Cinta Arasa: “Si els Països Catalans fóssim un estat, la Rodoreda seria una escriptora d’abast universal”

L'escriptora ha guanyat el premi de la crítica Serra d'Or en la modalitat juvenil per 'Paraules, flors i pólvora'

VilaWeb
Sebastià Bennasar
07.09.2021 - 04:29
Actualització: 07.09.2021 - 05:33

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Cinta Arasa (Tortosa, 1978) és una escriptora de pedra picada que ha anat bastint una obra molt sòlida i interessant, sobretot de literatura infantil i juvenil. Defugint modes i convencions, ha escrit cada vegada allò que la satisfeia, que la convencia i que la podia apassionar. Parla pausadament fins que arriba el moment en què la conversa entra en qüestions literàries. Llavors és quan s’apassiona i és tota energia i fermesa. La seva passió per Mercè Rodoreda la va dur a escriure Paraules, flors i pólvora, una novel·la protagonitzada per una joveníssima Mercè Rodoreda que viu la dictadura de Primo de Rivera i els primers amors i que s’encara per primera vegada a l’escriptura com a passió. El fruit de la feina ben feta és el premi de la crítica Serra d’Or de literatura juvenil que li acaba de ser concedit.

Expliqueu que a onze anys vau llegir per primera vegada la Rodoreda i ni més ni manco que El carrer de les camèlies. No és pas una lectura gaire habitual per a una nena d’onze anys…
―No, no ho és. Quan era a punt de fer deu anys amb la família vàrem haver de fer un canvi de ciutat i un dels llocs on vaig trobar refugi va ser en els llibres. Llegia compulsivament i els llibres per a la meva edat els devorava. A l’estiu podia llegir perfectament un llibre cada dia, de manera que els vaig acabar i vaig agafar els dels pares. Entre aquests hi havia El carrer de les camèlies. Em va entusiasmar i vaig continuar amb la resta.

Com va ser aquesta mudança?
―Va ser de Tortosa a Torredembarra, on vam anar a parar per qüestions laborals dels pares. A nou anys o deu encara ets una criatura i no entens els processos dels adults, però notes els canvis. Jo tenia vincles amb Tortosa i vaig viure l’enyorança. Els llibres i la lectura van ser un consol.

Formeu part de la nova fornada d’autores de literatura infantil i juvenil en català. Tinc la sensació que hi ha creadores –i creadors– cada vegada millors però que en general no us presten prou atenció, tot i que sou la veritable fàbrica de lectors…
―És cert, hi ha una bona collita de creadors i un bon planter i és veritat que ens fan relativament poc cas, especialment a l’àmbit institucional. En canvi, paral·lelament hi ha iniciatives d’editorials, bloguistes i youtubers que han agafat la literatura infantil i juvenil en català com a referent o element a promocionar i això ho valoro molt positivament. Darrerament, hi ha hagut un gran debat sobre la necessitat de crear audiovisual per a infants i joves i videojocs en català i hi estic totalment d’acord, però el debat sobre la promoció de la lectura en català no és a l’agenda política i fa molta falta. Una bona promoció de la nostra literatura a més a més podria actuar com a alimentació de la inversió en productes audiovisuals en català per a les criatures i això és important no tan sols per a la llengua, sinó per a la cosmovisió i la recerca de referents culturals del país. Si no creem personatges propis, la nostra tradició s’acabarà morint. És clar que hem de tenir una cultura oberta a totes les del món, però no hem d’oblidar els nostres referents i hem de fer-los aparèixer a la nostra ficció.

Si parlem de referents, moltes vegades el primer contacte amb Mercè Rodoreda és una lectura obligatòria, ben sovint Aloma.
―Que és un llibre molt més adequat que no pas El carrer de les camèlies, perquè jo no vaig entendre que la Cecília era prostituta. Per això tenia un objectiu poc cerebral amb el meu llibre, que era compartir la passió per la Rodoreda amb més gent que potser no ha trobat la manera d’apropar-se-la, perquè si la coneixes no pots no sentir passió per ella i la seva obra. Aquest objectiu més passional es combina amb un de cerebral, que és explicar la Rodoreda per a lectors que se la poden trobar una mica abans d’haver de llegir Aloma o La plaça del Diamant i que puguin tenir alguns elements que si cal els puguin servir de brúixola.

