Aquest títol me l’ha suggerit una lectura de Marc Aureli que m’ha fet pensar: “Si tens cap preocupació per tu mateix, ajuda’t, sempre que puguis.”

Recordava que Sòcrates ja li havia dit a Alcibíades molt abans que el romà en fes el fonament de l’estoïcisme imperial.

Com transformar-me si no començ per ser l’amic de mi mateix?

Ajuda’t!

El sol d’aquest principi d’estiu és abassegador i converteix el jardí en un cant de la fugacitat més connectadora: es confonen els ullastres i el ferro rovellat, les iuques i els teuladers, els dragos i la formiga local, els cossiols de colocàsies i el rasclet i el verd escrostonat de les cadires, tot es toca, es penetra, es commou, s’afalaga, s’hibrida, es reseteja, s’esvaneix.

Cézanne em xiuxiueja dins el cuc de l’orella paraules clàssiques: “Quan on sait faire, on n’a pas besoin de faire savoir. Ça se sait toujours.” (Quan sabem com fer-ho, no necessitam fer-ho saber. Sempre se sap).

I a l’autopista un cotxe vell imita el soroll d’un avió que dispara amb una metralleta de fusta.

No et pensassis que les bandes sonores de la vida de cada dia no poden ser inquietants i angoixoses.

Converteixen els sons en sentits que t’entren pels llocs més enigmàtics, menys racionals, més regiradors, menys previsibles.

M’entra un conèixer intens que aquests artistes moderns del segle XX, que només pensaven a ser clàssics (Monet i Lautréamont, Picasso i J. V. Foix, Duchamp i Proust, Ferrater i Gelabert), tenien un sentiment fort d’entreajuda, un sentit molt violent de la solidaritat. Això ara s’ha perdut una cosa de no dir.

Sé que som en trànsit.

En l’andana renouera d’una estació de trens tota encesa de fums, desorientació i cossos sofrents.

Escric cada vegada més per ocupar-me d’allò que no es veu.

Les coses del món observable són una petitíssima part de la matèria que forma l’univers.

Crec que només un diàleg adorable com el que he perseguit tota la vida entre la ciència i l’art em podria donar algunes claus per orientar-me en aquesta recerca d’aquelles coses que només es poden comprendre amb aparells d’altíssima gamma que t’ho conten tot amb els algoritmes i les xifres, sense cap imatge.

Potser podria organitzar un viatge cap a la matèria negra: la cantada dark matter.

Intentar veure les coses que no deixen escapar la llum. Coses en què la llum no surt i tampoc hi penetra.

Els forats negres en el cosmos humà, qui són?

Torna mestre Epicuri amb unes lletres de neó groc que diuen amb majúscules encegadores: “Non fui. Fui. No sum. Non curo.” (No he estat. He estat. No som. No m’importa).

Tenim por perquè som esclaus, diu aquesta veu que ens arriba de l’antigor més grega, més clàssica, més sàvia. Som esclaus perquè tenim por de la mort. Obsedits per això. La desitjam sense saber-ho i li tenim por. Epicur diu que vertaderament no té por de la mort. La mort no és res. Si som vius, som vius. Si som morts, la mort no és res per a nosaltres.

Cal que ens ocupem amb urgència i amb delit d’allò que ens passa a l’instant mateix. El fonament d’un art de viure. Algú que fa això no té por de la mort. O molt poca.

Cézanne pintava contra la por i contra la servitud i la Rodoreda escrivia contra la por i contra la servitud, mantenien l’energia del saber fer.

I són aquí tan vius, tan bategants, tan clàssics!

L’alfabeguera del cossiol de la terrassa deixa un perfum que arriba fins a la mà que escriu.

Però això diria algú que no és ver, perquè encara no he sembrat l’alfabeguera.

Torn a Epictet que em conta un exemple de saviesa que s’amaga en el joc de la bolla. Per jugar bé a tenis, he de tornar la pilota. Però la pilota no té un valor en si mateixa, no jug per la pilota.

He d’exercitar les meves capacitats, jugar bé el meu paper sense fer-me il·lusió sobre el valor dels objectes que manipul per aquest paper.

Estic en la temptativa d’observar, de guiar i de sistematitzar l’ús de mi mateix i de tot el que m’enrevolta.

Gargots d’escriptura per incorporar la veritat en mi mateix o d’ajudar a l’altre d’incorporar-la.

Amb la idea d’agafar les coses tal com són i no com m’afecten deix de cal·ligrafiar mots i partesc amb gana cap a un bon tiberi com els de l’Antiguitat.

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.