18.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 20.10.2025 - 07:43
Dins el capvespre tardoral, travessat de núvols que s’esqueixen en una policromia que va del rosa gèlid al vermell roent em sent sol, entotsolat, em sent més a mi mateix.
L’ull s’enfonsa en una apoteosi efímera i gloriosa d’esplendors, de caceres fracassades de llums instantànies, fugisseres, de miratge.
I l’esperit, bon bloquejador de sensacions quan vol, aparta un pensament de roig sufocat com la roentor del desig que s’alça poderós i magnificent.
L’home que ja comença a vellejar i que ara escriu Closcadelletra, ¿conta setmana darrere setmana què és la seva vida?
¿O s’inventa una plagueta de bord que li serveixi de brúixola per orientar-se dins la confusió pertorbadora del món i dins la confusió ardent del fons de si mateix?
¿És un cronista? ¿És un escriptor? Basta que facis, hipòcrita llegidor, una lectura atenta, lenta i sedassada dels seus escrits. Si fos un cronista contaria coses. Si és un escriptor s’explica a si mateix mitjançat l’artifici d’un quadre de mots.
¿No saps descompartir la zona fronterera entre els dos personatges?
Has d’analitzar els riscs i les seduccions, les ambigüitats i els descoratjaments, les fatigues i els decandiments com en tota la literatura.
No et demanis si és ver o fals, si és el fruit d’un impostor o d’un ésser autèntic.
Cal llegir per tots els cantons, giravoltar els mots, escorxar-los si és necessari perquè ens donin el suc i el bruc, acaronar-los, vestir-los, contemplar-los, sentir-los, guixar-los, despullar-los, enterrar-los perquè fructifiquin, fer-los volar.
Les paraules alades són alhora senzilles i complexes, metàfores de l’escriptor per un cantó que se les heu amb la pròpia història, i metàfores de moltes altres coses: detalls minúsculs que són claus de l’enigma, miradors secrets que s’obren a paisatges invists, fons que esdevenen primers termes, interrogacions sense resposta, filatures narratives que mostren els replecs de la consciència, maneres de resistir el dolor de cada dia.
Narrador d’història aquest teixidor de closcadelletres, abans de ser un home de tal nació, creença o color, és un esdeveniment viu en aquest moment mateix.
I això tan essencial sembla que s’oblida tostemps.
Les paraules vives respiren i bateguen de veres.
I ell sap que l’escriptura és el seu remei i la seva salvació, la seva energia i la seva trinxera perquè treballa en convertir el desesper que ataca per totes bandes en espai fèrtil, mentre no para de denunciar l’esterilitat del somni quan esdevé motor d’il·lusions de cartró-pedra i de consum. I vindica que la soll dels llenguatges no es pot entendre mai completament, perquè està plena de laberints, d’ecos, d’escletxes, de fondals, de complicitats, de secrets, que sempre és un palimpsest de veus.
I l’escriptor diu més d’allò que diu, i fins i tot no arriba mai a deixar clares les coses que queden dins un fons d’inacabament, de misteri, d’incertesa, de perplexitat, de tremolor.
L’equinocci de tardor és un quadern d’afinacions: afina cada membre del bosc, afina l’esbart d’estornells, afina l’humus estibat d’esclata-sangs, afina el canvi de clarors entre sol i pluja, afina el turó brodat de fumeres de fulles seques, afina l’estol de núvols amb els ventres negres plens d’aigua blanca, afina el solo de flabiol del pastor del ramat d’ovelles i la cançó de la cuinera que cou vi en una caldera i el fa escumejar amb fulles, afina el pescador lluent d’escates i de llampugues que boten i la fornera que pasta el pa sense descans fins que el fa aliment de vida, afina el pagès que amb l’arada romana fa solcs en els terrossos de call vermell, afina la mar calidoscòpica plena d’ones que boten entre saboneres brillants.
I tot esdevé cant inacabable!
Cal resensibilitzar la llengua i aconseguir que bategui més que raoni.
Cal un descens cap a un endins amagat de la llengua, cap a una autenticitat enterrada, una dissecció cap a les vísceres, cap a la veritat innombrable de l’emoció.
Traspassar la pell de les coses!
Quina xarxa de ressons multiplicats entre el teixit en què s’entrecreuen la realitat visible i el món verbal!
La respiració rítmica, que fa vibrar les paraules dites en veu alta i ens fa sentir en el fons de totes les músiques la tonalitat sense notes, és el deixant de la poesia dins el mar de les lletres…
Escriptor i dissector són sinònims!
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