Doncs us he de confessar que a mi m’agraden molt els seus llibres però ella potser no tant…
―Suposo que us referiu a la persona i a allò que diu sobretot a les seves cartes. Vista la persona i no l’autora i des del segle XXI i sense filtres, potser es pot pensar que tenia un comportament qüestionable, però essent una dona als anys trenta, havent perdut la guerra i amb la seva història emocional, sexual i familiar, va fer una cosa molt humana, que és voler viure la seva vida. Passa que viure la vida implicava un seguit de coses, com ara ser brusc en alguns moments i més opcions que ara qüestionaríem encara més. Per exemple, en una entrevista amb Montserrat Roig deia que no era feminista i que les dones havien d’esperar. I per a nosaltres, que ho volem tot i ho volem ara, ens sorprèn molt, al segle XXI, aquest enfocament. Però, és clar, ella es va trobar una paret d’acer i va optar per cercar les vies per a fer allò que volia. De totes maneres jo en sóc massa admiradora per a jutjar-la amb objectivitat.

El vostre llibre el situeu en plena dictadura de Primo de Rivera, un període polític amb què, malauradament, cada vegada té més semblances el moment actual. Viatjar cap al passat contemporani nostrat ho heu fet sovint, en les vostres obres, però com ha estat la reconstrucció d’aquesta època?
―Quan vaig prendre la decisió d’escriure amb una Mercè Rodoreda adolescent, el moment històric venia marcat. Ella neix el 1908, de manera que la resta són faves comptades: es vivia la dictadura i, per tant, era el rerefons que li tocava a ella. Volia interrogar-me sobre com era la Rodoreda quan comença a escriure. La majoria dels escriptors ho fan a l’adolescència i, pel que diuen les biògrafes de la Rodoreda, és al voltant de l’adolescència quan comença un compromís molt ferm amb la llengua i el país. I en quin context vivia quan comença a escriure, quan tenia catorze anys o quinze? En la dictadura de Primo de Rivera, que tenia com a objectiu aniquilar qualsevol rastre de la cultura catalana i reduir drets de les dones, com volen alguns partits ara.

I aquí és quan creeu l’enjòlit de la novel·la…
―Si el context venia marcat per la situació històrica i jo volia fer una ficció que fos versemblant. No podia fer que la Rodoreda escrigués a la revista de l’escola com fan molts escriptors, perquè ella hi va anar molt poc i no era una opció possible. Podia haver-ho fet a les del barri o dels ateneus, però havia de buscar una altra via que em permetés de parlar de la seva dimensió pública, perquè sí que la veiem escrivint diaris, com tants altres autors. De manera que em vaig documentar sobre el moviment de les revistes clandestines durant la dictadura, vaig veure que alguna havia sobreviscut en català i la hi vaig involucrar.

Aquesta set d’aventures és quelcom que apassiona els lectors del llibre…
―Sí, però ja us dic que no tenim cap certesa que en la vida real Mercè Rodoreda estigués implicada en un afer com aquest, tot i que era possible i era versemblant, vivint a Sant Gervasi i fent mitja vida a la vila de Gràcia, que hi pogués col·laborar passant articles o narracions.

De fet, en el vostre llibre sembla clar que té tirada cap a Gràcia…
―Sí, i tant. Em baso en allò que sabem de la seva vida real i de la seva obra. L’adroguer de què parla era el de la Rambleta del Prat, per exemple, i a l’obra Gràcia hi és molt present. Sant Gervasi surt més a Mirall trencat, però ella tirava cap a Gràcia, perquè imagino que Sant Gervasi no era tan urbanitzat i no hi havia tantes botigues.

Un personatge que des del primer moment presenteu d’una manera dura és l’oncle Joan, amb qui la Rodoreda s’acabarà casant malgrat els vint anys de diferència. És una relació que no podem jutjar des de la mirada coetània, però que sens dubte la va marcar…
―He de dir que la meva visió de la seva relació amb l’oncle ha evolucionat amb el temps, sense que jo en sigui cap experta. De fet, hi ha grans expertes en la vida de la Rodoreda i jo només he fet una ficció. No m’agradaria fer cap judici moral perquè els ulls d’ara no són de cap manera equiparables als del 1928. A mi a l’escola m’explicaren que la varen obligar a casar-se amb l’oncle perquè així la petita fortuna que havia fet ell a Amèrica quedés a casa. Crec que podria ser versemblant que ella es quedés enlluernada amb l’oncle. Penseu que la Rodoreda era una nena que no havia sortit mai de Sant Gervasi, que anava al teatre i al cinema només quan podia i que les seves aspiracions màximes podien ser els aprenents de les botigues on comprava o algun aprenent d’advocat. La visió del món a la seva edat era limitada i llavors ve l’oncle, ben plantat, que compleix els cànons de bellesa masculina de l’època, que ha travessat mig món i que té una fortuneta i li parla i li fa regals molt poc a l’abast del que li hauria fet qualsevol noiet i la família impulsa aquesta relació i no l’atura. És versemblant que s’hi enlluernés.

