Churchill, racista, franquista i genocida

  • Tariq Ali, un dels grans pensadors de l’esquerra, qüestiona el mite de Winston Churchill com a gran home d’estat, demòcrata i estrateg brillant

VilaWeb
Churchill no va ser mai un gran estrateg militar.
Xavier Montanyà
03.12.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

A l’extens i documentat assaig Winston Churchill. Sus tiempos, sus crímenes (“Winston Churchill. Els seus temps, els seus crims”) (Alianza Editorial), l’escriptor Tariq Ali (Lahore, Paquistan, 1943) posa de manifest la veritable importància, capacitat i caràcter de Winston Churchill com a catastròfic estrateg militar, mal periodista, imperialista, racista, franquista i responsable de crims contra la humanitat a les possessions colonials del Regne Unit i durant la Segona Guerra Mundial.

En l’estudi dels totalitarismes, Hannah Arendt va incloure-hi, a més del feixisme i el comunisme, l’imperialisme colonial, sovint oblidat, potser perquè és l’esperit que, convenientment maquillat, encara inspira la política internacional. Si Hitler i Stalin són representants dels dos primers corrents del totalitarisme, Churchill podria ser un dels màxims representants del tercer, el més antic, el més profund i durador.

Coberta del llibre ‘Winston Churchill. Sus tiempos, sus crímenes’, de Tariq Ali.

És saludable i necessari que un llibre com aquest de Tariq Ali s’afegeixi a l’incipient moviment d’historiadors i activistes anticolonials per tot el món, que investiguen a fons per elaborar una versió crítica i justa del relat elaborat per les potències de la guerra freda i els seus sequaços posteriors, com ara Reagan i Thatcher. De fet, en un pla més anecdòtic, fa temps que l’estàtua de Churchill de davant el parlament britànic rep atacs d’activistes antiracistes i del moviment Black Lives Matter. Fins al punt que la van haver de blindar. Tanmateix, la història no s’escriu pas a còpia de destruir estàtues o de vandalitzar-les, sinó investigant, aportant proves i escrivint llibres, tal com ha fet Tariq Ali.

És obvi que la barbàrie no va començar al món l’any 1933, ni es va acabar l’any 1945. Com també que Churchill va fer algunes coses útils a la Segona Guerra Mundial. Però és igualment obvi que una llarga carrera de matances colonials i desastres militars no es pot esborrar de la història. Malgrat la censura, a la llarga, tot s’acaba sabent.

Per damunt de tot, avui cal recordar que l’imperialisme europeu havia practicat l’extermini i el genocidi, el bombardament a civils indefensos i la repressió més cruel als països colonials de l’Àfrica i de l’orient. Churchill era un ferm partidari –sovint, un veritable entusiasta– de la violència. Hi va participar com a militar, primer, i com a ministre de Colònies, d’Interior i de la Guerra, després.

La seva carrera traça molt bé l’evolució assassina de les potències europees. Quan la violència indiscriminada s’aplicava a les colònies, era permesa. Els inconvenients van començar quan els europeus la van començar a patir en pròpia pell. Churchill va ser un dels capdavanters de traslladar a territoris europeus els mètodes de repressió i mort que s’aplicaven contra els qui ell considerava salvatges.

VilaWeb
VilaWeb
Protestes antiracistes a l'estàtua del polític.
L'estàtua de Churchill blindada davant el parlament britànic.

Era un partidari impulsiu d’aplicar la màxima violència contra els rebels, sobretot si eren d’unes altres races, que considerava éssers inferiors. Un dels seus eslògans preferits era Keep England White (“Mantingueu Anglaterra blanca”), de curioses ressonàncies trumpistes. Va ordenar atacs violents indiscriminats a l’Índia, va reprimir i assassinar els kikuius de Kenya que protagonitzaren la revolta del Mau-Mau, entre més episodis sagnants. A l’Irac, va bombardar els kurds amb armes químiques.

El seu amic, l’oficial de la RAF Arthur Harris, àlies el Bombarder Harris, va ser ben explícit: “Ara els àrabs i els kurds ja saben què vol dir en baixes i en danys un bombardament de veritat. En cosa de quaranta-cinc minuts és possible esborrar pràcticament del mapa tot un poble de bona mida i matar o ferir-ne un terç dels habitants.” Vint-i-dos anys després, el Bombarder Harris planificaria i executaria el bombardament de Dresden i més matances de civils en ciutats alemanyes.

També és responsable de la fam de Bengala, durant la Segona Guerra Mundial, quan es van morir d’inanició i malalties cinc milions de persones en tres anys perquè va ordenar desviar els aliments que els pertocaven per nodrir els seus exèrcits i els obrers que fabricaven material de guerra. Churchill considerava Gandhi “un fanàtic subversiu maligne” que feia falses vagues de fam fins a la mort, perquè li administraven glucosa amb l’aigua que bevia. Tampoc tenia en gran estima les vides dels indis, atès que considerava que “es reproduïen com conills”.

Estava furiosament en contra del sufragi universal i el vot de les dones i odiava qualsevol brot de dissidència nacional o de classe. Va enviar forces paramilitars a Irlanda, els tristament famosos Black&Tans, i va reprimir sense pietat, fins a gairebé anul·lar-lo, el moviment obrer britànic, obsessió que va aplicar sense escrúpols contra les revoltes mineres de Gal·les.

A Gal·les i Irlanda, no l’han oblidat mai. Als cinemes de Gal·les, quan en els noticiaris de la Segona Guerra Mundial apareixia un Churchill triomfal, fent el signe de la victòria, el públic el xiulava i l’escridassava. L’actor Richard Burton, que va assolir un èxit notable interpretant a Sir Winston al film The Gathering Storm (1974), quan els periodistes li van demanar l’opinió sobre la figura del petit gran home, respongué: “Detesto Churchill i tota la seva casta. […] [És] un home dolent, […] un nen venjatiu afeccionat als soldadets de plom.”

La repressió britànica a Kenya contra els kikuius.

El nen Winston

Winston Churchill va néixer el 1874 a Oxfordshire, era un nen ric de l’era victoriana. Els primers anys de vida va viure a Dublín, en un escenari colonial. El seu avi, John Churchill, setè duc de Marlborough, era virrei d’Irlanda i el seu pare, secretari particular del primer ministre Benjamin Disraeli. Ell volia ser com el seu avantpassat, el duc de Marlborough. Era un nen solitari que jugava a guerres amb els seus soldadets de plom.

Churchill mateix va explicar a les seves memòries que la seva mainadera tenia por dels nacionalistes irlandesos. Un dia que el nen havia sortit a passejar muntat al seu burro, de lluny van veure una manifestació i l’animal es va espantar tant que el va llançar a terra, cosa que va causar-li una commoció cerebral. “Aquella va ser la meva primera introducció a la política irlandesa”, va escriure. Les conseqüències les patiren els pobres irlandesos, anys a venir, quan aquell nen va tenir poder polític i militar al govern de Londres.

Sembla que, malgrat totes les evidències contra les seves capacitats, el nen es va entestar a ser militar. I li va costar molt. Durant la seva vida, va recollir infinits errors estratègics que van costar la vida a molts militars anglesos, tropes colonials i, evidentment, els pobles colonitzats víctimes de les seves grans idees.

El seu pare, que va morir jove de sífilis, no hi estava d’acord, però el nen va aconseguir de fer-se un lloc a l’exèrcit a cops de colze. Quan no podia assistir a les batalles manant tropes, hi anava com a periodista, activitat per la qual també va resultar ser un oportunista mal informat. Era un diletant ansiós de glòria. Com assolia ascendir a llocs de responsabilitat i obtenir distincions i medalles? Tenia un gran aliat: la seva mare. Una dona que, emparant-se, o no, en la malaltia del seu marit, solia freqüentar els llits dels prohoms de la cort anglesa. Es diu que, fins i tot, va ser amant del rei. Sempre va intercedir pel seu fill davant el poder.

Però el fill no la va encertar mai gaire en l’estratègia militar, com quan, amb una tossudesa infantil, a la Primera Guerra Mundial va decidir d’enviar l’armada a l’estret dels Dardanels per conquerir Gal·lípol i Constantinoble. Va ser un desastre descomunal molt sagnant per a les tropes britàniques que el va perseguir tota la vida. Així fou com, atès que no podia triomfar al camp de batalla, es va dedicar a la política. Passats els anys, on tampoc l’han oblidat és a Alemanya. Va ordenar els bombardaments indiscriminats en massa que van destruir Hamburg i Dresden, quan la Segona Guerra Mundial era gairebé sentenciada.

El petit gran home que volia governar un imperi.

El mite Winston Churchill

La veritat sobre el personatge és ben diferent de la del relat històric que la globalització neoliberal ens ha volgut imposar aquestes darreres dècades en llibres d’història, films i sèries de televisió. Hi ha la veritat dels fets, que el llibre analitza i demostra amb absoluta claredat i documentació, però, també, hi ha la veritat del sentiment popular.

Una dada molt significativa és que en les eleccions del 1945 al Regne Unit, després de la victòria aliada contra els nazis, els electors van fer fora el conservador Winston Churchill i van donar la majoria al laborista Clement Attlee, que fou el primer ministre. Segons que sembla, contràriament a allò que s’ha proclamat, Churchill no va acabar la guerra essent un heroi popular. A més, amb la seva estratègia política havia sentenciat a mort al seu estimat imperi britànic i havia donat el relleu als EUA.

Uns quants anys a venir, quan el Regne Unit patia una greu crisi econòmica a causa de les mesures que aplicava Margaret Thatcher, que, de retruc, o per recuperar l’orgull, es va embarcar en una guerra tan absurda com la de les Malvines, ella i l’elit conservadora britànica van començar a revalorar i imitar la figura i les facècies de Winston Churchill. La dama de ferro, Boris Johnson, que és autor de la biografia El factor Churchill, i més dirigents el van recuperar i fer servir de símbol. A la vegada, que els historiadors afins al poder conservador van silenciar o suavitzar les seves actituds racistes i genocides.

El criminal de guerra Donald Rumsfeld, en un intent de disfressar la matança aèria dels iraquians, va comparar Bush amb Churchill l’any 1939. Fins i tot Tony Blair li va regalar un bust de Churchill a George W. Bush per decorar el despatx oval per la guerra de l’Irac. Una presència incòmoda per Obama i Biden, que més tard el van retirar de la vista.

Sir Winston Churchill amb la reina Elisabet II d’Anglaterra.

El franquista Winston i el seu llegat

La història no s’escriu a còpia d’enderrocar estàtues, ni d’erigir-les. L’any 2012, a iniciativa de la Fundació Catalunya Oberta, l’Ajuntament de Barcelona va inaugurar els Jardins Winston Churchill amb un monument en honor del polític britànic. Si era sorprenent que s’homenatgés un polític amb un passat tan repressor contra tota mena de nacionalismes a Irlanda i a les colònies, encara ho era més atès el passat fervorosament franquista del personatge.

És cert que Churchill va fer al·lusió al valent poble de Barcelona que havia resistit els bombardaments feixistes, quan en un discurs a la Cambra dels Comuns va voler encoratjar el poble anglès a resistir els atacs aeris nazis dels quals serien víctimes aviat. Era pura retòrica cínica per a aixecar la moral dels compatriotes. La veritat és que Winston Churchill admirava Mussolini i Franco. No va moure mai ni un sol dit pel poble de Barcelona, ni va fer cap gest per ajudar al govern de la República espanyola elegit democràticament. Durant la guerra, va ser un ferm i dur partidari de la no-intervenció, i va deixar que Hitler i Mussolini ajudessin Franco.

Ell s’ho mirava tot còmodament instal·lat a Downing Street, mentre els feixistes italians, nazis i franquistes bombardaven, per primera vegada a Europa, la població civil indefensa de Barcelona, Madrid o Gernika. A partir del final de la guerra, el 1945, gairebé va ser el primer mandatari, i el més perseverant, a evitar que les potències aliades fossin coherents i conseqüents i derroquessin Franco una volta havien estat derrotats Hitler i Mussolini.

Vegem què ens n’explica Tariq Ali. Sense el suport de Hitler i Mussolini –i sense la passivitat neutral de l’estat francès i el Regne Unit– és improbable que Franco hagués guanyat la guerra. Ja ho va dir Hugh Thomas a The Civil War in Spain (“La guerra civil a Espanya”). Churchill va deixar ben clar de bon començament que si hagués de triar entre Franco i els dirigents de la Segona República espanyola elegits a les urnes, hauria triat el dictador uniformat.

Fidel al seu pensament, Churchill va continuar donant suport a Franco durant la Segona Guerra Mundial i, després, el mantingué en el poder gairebé sense l’ajut de ningú més durant els primers anys de la postguerra. Per ell, els interessos de l’imperi britànic coincidien preferentment amb el feixisme: “Contra els jueus i comunistes internacionals.” El seu discurs era Franco en estat pur. O potser era a l’inrevés.

Quan l’ambaixador a Madrid, Sir Samuel Hoare, l’any 1945 informà el Foreign Office que volia exposar els seus arguments contra Franco tan aviat com fos possible, Churchill i els seus col·legues li van respondre: “Ni parlar-ne, estimat.” Per contra, segons que escriu Tariq Ali, Churchill va autoritzar l’ús de deu milions de dòlars per subornar els generals franquistes perquè dissuadissin el seu generalíssim de passar-se del tot a les potències de l’eix. Per consell de Churchill, Franco va retirar el 1943 la División Azul, un contingent de vint mil soldats enviats a lluitar contra l’URSS. Milers dels quals ja havien mort i centenars havien estat fets presoners.

Churchill prova armes noves.

Si Stalin a Ialta hagués fet de l’enderrocament de Franco una de les prioritats, el general hauria acabat refugiat a l’Amèrica Llatina i en gran part d’aquest país segurament hauríem viscut una història radicalment diferent durant gairebé un segle, ens hauria evitat quaranta anys de dictadura, amb totes les conseqüències ideològiques posteriors que arriben, de fet, fins avui.

A Ialta, Churchill i Eisenhower no van ser prou ferms. Potser ja els interessava. Van ignorar qüestions que haurien d’haver estat irrenunciables. Escriu Tariq Ali: “Els que avui critiquen allò que va passar a l’Europa oriental després de l’estalinització, solen ignorar els desastres del seu propi bàndol: el manteniment de les dictadures d’Espanya i Portugal, que se’n creés una altra a Grècia, i el manteniment dels feixistes a les institucions de l’estat, inclosos l’exèrcit, la força aèria i la policia, a Itàlia, el Japó i, en grau més baix, a Alemanya.”

En definitiva, al llibre, l’autor remarca una evidència: molts dels grups d’extrema dreta i neofeixistes que hi ha avui dia a Europa són descendents, directes o indirectes, dels feixistes i col·laboracionistes d’abans. Franco i Salazar haurien pogut ser derrocats fàcilment amb sancions econòmiques i amenaces militars, però els aliats no ho van fer. Un dels qui, amb la seva tossuderia infantil de criatura consentida, va insistir i treballar més d’ençà del primer dia per impedir-ho va ser Sir Winston Churchill.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any