01.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.11.2025 - 22:17
El color és el punt en què el nostre cervell i l’univers s’encontren.
Dies sencers a la natura, al mar, a la muntanya, al bosc, a la vora d’un riu, al mig d’un desert, no són mai suficients.
Ens manca temps, sempre ens manca temps per veure a poc a poc aquest continent invisible, nou, oblidat, profund, enfonyat, que tenim davant els ulls orbs.
Per això cant sempre seguit la resurrecció del cos, ara, de seguida, tot d’una: posseir la veritat en una ànima i un cos.
Rebutjar l’odi del cos propi, la seva desfiguració i la seva desincarnació rabioses.
L’Infern social no ho accepta: ens vol esmorteïts, anestesiats, paralítics, robotitzats, immòbils, eixorcs, insensibles.
Ens cal encarnar-nos tostemps. Per això faig de la frase que escric una germinació, una forma de treure ulls, de créixer en un nou cos amorós que ens mostrarà el paradís real: aigua, nu, roca, arbre, cel, horitzó, muntanya, taula, fruit, crani: tot és el mateix, tot és font de vida, festa.
Esdevenir músic que ha trobat alguna cosa com la clau de l’amor.
No cal separar-se mai de les petites percepcions: són sagrades.
Que pensament i memòria, pensament i reconeixement, pensament i sensació, meditin plegats.
No és necessari treure’s els ulls: cal evitar la petrificació oratòria, la brillantor retiniana, la frenesia irradiadora, massa dibuix comprimint la pintura, el derrapatge cap a l’anècdota, el tapís estirat…
Cal saber que una nova rapidesa es desplega en la lentitud.
Quin és el vostre color preferit? L’harmonia general.
Allò que vull traduir-vos és molt misteriós i mal d’expressar. Ja sabeu que el paisatge es pensa en mi i que som la seva consciència.
¿Podria ser l’entrellaçament a les arrels mateixes de l’esser, a la font de la sensació impalpable?
Hi ha tants d’humans que no són capaços de cercar perquè els han fet incapaços de pensar.
I oblidam que la natura és més en profunditat que en superfície, i que aquesta profunditat que els colors donen als nombres perquè pugen de les arrels del món, es tancarà de cada vegada més.
Perdem el vigor que donen els davalls, els nostres interiors. Cal penetrar tant allò que tenim dedins com el que s’escampa davant nosaltres.
El temps crida i amb poques excepcions no el vol sentir ningú: l’infern social vol que oblidem que tenim el temps comptat.
Cal obrir les valves de la sensació.
Una temptativa perquè la vida atenyi el sistema nerviós d’una manera més violenta i més punyenta.
Cal recordar que: “Anteriorment, vaig ser al·lot i al·lota, i mata, ocell, peix mut de la mar.”
No ho oblidem: el camí vertader no va enlloc.
Pensa que la pintura d’aquest quadre de mots (de morts? Ha! Ha! Ha!), encara és fresca.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
