04.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 04.04.2026 - 21:44
Els ecos del passat arriben sense aturall.
El jove inquiet escriu: cal repetir que vivim en temps d’incerteses i d’un desordre moral profund sota el pes de nombrosos interrogants de tots els ordres: polítics, socials, ètics, econòmics, religiosos i filosòfics?
El jove inquiet ha vist que el lledoner que estima ha tret els primers brots a les puntes de les branques.
Aquesta revelació tan simple li produeix un fervor àvid, una irradiació inspiradora.
Es troba immers dins un bosc de trànsits.
Sent aquesta alegria estranya sense la qual no es pot fer res vertader.
No el pot aturar ningú: té ales!
Diu fort: som una pedra seca que vola!
Diu fort: som una rosella despetalada que vola!
Diu fort: som un horitzó de tendresa fraternal que vola!
Diu fort: som un pa d’espelta que vola!
Diu fort: som una llàgrima de vida imprevisible que vola!
Diu fort: som un error fresc d’avui que vola!
Diu fort: som una lletra oblidada entre dues pàgines que vola!
El jove inquiet ha entrat en una zona de trastorn entre suggestió i implicació en què el que és dit és també el que no és dit, en què el camp de visió s’expandeix i es tanca, en què el llenguatge és una absència.
Escriu: Cada cop que algú obri una porta i la creua captam el més breu indici, prova o evidència, una espècie d’eclipsi, d’allò que passa a l’altre costat.
Hi ha alguna cosa que fa pensera sobre les forces de dissolució del singular i de la nominació. La memòria no és “la meva memòria”, com ens voldria fer creure aquesta època tallada de la història. Els records són ombres compartides, forces anònimes sostingudes conjuntament com l’aigua o la llum, ofertes a tothom, relligant-nos als altres.
El jove inquiet es demana: per què no don el meu cos a la literatura com d’altres el donen a la ciència?
Hi ha alguna cosa d’inquietant en la seva pregunta, una promesa d’exili.
Un formigueig d’al·lusions d’aquest jove inquiet són males de desxifrar en aquesta plagueta que ha deixat en què la força del relat se sosté en la dislocació del text que avança en una progressió erràtica prefigurada en els mots de la pèrdua del món, que experimenta de cada vegada més, i en la sensació del temps que es desfà.
El jove inquiet escrivia: De cada vegada em costa més llançar la fletxa, que és la creació d’un poema. I, per altra banda, no puc viure sense fer-ho.
No puc exposar-me decididament al risc de l’impensable. Necessit un impuls, cal dissipar les tenebres, cal escrutar el que ignor, desfer les obscuritats que persisteixen, destacar les mancances, els enigmes i els límits, la incertesa encara és el tema.
El jove inquiet vol reconèixer-se en si mateix.
El jove inquiet serà un artista de la prosa i crearà escales de socors per escapar de la catàstrofe en temps difícils.
Hi ha un batec de llum en els seus ulls, tènue i transparent.
Serà un suscitador verbal.
Aquests dies primaverals cal intuir que alguna cosa ens espera al fons de nosaltres.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
