Avui fa cinc anys que Pablo Hasel va ser detingut pels Mossos d’Esquadra al rectorat de la Universitat de Lleida mentre cridava “Mort a l’estat feixista!” No era un crit de desesperació: era una declaració de principis, la d’un home que ha dut la coherència política fins a les últimes conseqüències, fins a la presó, fins avui.

Per això cal dir-ho amb tota la claredat i sense subterfugis: Pablo Hasel no és tan sols un raper condemnat injustament per les seues cançons. Hasel és un comunista conseqüent, un militant que ha convertit la vida sencera en un acte de resistència. La música n’és la forma d’expressió, però el fons és una trajectòria política forjada en la convicció que la lluita de classes no és cap abstracció acadèmica, sinó una realitat viscuda per milions de persones, i que la democràcia formal vigent a l’estat espanyol no és sinó la pervivència del règim franquista i el seu ritual d’opressió. Que ningú no s’enganye, doncs: l’estat espanyol, i la Generalitat de Catalunya –quina vergonya!–, no l’han empresonat per les seues lletres, l’han empresonat per la seua rebel·lia.

Cinc anys després, tanmateix, és especialment torbador i a mi em sembla especialment indignant que totes les promeses que es van fer quan entrà a la presó –tot allò que tants polítics van dir que farien– hagen estat oblidades.

Quan els carrers s’encenien, l’hivern del 2021, els principals partits catalans i espanyols es van afanyar a fer promeses dient que la seua situació es resoldria aviat. La indignació popular els va fer córrer a mostrar-se sensibles a una causa que cinc anys després és evident que solament els importava per oportunisme.

Els uns van parlar d’indult. Els altres van prometre la reforma del codi penal. Els de més enllà van assegurar que es derogarien els delictes d’opinió. Que s’acabaria la llei mordassa. I tot plegat va acabar en fum, en no res.

El PSOE –principal responsable de la situació de Pablo Hasel– va blocar la reforma dels delictes d’opinió el 2022. I, dos anys després d’acceptar-ne la tramitació, el debat no ha ni començat. L’indult també dorm en algun calaix de la Moncloa. I ara que fa cinc anys de la presó, cap dels partits que van prometre als ciutadans indignats que això no duraria gaire no han tingut ni la decència de donar explicacions. De donar la cara.

Pablo Hasel ho va dir sense eufemismes de la cel·la estant: “Van demanar l’indult per desmobilitzar i que semblés que feien alguna cosa.” La lucidesa d’un home empresonat és de vegades més nítida que la vista de qui és lliure però còmplice del sistema.

És cert que el Tribunal Europeu de Drets Humans –en el qual molts havien dipositat esperances– va afegir un gran revés en aquesta història: va considerar que la pena per enaltiment del terrorisme no era desproporcionada. La sentència, freda i formalista, parlava de “incitació” i de “risc de violència” com si una lletra de rap pogués ser equiparada a una ordre de combat, a l’acumulació de bombes i metralladores. La hipocresia de les democràcies liberals –que toleren la violència institucional, però s’espanten quan la proclama la poesia– ha eixit retratada una vegada més, i de quina manera.

Però, malgrat tot i contra tots, Pablo Hasel resisteix. Resisteix negant-se a acceptar el tercer grau –que implicaria penedir-se d’una cosa de què no s’ha de penedir. Resisteix parlant dins de la presó. Resisteix essent un símbol incòmode i dur que ens recorda cada dia –com una llum encesa enmig de la foscor– els límits reals i tangibles de la pretesa llibertat que diuen que tenim.

Cinc anys empresonat és molt de temps. Un sol dia ja ho seria, però cinc anys són massa. La injustícia, siga com siga, no caduca i  Pablo Hasel continua tancat en una presó de la Generalitat de Catalunya per haver dit allò que pensava, en un país que es diu democràtic, en un continent que es diu lliure i vol donar lliçons al món.

Per això és tan important de recordar avui que quan una persona conseqüent com ell és condemnat per les seues paraules i abandonat pels qui prometeren defensar-lo, la responsabilitat moral de la seua situació és compartida: és de l’estat que el tanca, però també dels partits i els polítics que s’hi acomoden i que no han fet res d’allò que van dir que farien.

Llibertat per a Pablo Hasel.

PS1. Clara Ardèvol en repassa fil per randa tota la història en aquest article: “Ni reforma del codi penal ni indult: Hasel continua a la presó cinc anys després i amb totes les promeses polítiques incomplertes”.

PS2. Aquests darrers cinc anys, VilaWeb ha pogut entrevistar –no sense grans dificultats– dues voltes Pablo Hasel a la presó. La primera: “A mi no em permeten d’enregistrar cançons a la presó”; la segona: “Junts, ERC i Podem es van comprometre a ajudar i no ho han fet”. Tots els articles –molts– que aquest diari ha fet sobre el seu cas els podeu trobar ací.

PS3. Els metges no abaixen la guàrdia i mantenen el torcebraç amb el Departament de Salut amb l’objectiu d’aconseguir millores laborals. El sindicat Metges de Catalunya ha convocat dos dies més de vaga. La primera és avui, 16 de febrer, i l’altra serà divendres, dia 20. La vaga coincideix amb la que hi ha convocada contra l’estatut marc, en què també podran participar metges del País Valencià i les Illes. En parlem en aquest article de Pol Baraza: “‘No estem disposats a continuar esclavitzats’: els metges mantenen la batalla contra Salut per les condicions laborals”.

PS4. El clima d’homofòbia avalat els anys vuitanta del segle passat pel govern de Margaret Thatcher va fer que moltes mares es trobassen obligades a abandonar la família per poder estimar lliurement. L’escriptora anglesa Caire Lynch ha escrit Un assumpte familiar, una novel·la feta a partir de personatges ficticis i paraules reals que advocats i jutges van pronunciar en judicis contra aquestes dones. Emma Granyer hi ha parlat: “Es pensaven que, si no es parlava d’homosexualitat, acabaria desapareixent”.

PS5. Ahir es va morir a París el músic basc Michel Portal, una de les grans referències del jazz europeu contemporani. L’any 1974, Portal i més grans músics francesos van col·laborar amb Raimon per fer el disc que tots coneixem per la versió d’aquella cançó que Víctor Jara va dedicar a Amanda. És un disc senzillament sublim en què els detalls sofisticats que Portal aporta remarquen la força de la poesia i la música del cantant de Xàtiva.