31.01.2026 - 21:40
He anat al sementer tot verd per les darreres pluges i estibat d’una floració de llevamans silvestres que tenen aquesta floretineua minúscula d’un carabassa ardent.
He caminat entre l’herba verda fins a arribar a una pradera ampla i llarga constel·lada d’esteles de color d’aquest groc vermellós que m’enamora, que m’exalta, que em fer, que em produeix aquest eretisme de tota la pell (pèls inclosos) que em fa sentir viu i donador de vida.
No és mal de fer llançar-se damunt aquest llençol verdíssim estampat de taquineues que són crebasses, clivells, esquerdes, cruis desconeguts.
Quan he enfocat a dos dits aquelles flors he començat a reconèixer la seva tasca essencial: eren escletxes, ulls, per on poder entrar cap a l’interior de mi mateix.
He recordat Rita, una poeta esquimal de llengua inuit, que vaig conèixer a Trois-Rivières, un poble del Quebec, que m’ensenyava que els esquimals anomenen ulls aquests forats que les foques excaven al banc de gel per sobreviure reprenent la seva respiració en l’aire atmosfèric.
Tot m’arribava d’un sol cop, no desplegat, quasi panoràmic, corítmic.
Alenava una expiració i una inspiració a cada flor.
De sobte la sang circulava millor en el cervell, darrere la mirada, a la punta dels dits, en el batec de les venes, a la part de dalt del tors, en els braços, en el ventre, per totes bandes.
L’univers creix, una porta s’obri allà on no n’hi havia i el cos s’obri amb la mateixa porta.
El cos ancià esdevé un altre cos.
Un lloc desconegut s’estén i avança a gran velocitat i tot el que coneixia pren un sentit nou, es confegeix una llum novella i allò que hem deixat retorna de sobte en la terra nova amb un relleu verge encara inexpressable perquè no ha pogut ser anticipat.
Desafiaments que no concernien a ningú poden ser revelats per l’atzar d’una conseqüència que no era cercada. Això és aprendre.
Hi ha barreres que cauen, i quan cauen hi ha distàncies que també cauen.
El sementer es desobscureix i el viatge augmenta el recorregut.
Estirat damunt l’herbei de llevamans en flor he sentit aquest apassionar-se pel que és altre.
He estimat, he après: la mateixa cosa.
Crei esdeveniments que em fan la impressió que he viscut.
Pens en instruments musicals estranys, com el tambor amb seda en lloc de pell, que canta el silenci.
Escric coses que no sap ningú i les qualific com a inexistents.
M’agrada viure en l’angle mort del social i del temps, en l’angle del món.
Sé que no respect el gust dels altres, m’enforiny més aviat en els intersticis i els replecs; els oblits i els confins del temps; els costums apassionats i les zones d’ombra; els tallapapers d’ivori i els rellotges d’arena, les bretxes.
Amb el pinzell sensorial voldria mesclar la vida i el pensament, la ficció i el saber, com si es tractàs d’un sol cos.
Aquest capaltard torn devora el sementer dels llevamans, les clarors es barallen per enfosquir la llum, els meus ulls recorren el lloc on aquest dematí he trobat aquells forats de l’univers desconeguts.
Tot és com una mortalla negra, ni gota de resplendor, ni un punt de llum.
Quan alç el cap entre niguls puc albirar les lluentors de les primeres esteles que em fan pensar amb Demòcrit i les seves paraules sàvies: el lligam fortuït dels àtoms és a l’origen de tot el que és.
Mir la fosca.
Podeu sentir el text recitat per Biel Mesquida mateix:
