El 20 de gener a la nit, un tren de la R4, a Gelida, va topar contra un mur de contenció de la AP-7 i hi morí un jove maquinista en pràctiques. D’ençà d’aquell moment –ara fa cinquanta dies–, el Principat viu en un estat de caos ferroviari permanent que no ha resolt ningú, encara que haja deixat de ser notícia de primera pàgina pràcticament a tot arreu.

Cinquanta dies, cinquanta matins en què centenars de milers de persones s’han llevat sense saber si arribarien a temps a la feina. O simplement si hi arribarien. Cinquanta dies de limitacions de velocitat, de trens substituïts per autobusos, d’avaries i talls imprevists. 

Ara mateix hi ha, si no m’he descomptat, més de 250 limitacions de velocitat temporal en actiu a la xarxa. I, un mes i mig després de l’accident, les incidències són constants. Dijous passat, per exemple, un tren va restar aturat una hora i mitja dins un túnel entre Garraf i Sitges per l’avaria d’un pantògraf. Els passatgers, una volta remolcat el comboi, van haver de caminar per una andana plena de fang mentre plovia. Ahir ADIF i RENFE anunciaren que a partir del dia 16 hi hauria menys trens a la R2 i alguns dels que van a Sant Vicenç serien desviats i farien un recorregut que duraria quaranta minuts més. Aquest és el panorama. Aquesta és la normalitat de cada dia dels qui encara agafem trens –que molta gent ha deixat d’agafar-ne per sistema–: arribes a l’estació i no saps a quina hora ix ni quan arribaràs. Un servei pèssim, inservible, indigne.

Públicament –i políticament–, sembla que la crisi ha desaparegut. Ara que el caos s’ha tornat rutinari, per aquells mecanismes del periodisme que fan que la normalitat deixe de ser notícia, tots en parlem menys i alguns ja ni en parlen –i faig autocrítica per la part que em toca. 

Però les xifres continuen essent aclaparadores. Per exemple, aquests darrers trenta dies la línia R1 ha registrat incidències el cent per cent dels dies. Noranta-nou incidències en un mes. Fiabilitat, per tant, del 0%. Zero. 

I és en aquest context que ens trobem amb un escàndol paral·lel: la plataforma d’usuaris Dignitat a les Vies ha estat obligada a tancar la pàgina web on informava de les limitacions de velocitat temporal, per ordre d’ADIF. L’argument ha estat que la web difonia “informació sensible”. Sensible, diu. Té nassos la cosa. Ara resultarà que les limitacions de velocitat en una xarxa pública de transport finançada amb diners de tothom són “informació sensible”. No ho és pas la incompetència acumulada durant dècades. No ho és pas el dèficit de manteniment. No ho és pas la destrucció de la normalitat ciutadana. Ara resulta que allò que és “sensible”, per a ADIF, és que la població sàpiga quin és l’estat real de la infrastructura per la qual circula cada dia. I això –que voleu que us diga?– ja resulta particularment irritant.

La plataforma Dignitat a les Vies ho ha denunciat amb tota la claredat: “La seguretat ferroviària no pot ser un secret d’estat; la transparència és la millor garantia de confiança pública.” Tenen raó. Tota la raó del món. Però el gest i la polèmica en realitat demostren què fan les administracions quan creuen que no els mira ningú: apagar els focus. Primer deixen podrir la infrastructura durant anys perquè mantenir-la costa diners i esforç, i les inversions no ixen mai a cap fotografia inaugural. Després, quan tot peta, fan un parell de destitucions de cara a la galeria i esperen que el rebombori passe, acomboiat per la rutina i el cansament. I finalment, quan la cosa s’ha refredat i l’opinió pública ha canviat de tema, silencien de manera salvatge qui s’atreveix a mesurar el seu fracàs publicant-ne dades.

Això que ha passat amb la web de Dignitat a les Vies és, doncs, un símptoma d’alguna cosa molt més profunda que un conflicte burocràtic. És la il·lustració perfecta sobre com funcionen les institucions quan creuen que el problema ja no és a la primera plana i no constitueix un perill polític imminent: en compte d’adobar les vies censuren qui les vol monitorar. En compte de donar explicacions, silencien qui demana comptes. I confien que, a força de repetició, el caos es torne invisible i la gent s’acostume que els trens no van, com si això fos una fatalitat, com si fos inevitable.

I no. Fa cinquanta dies que el caos ferroviari s’ha instal·lat al país i no podem deixar de dir-ho i repetir-ho i denunciar-ho. I d’assenyalar-ne els culpables, tots: ADIF, RENFE, la incompetència del govern Illa, els governs espanyols –tots– d’aquestes darreres dècades i, en definitiva, Espanya. Com a concepte.

PS1. Parlant de temes que van passant i no poden caure en l’oblit, avui Clara Ardèvol ha aconseguit d’entrevistar Pablo Hasel, tancat a la presó dels Lledoners: “Prefereixo sortir més tard de la presó, però sense haver-los donat el que volen”.

PS2. El film d’Anna Maria Bofarull Rebel s’ha estrenat aquest cap de setmana al Festival Internacional de Cinema de Tessalònica. És un documentari que ressegueix, durant cinc anys, el calvari de Marta Torrecillas d’ençà que fou agredida per la policia el Primer d’Octubre a les escales de l’institut Pau Claris de Barcelona. La part més cridanera de la història és que el film ha hagut de ser produït a Eslovènia perquè a Catalunya ningú no ha ajudat la productora de Bofarull, ni sembla tenir interès que arribe al públic català. Un fet indignant del qual Josep Nualart Casulleras parla amb la directora: “‘Rebel’: el film sobre el calvari de Marta Torrecillas que s’ha hagut de finançar a Eslovènia”.

PS3. Com que ahir era dilluns, a VilaWeb Televisió tocava Existim, una conversa entre joves de tots els Països Catalans que ahir posaren la mirada sobre el centralisme intern, que fa que alguns punts del país semblen tenir un monopoli de les oportunitats. El debat el fan el creador de continguts Berti, la filòloga Gal·la Martí, la periodista Marina Castellví i Dídac Ferrer, de l’Associació de Joves d’Eivissa. Vegeu-ne el vídeo.