Fins que arriba la realitat.
―És clar, quan es casa veu què és estar amb un home vint anys més gran i descobreix que hi ha una altra vida, comença a escriure a les revistes a vint-i-pocs anys i segurament la vida de dona casada molt jove i amb una criatura li sembla una presó. Tot i que hi ha dades que ens poden sobtar. Per exemple, tot apunta que l’oncle és qui paga l’edició de les primeres obres de la Rodoreda, perquè a final dels anys vint i principi dels trenta pensa que allò que escriu la seva dona és bo i té sentit.

Una decepció que té ella és la posició d’alguns dels intel·lectuals catalans d’avantguarda que admirava quan comença la seva relació amb Armand Obiols. Es demostra que poden ser molt moderns escrivint, però que continuen amb una ànima burgesa i conservadora quant a moral…
―No podem fer judicis morals a partir del present, però els drets de les dones els anys trenta anaven molt endarrerits. Molts homes de l’època tenien amants i històries paramatrimonials però a les dones no els ho perdonaven si se sabia. Molts homes marxaren de Catalunya a l’exili deixant criatures i la dona i a ella no li perdonaren mai que se n’anés deixant el seu fill. La Rodoreda va ser una pionera en l’evolució dels valors socials i morals de l’època, però som en un moment en què les diversitats de forma de vida sexuals i de raça a les societats europees eren molt conservadores, fins i tot entre les suposades esquerres. Eren molt conservadores i Rodoreda ho és molt quan es tracta de les altres races, per exemple, com demostren les cartes que es varen escriure amb l’Anna Murià, on té molta suspicàcia per tots aquells que no són blancs. I, és clar, es va sentir decebuda quan va veure que no acceptaven les seves decisions.

En canvi, no es pot dubtar que, independentment de la seva vida atzarosa i de les seves opinions envers els companys de generació i també contra altres escriptors de la nostra cultura, la seva obra és un dels cims literaris del país…
―Ella és molt bona en allò que fa i és la primera que ho fa. Potser només hi ha alguna obra de Víctor Català abans que s’hi pugui comparar. Si els Països Catalans fóssim un estat, la Rodoreda seria una escriptora d’abast universal. No és que no ho sigui, sinó que tindria encara molt més impacte perquè tindria un estat al darrere promocionant-la. La seva prosa i el seu estil és una filigrana d’or. Caterina Albert, també, i algunes escriptores posteriors, però ella és al centre.

Per què vau optar per escriure majoritàriament per a infants i joves i no per a adults? Què penseu que ha de tenir un bon llibre d’aquest gènere?
―Aquesta pregunta me la feu com si aquesta decisió fos una cosa objectiva, però en el meu cas tot allò que em passa vinculat amb la literatura és bastant subjectiu, intuïtiu i respon a impulsos que no sabria explicar. No prenc decisions, simplement hi ha històries que em vénen al cap, adequades cadascuna per a un públic lector diferent. Poques vegades dubto a quina edat va adreçat allò que escric, però és per intuïció. Crec que la dificultat de la literatura infantil està en el fet que s’ha de fer bona literatura amb el màxim de referents, però tenint en compte que aquell per a qui escrius no té els referents vitals dels adults. Hi ha metàfores que no poden entendre, records que no tenen perquè no els han viscuts. Això sí, el to em surt més tendre quan escric per a més petits.

Ens calen més històries per a infants i joves protagonitzades pels nostres escriptors, com passa en les altres literatures?
―I tant que sí. Els nostres escriptors i escriptores són referents culturals al nostre país i aquesta mena de ficcions poden ajudar a crear ponts que poden servir per quan els nens i nenes s’acostin a l’obra d’aquestes autores, sobretot amb els clàssics.

Parlem un moment del guardó. Què significa per a la vostra trajectòria?
―De moment, vertigen. Quan em van trucar, ja fa setmanes, no m’ho creia i vaig demanar si us plau que m’ho enviessin per escrit perquè estava en estat de xoc. Després també implica una certa tranquil·litat d’esperit: sempre he escrit allò que m’ha vingut de gust, això em dóna una força molt especial. Però sovint allò que escric no és allò que demana el gran públic. Per a mi, el fet més important és que si tens ganes d’escriure sobre la dictadura de Primo de Rivera doncs endavant, fes com vulguis, perquè si escric sobre allò que m’interessa tinc una força especial. Però també continuo dient que em fa vertigen escriure i quan feia aquest llibre moltes nits, durant el període de revisió, vaig arribar a tenir insomni perquè feia servir un material semisagrat de la nostra literatura. I pensava: qui sóc jo per a agafar la Rodoreda i fer-ne això? El premi també és un recordatori de la responsabilitat que hi ha darrere. Un premi de la crítica és com un segell que et diu: Vigila què fas a partir d’ara. No voldria escriure coses que poguessin decebre el jurat que me l’ha atorgat.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies