Closcadelletra (CDLXXXIII): Atacar per tots els angles

Després d’un estiu devastador arriba una tardor en què encara és possible veure amb càmera lenta el viatge d’una fulla vermell sang de caquier amollar-se de la branca amb la lentitud dels segles.

Treball immediatament en el cor de la il·lusió, en la nit de les veritats i les mentides.

Ador la citació, el segon grau, la picada d’ull, l’al·lusió postmoderna, i vull fugir de les paraules culpables que ho empastifen quasi tot.

Voldria tenir la ploma dels rèprobes que van desafiar els llibres i el temps.

M’entusiasma en aquesta època de l’any tan estibada de llunes plenes a dos pams de la terra, de llunes de sang que em recorden la nit de la dansa de Salomé, i de lloccomuneres imatges de la nostàlgia, cercar en els fons dels miralls crivellats de trets aquest altre, que és el de la víctima d’un antic relat escondit que mata en l’instant que el conta.

Com si alguna cosa s’hagués perdut des d’aquella escena vora la bassa verda del Tancat tota plena d’algues, peixos, granots, espiadimonis, serps i d’altres joies vives. El món s’obria davant els meus ulls de deu anys com un prat ple de meravelles, d’innocència exaltada. El meu cosí mig any més gran ja no duia calçons curts i a mi no em deixaven posar els llargs. Mostrar les cuixes gruixades era un dels meus dolors, em victimitzava. I també patia de mala manera quan mirava com el cosí caçava papallones amb un gambaner, i després les enclavava damunt l’escorxa dels troncs dels pins del bosquet, i feia punteria amb l’escopeta de balins damunt aquelles ales brodades de colors que es convertien en pols daurada que surava un instant rere cada tret.

Sembla mentida que aquestes postes de sol hemorràgiques, de postal, que no s’acaben mai, em facin sentir alguna cosa que s’assembla a la intensitat, a l’exultació.

Som un ésser fugitiu, habitat per una espècie d’infinit.

Em fa por l’apaivagament.

Em fa por perdre la vibració.

Em fa por esdevenir una tereseta.

Naveg per soterranis de vellut per escapar-me dels electroxocs que em claven per totes bandes perquè volen educar el meu sexe i el meu cos.

I fan pillatge del meu cervell.

Ho dic amb veu burleta i cansada, com si fos un record inoblidable, una desorientació lúcida.

A continuació m’assec damunt els escalons d’un poema i deman almoina.

Els versos s’enllacen com heura florida a les meves cames, lleneguen dins la camisa, em mosseguen el cor i entren amb la seva vida fràgil pels fils dels meus nervis fins que el trèmolo que m’amara esdevé el pont que em fa passar de l’extenuació a la lleugeresa.

Són aquesta casta de miracles que cerc en els llibres: les digressions, les zones perdudes, els terrenys imprecisos, la llum nova d’unes pomes de Cézanne.

A l’altra banda de la finestra, un redol ben ample i fondo de llevamans petits i carabassa que han inventat  les darreres pluges, i com a fons un tapís de garrovers sempre tan verds. El motiu del tapís és l’imprevist que espera tostemps. Per totes bandes, sempre: en el plec d’una conversa, en l’enjòlit d’un llibre, en les variacions d’un cel; l’observ tant com l’esper; això és el que no esperava; això és el que esper i desesper.

Matèria d’alè, la caça extrema, la lectura d’una carta d’estrelles desaparegudes, aquestes línies orquestrals simultànies damunt la pàgina, un tros de silenci, però, per efracció, suspens, un missatge il·legible i ambigu, elogi del menyspreat, com el pintor prehistòric faig servir els relleus i els declivis de la paret verbal per marcar traces, gens aleatòries, que el mur de mots que duc dedins m’inspira.

M’expira.