diumenge vinent i, amb el pronòstic d’un triple empat, les opcions que guanyi no són elevades. De moment, en la mitjana dels sondatges ja ha baixat fins a la tercera posició. Tot i que el 30% d’indecisos encara pot canviar les coses, a dins hi ha un bon feix d’independentistes decebuts, abstencionistes potencials, als quals Trias s’esforça poc per seduir. Amb el vist-i-plau dels presidents Carles Puigdemont i Laura Borràs, el candidat diu que té la patent per a decidir els acords de governabilitat i, després, anar-se’n, de manera que la qüestió fonamental és saber quin preu posaria Trias a Jaume Collboni, en cas que el socialista en necessiti el suport per fer fora Ada Colau.

La clau és fins a quin punt Junts es podrà permetre, discursivament i de cara a les bases, l’asimetria de línies vermelles arreu del país. Toni Postius, el candidat a Lleida, diu que la cosa important és que la Paeria “no torni a caure a les mans del 155”. Per Trias, en canvi, Colau –que va expulsar Collboni del govern per l’aplicació de l’article– és un mal molt pitjor que no pas els socialistes. Per a recuperar el terreny perdut que li va arrabassar Esquerra Republicana fa quatre anys, Junts pot necessitar el PSC en unes quantes viles i ciutats. Una cosa és justificar la Diputació de Barcelona com una excepció, en fred, amb l’excusa que s’hi reparteixen diners i no té pes polític simbòlic. Una altra és travessar la barrera de normalitzar les aliances tàctiques amb Salvador Illa.

Junts pot obrir una ferida al seu espai si se li escapa una mica el càlcul. Sembla que la tendència és creure que els votants independentistes s’han tornat cínics o resignats molt més de pressa que no s’hi han tornat en realitat. La força per a justificar la sociovergència és la cantarella de la traïció d’Esquerra Republicana, però quina força tindrà, aquest relat, si Junts i el PSC s’asseuen plegats a taula? A molts independentistes els fa ràbia la fotografia d’Ada Colau alçant la vara de batllessa amb Manuel Valls aplaudint-la de fons. Quina emoció els despertaria la de Jaume Collboni alçant-la amb el suport de Xavier Trias i Daniel Sirera? Els votants de Junts potser es poden empassar la resurrecció convergent de Trias com un mal menor, però el mecanisme psicològic que faran servir per argumentar-ho és prou fort per a justificar també d’investir Collboni?

La dèbil guspira de les alternatives encara pot donar una embranzida silenciosa a Colau. Hi ha un arrenglerament de factors que la poden ajudar. El primer és que, amb el càlcul que la CUP no entrarà, la branca dels seus votants més interessada per l’eix social voti els comuns, o fins i tot Ernest Maragall, que és l’únic que descarta un pacte amb el PSC. El segon és que una part dels votants socialistes que no es refien del flirteig estrany amb Junts votin Colau per garantir la continuïtat de la fórmula actual. El tercer és la pura inèrcia del poder, de la popularitat, de l’encaterinament estètic de les obres acabades, que estenen el murmuri –mal que sigui efímer, n’hi pot haver prou– que potser aquest urbanisme no està tan malament. Ada Colau potser no és tan lluny de ser batllessa de Barcelona per tercera vegada.


Grècia i Turquia: l’estabilitat en joc, en dos temps

Tsipras, a l’acte final de campanya (fotografia: Giota Lotsari).

Avui hi ha unes eleccions legislatives a Grècia en què el govern de Kyriakos Mitsotakis, conservador, passarà comptes amb els votants després de quatre anys al poder. Però les previsions de governabilitat no són gens clares; l’ex-primer ministre Alexis Tsipras li trepitja els talons i tots dos van en tendències inverses: Nova Democràcia, el partit que governa, ha baixat aquests darrers mesos, i Syriza ha crescut lleugerament. Mitsotakis presumeix de la gestió econòmica i encapçala els sondatges, però té uns quants fronts oberts que li podrien passar factura, sobretot un escàndol de presumpte espionatge a rivals polítics, funcionaris i periodistes que ha sacsejat el país. L’estabilitat econòmica potser s’entrelluca, malgrat que la inflació i la guerra d’Ucraïna n’ha frenat els pronòstics, però l’estabilitat política no sembla pas a prop. Tampoc la geopolítica, per les tensions a la mar Egea amb el govern turc. La fesomia d’Europa encara dos diumenges crucials: avui, a Grècia, i la setmana vinent, la segona volta a Istambul, on Recep Tayyip Erdoğan pot perdre el poder.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any