21.07.2023 - 21:40
The Washington Post · Kasha Patel
Prop de la costa oest de l’Amèrica del Sud hi ha una gran plana, a la vora de les muntanyes dels Andes, l’altiplà del desert d’Atacama. A una altura de més de 4.000 metres, aquest punt de la Terra, generalment fred i sec, també és on arriba més llum solar del planeta. Més i tot que en indrets amb més altitud i més propers a l’equador. De fet, en aquest altiplà hi arriba tant de sol com a Venus.
Un estudi publicat fa poc al Butlletí de la Societat Meteorològica Americana va registrar un rècord mundial d’irradiància solar (l’emissió d’energia de llum solar a la Terra) de 2.177 watts per metre quadrat a l’altiplà del desert d’Atacama, que és el segon altiplà extens més alt de la Terra. Això és molt més alt que no pas la radiació a la part superior de la nostra atmosfera, que rep uns 1.360 watts per metre quadrat.
“De fet, és la radiació que rebrà Venus a l’estiu”, diu l’autor de l’estudi, Raul Cordero, un climatòleg de la Universitat de Groningen als Països Baixos. I considera que la comparació és “increïble” perquè Venus es troba un 28% més a prop del Sol que no pas de la Terra.
De mitjana, la irradiància solar a l’altiplà és d’uns 308 watts per metre quadrat, encara la més alta del món. Cordero diu que el potencial d’energia solar a l’altiplà del desert d’Atacama és, de mitjana, unes dues vegades més alt que a l’Europa Central i a la Costa Est dels Estats Units.
“Si estàs exposat a un perill de radiació tan alt, has de protegir-te la pell”, diu Cordero. “En aquest lloc en particular, la gent que hi treballa és conscient que la radiació és alta, però ara sabem com n’és, d’alta, realment.”
Anteriorment, les dades de satèl·lits ja havien mostrat que aquesta àrea rebia la quantitat més alta de llum solar a la Terra, però aquest estudi analitza noves dades que ajuden a explicar-ne el perquè. Les mesures es van fer a l’altiplà de Chajnantor, una vasta extensió plana a més de 5.000 metres d’altitud i que significa “lloc de partida”. És la seu de grans projectes astronòmics, entre els quals, l’Atacama Large Millimeter/Submillimeter Array (ALMA).
L’equip ha trobat que la radiació extrema es pot atribuir als núvols prims i de gran altitud de la zona.
Cordero explica que els núvols sovint bloquen la llum solar o reflecteixen la radiació cap a l’espai, però els núvols prims trencats en aquesta ubicació poden enfocar intensament el sol a la superfície, en un fenomen conegut com a dispersió cap endavant –és com aguantar una lupa de vidre al sol. L’estudi ha trobat que aquests núvols, habitualment cúmulus, cirrus o cirroestratus, poden millorar la radiació solar a la superfície fins a un 80% en comparació amb les condicions sense núvols.
Aquests núvols són més pronunciats al gener i el febrer, durant l’estiu a l’hemisferi sud. La humitat que els crea prové de l’Amazones, durant el monsó sud-americà.
“Em cridava l’atenció fins on poden arribar els valors amb les condicions de dispersió avançada a l’altiplà del desert d’Atacama”, diu Tirthankar Chakraborty, científic de la Terra del Laboratori Nacional del Nord-oest del Pacífic, que no està implicat en la investigació. “És un estudi interessant que observa els extrems solars possibles al nostre planeta i estableix nous registres de radiació d’ona curta a la superfície.”
A Seiji Kato, un científic atmosfèric de la NASA que tampoc no ha participat en la investigació, no el sorprenen els resultats de l’estudi. Diu que quan la irradiància solar es transmet a través de l’atmosfera és absorbida pel vapor d’aigua i dispersada pels núvols i aerosols. Però un indret molt elevat, per sobre de la capa de vapor d’aigua i amb menys núvols i aerosols, rebria més llum solar.
Segons Cordero, aquests tipus de núvols també apareixen en altres llocs molt elevats, com l’altiplà de l’Himàlaia, però encara no hi experimenten uns valors de radiació solar tan alta.
D’una banda, l’estiu a l’hemisferi nord és menys intens que a l’hemisferi sud. Durant l’estiu a l’hemisferi sud, l’òrbita de la Terra és més a prop del Sol i arriba a un punt anomenat periheli a principi de gener. Com a resultat, la irradiància solar és fins a un 7% més alta a l’hemisferi sud que no al nord.
En segon lloc, l’hemisferi nord també té més molècules d’ozó entre la superfície i l’espai que no pas l’hemisferi sud. Les molècules d’ozó més altes de la nostra atmosfera actuen com a pantalla solar natural i ens protegeixen de la radiació solar.
A més, Kato assenyala que l’estudi només mira la irradiància solar descendent, però hi ha altres fonts de radiació que també s’han de considerar.
Per exemple, diu que la superfície també rep irradiància emesa per l’atmosfera, que no podem veure i no és útil per a l’energia solar. Però quan els núvols (especialment els núvols de baix nivell) són presents a l’atmosfera, diu que la radiació emesa per l’atmosfera pot ser més gran que la radiació que ve directament del Sol en un dia sense núvols. Aquesta també és la raó per la qual podem sentir més escalfor quan som a l’exterior una nit d’hivern ennuvolada que no pas una nit d’hivern clara.
Si s’hi afegeixen tant la irradiància solar com la irradiància atmosfèrica, les dades del satèl·lit CERES de la NASA mostren que la irradiància més gran a la superfície es produeix en una regió equatorial sobre l’oceà Pacífic, diu Kato, que també és membre de l’equip de satèl·lits.
Els punts més assolellats no sempre corresponen als llocs més calents. Un altre estudi recent, escrit per Chakraborty, determina els llocs més calents del món i causants de malestar per als humans: Bahrain, Catar, Aràbia Saudita i Paquistan. A més, Chakraborty i els seus col·legues han trobat que la majoria de les zones urbanes amb temperatures extremes càlides i fredes són, generalment, en ciutats mitjanes i petites. “La radiació solar se sol relacionar amb la temperatura, però hi ha excepcions”, diu.
Cordero explica que les temperatures de l’aire i la superfície depenen de moltes més qüestions, més enllà de la radiació solar. Per exemple, l’atmosfera prop de l’altiplà del desert d’Atacama és relativament freda a causa de la seva gran elevació. L’oceà Pacífic adjacent, que rep corrents d’aigua prop de l’Antàrtida, també ajuda a mantenir la zona més freda que la terra prop dels oceans més càlids, com les aigües mediterrànies. Les zones vegetals també poden ser més fredes que no les superfícies seques i àrides perquè les plantes refreden la superfície amb l’evapotranspiració.
A l’altiplà del desert d’Atacama “no l’afecten les onades de calor de Bahrain, l’Orient Mitjà o la regió mediterrània”, diu Cordero.
Subscribe to the Washington Post
