Closcadelletra (CDXCII): Per dir no res

Tota la nit passaren estols i estols d’estornells damunt ca nostra.

Els vaig descobrir dins un somni en què combinava els seus dibuixos per un cel de capaltard i una angoixa muda que m’agafa certes matinades quan pens com està el món.

Em vaig deixondir i vaig saber que els estornells no eren material de somni, sinó una ocellada que feia voltes i revolts damunt les nostres teulades.

Després hi havia de cop en sec una aturada i es col·locaven als pins, als lledoners, als bellaombres del jardí i es posaven a refilar molt fort i coralment amb aquells crits espantosos entre els del corb i els del voltor que m’eixordaven i em feien mal al cuc de l’orella.

Vaig sortir a la terrassa i em vaig posar a fer mamballetes. Se sorprengueren, s’aturaren de piular i partiren de quatres volant a les totes.

Així em vaig passar aquella alba freda i amb unes lluentors meloses d’un sol que apareixia dintre núvols blancs amb randeta.

M’agrada aquesta escriptura modesta i obstinada que avança tota sola, viva, que no té en aparença res a dir llevat de denunciar les impostures del seriós, les xarades de l’erudició i les afirmacions de les idees dominants.

M’he especialitzat en l’absència de la meva necessitat, n’he esdevingut un expert, un virtuós. Ho puc dir amb orgull?

El meu territori és l’esborrament.

Deu ser per això aquesta obsessió amb les gomes d’esborrar?

Modèstia real o retòrica?

Humilitat sincera o arrogància subtil?

Chi lo sa!

Per què has escrit aquesta nota: l’olor és la retina del temps? I després l’has deixada dins un llibre de Teresa d’Àvila perquè fes de punt a una pàgina subratllada en què has llegit: la sensació més infernal és la d’un cos comprimit en un espai sense espai.

Voldria teixir frases sinuoses, ofegadores, angoixa adornada de pler sensual, inacabables volutes de subordinades que trenquin en trossos el temps sensible i sota l’omnipotència de l’opinió vessin el mestre dels temps moderns: el sadomasoquisme dels homes i de les dones.

Voldria fer una simfonia de fragments amb decantats carnatges; paraules d’un post-it clavat amb xinxetes a la paret de la cambra; la veu que s’endinsa en el pou de la rialla; la sang vergada dels adolescents de casa bona; sense dir a ningú que tot ell és en mutació; cruis per cada pam de paret emblanquinada de fresc on pint la fi d’un món; floresc, germin, ull, rebrot, em faig planter de tanyades, esclat de dintre estant cap als espais celestes; la veu trema de tanta llum, aplega els sons de la natura i torna humana.

Voldria escalar el capcimal d’un pi i quan m’hagués encaramallat podria ser un muetzí d’estar per casa i cantaria les glòries de les messes, la collita del raïm, l’aplegar fulles de plataner seques del caminal i aquells regals improbables que em deixaren feiners els amics que partiren.

Voldria cantar els camins de l’amor que són abscondits, arriscats, perillosos, amarats de plors, joies i sospirs, plens de desigs, mancances i serenitats i així mateix poblats de records que no s’acaben mai.

Voldria oblidar que és amagar; i extraviar-me estonetes entre els braços que m’estimen; i fènyer el pa de la tendresa humana fins quedar esgotat; i de retruc sentir-te molt enfora anivellant els vasos comunicants de les nostres amors per afavorir que el curs de l’escriptura ens deixi estormiats.

Els estornells no han tornat fins la fira de la tarda. Els sent com si fossin un miratge. 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: