Aquest és l’horitzó: lliurar tots els camins de la tinta.

Aquest és l’horitzó: pintar amb els pigments negres de les ombres els mots fins que el sutge amari totes les seves cèl·lules.

Aquest és l’horitzó: fer una parada nupcial lluny de les barreres de tinta que volen encloure-la.

Aquest és l’horitzó: deslliurar el cant dens recobert de tones de tinta, un feiner de titans com retirar les tones del ciment que recobreix l’energia concentrada d’una central atòmica.

Aquest és l’horitzó: la llum de l’escrit que acarona la tinta negra perquè il·lumini les tenebres.

Aquest és l’horitzó: la tinta relliga els uns amb els altres; escolta, tempera, vetla, conforta, aclimata; fa que un text en contínua fragmentació es mantengui unit.

Aquest és l’horitzó: la tinta és la respiració de les paraules i no s’atura de dir-me que allò que fa un esdeveniment és allò viu, i el que és viu és el que no es protegeix de la seva pèrdua.

Aquest és l’horitzó: la tinta està cansada, em mormola una frase que no sé d’on ha tret i que, en secret, jo repetesc cada dia, pens en alguna cosa, emperò no sé en què.

Aquest és l’horitzó: la tinta em confessa que és amb la seva solitud i només amb aquesta que viu; i segueix quasi tremolant, la solitud és l’única que escolt, l’única que m’alimenta i que em vetla, la que actua com una barrera, d’aquelles que fan els nins quan juguen a un torrentó amb una embosta d’herbes i quatre pedres, que no és completament impermeable i molt fràgil. La tinta és el súmmum de la fragilitat.

Aquest és l’horitzó: la tinta estotja les veus que no sentiràs pus mai més.

Aquest és l’horitzó: cada dia ho esper tot.

Aquest és l’horitzó: quan llegia els versos d’Ausiàs Marc escrits amb tinta antiga estava més enlluernat per aquell color negre fort de la cal·ligrafia que pels versos.

Aquest és l’horitzó: la tinta és una foguera, els llibres en són les cendres.

Aquest és l’horitzó: la tinta em diu que la frase més tendra s’ha d’escriure amb una destral.

Aquest és l’horitzó: la tinta et demana que li donis cada segon de la teva vida.

Per què no escric una llista de matisos amb aquests dits de les dues mans plens de tinta que sigui com una brodaria de les fantasies més fraternals que no has pogut imaginar mai?

Abans d’obrir els ulls he sentit les mamballetes de la pluja contra els vidres. No es pot imaginar ningú tenir un millor despertar.

El sementer davant la finestra és una plana d’escriptura perfecta, tot hi vibra.

Avui no he sabut fer res i no he estat a l’alçada de res: un devessall de llàgrimes em torrenteja les galtes.

La tela d’aranya tremola sota el vent com aquest text que espera caçar dins les xarxes de tinta la lectora activa que necessita beure aquesta llum feixuga que s’ha plantat en una fruitera plena dels grocs lluents d’unes llimones perfumades de l’hort.

Pau Casals cada matí de la seva vida toca una suite per a violoncel de Bach com si es rentàs a la font.

Els noms intensifiquen els gusts.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: