biel mesquida

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Per a Dolores Sampol 

Damunt la pell d’intempèrie, damunt la pell brodada de carícies, damunt la
pell tacada de silencis, damunt la pell que vessa mocadors d’adeus i noms
esborrats, damunt la pell entintada de paüres, damunt la pell esquinçada per
les veus del temps, escric les llàgrimes d’or que he vist que queien entre
l’escorça d’un cedre vell del Líban en un jardí tancat.

Amb sonoritats baixes et diré com la partida d’un pit-roig, que em marca el
principi de l’estiu, m’ha deixat una tendresa lenta que obri les portes de
l’enyor.

Però no vull queixar-me, el pit-roig enllà de la mar aprendrà músiques
noves i me les cantarà quan torni al meu costat.

Assegut a les roques davant la mar antiga mir, entre la calitja que
s’escampa amb les ones, com els motius es multipliquen, el mateix tema
vist des d’un angle diferent m’ofereix una successió de fetes del més gran
interès, i tan variades que m’hi podria ocupar mesos sense canviar de lloc
només inclinant-me de vegades més a la dreta, de vegades més a l’esquerra.

Aquest paisatge té molt de cezannià i em deixondeix per emprendre les
exploracions de cada dia quan crec que s’ha fet un blackout –una
apagada– en els fusibles de les meves sensacions i quan les neurones
sembla que no s’encendran pus mai més.

El Cézanne-clic: una mecànica lluminosa, l’estudi i la utilització de la
refracció, un art que roba la superfície enlloc d’arrossegar-s’hi, que
travessa la realitat enlloc de sofrir-la, que cerca la palpitació contra la mort.

Vull posar molt d’aire entre les paraules perquè la respiració les oregi, les
faci volanderes, les llanci, ocells de llum, contra la tenebra que tostemps
ens cau a sobre entre notícies, entrevistes, declaracions, fake news, la
grisalla de la desinformació sagnant en un temps d’informació contínua.

Fotografia: Jean Marie del Moral

L’amic Voltaire em diu: ‘Cal pesar els esperits, no els humans.’

I aquesta idea tan senzilla m’embelleix tot el dia. I em repetesc com un orat
que saber llegir és viure el món, la història, els fets i fins i tot l’existència
pròpia com un desxiframent que no s’atura mai.

Per què augmenta a les totes l’analfabetisme mental, el conformisme cofoi,
la submissió al consum, el triomf de la lletjor, l’amnèsia històrica, la
violència contra les dones, els LGTBQ+, els negres, els migrants, els sense
sostre, la pobresa de la llengua, la por de la mort, la pornografia de saló,
l’odi d’un mateix, la insensibilització general, etc.?

Per què els llocs comuns es converteixen en llei del ramat?

Non omnis moriar.

(Vaig escriure Non omnis moriar –No moriré del tot–, d’Horaci, com el
cap de fuet d’un llamp que apareix inesperadament dins la negranit del text.
Sense motiu, sense perquè. I vaig deixar l’escrit amb aquest vers a l’aire,
per acabar-lo l’endemà. I avui em despert amb la notícia de la mort d’una
amiga pintora, un patrimoni viu de la humanitat que ha partit i ha
esdevingut llum. Aquesta llum amb la qual pintava la seva obra intel·ligent,
sensible, aèria, fulgurant, d’una elegància singular. Dolores Sampol, Mary
Sam per a mi, sabia que el fet estètic és sempre la imminència d’una
revelació.)

El poema d’Horaci (Odes, 3, 30, 6), traduït al català per Antoni Janer
Torrens, vull que sigui una clau que obri espais profunds amarats amb
l’energia amistosa més vertadera, més senzilla.

‘He donat fi a un monument més durador que el bronze
i més alt que la règia mola de les piràmides,
un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana
no podran destruir, ni tampoc no podrà fer
la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser.
No moriré del tot; una gran part de mi
se sostraurà a Libitina [deessa itàlica de la mort].’

Veig na Dolores Sampol, asseguda al seu hivernacle damunt el jardí d’un
veïnat amb un quadern de dibuix que contempla amb tristesa la immensa
xicarandana centenària tallada per una mà bàrbara, i la canta amb un llapis
mogut pel seu talent perquè el paper estotgi la resplendor d’una bellesa viva
i perdurable.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.