“Després de cinc dies seguits en festes sexuals i sense dormir, vaig sentir que tocava fons.” Així explica Saul Ble el moment en què es va adonar que era addicte al chemsex, la pràctica que combina l’ús recreatiu de drogues amb el sexe. És un fenomen que ha anat a l’alça els darrers anys, sobretot en ciutats com Barcelona, i molt relacionat amb festes sexuals. Com que el perfil majoritari és el d’homes gais o bisexuals, l’estigma que encara arrossega la comunitat LGBTI no facilita el fet de parlar-ne, de demanar ajuda o de fer una prevenció de riscs adequada, com també passa amb qüestions com el VIH. Tal com expliquen a BCN Checkpoint, la pràctica del chemsex ha augmentat, però no és nova. Ara també és més visible perquè n’hi ha més consciència, més serveis especialitzats i menys tabú de parlar-ne.

Una pràctica que es convoca per mitjà d’aplicacions

“Vaig començar a consumir drogues d’adolescent, de manera esporàdica. Després vaig conèixer un noi que n’era consumidor i jo també vaig començar a consumir-ne més sovint, i vaig entrar al món del chemsex dins el col·lectiu”, recorda en Saul, que té 39 anys i ara es troba en tractament al Projecte Home. “Vaig començar fa uns tres anys amb el consum de cocaïna, i amb el chemsex fa uns quants mesos, amb èxtasi líquid, GHB. Hi ha gent que ho busca específicament en aplicacions de sexe, però no va ser el meu cas: m’ho van proposar en una trobada sexual. Només fa falta ser al lloc equivocat per a començar a consumir-ne, pot passar a tothom… La pràctica pot ser en parella, però sol ser en grup. Potser comences en parella, però estàs tan desinhibit que busques que la festa continuï amb més persones. Quedes a casa d’algú, potser, i hi ve més gent amb les aplicacions.”

El d’en Saul no és un cas estrany. El context urbà i la socialització sexual per mitjà d’aplicacions és una constant, com també l’ús de substàncies com ara GHB, GBL, mefedrona i metamfetamines, a vegades amb policonsum de cocaïna, ketamina o speed. El perfil de persona que hi participa sembla que ha variat lleugerament. “Al voltant del 2017, el perfil era el d’un home entre 30 i 35 anys de nivell socioeconòmic mitjà o alt, amb estudis”, explica Toni Gata, psicòleg del BCN Checkpoint. “Actualment, és més transversal. La majoria són homes que practiquen sexe amb homes, però d’edats i nivells socioeconòmics diferents. També hi ha hagut canvis quant als menors de 25. Moltes persones s’han criat amb la pornografia i la socialització sexual en línia i això influeix en les expectatives sobre la intensitat de l’experiència i en una certa pressió per a experimentar ràpidament o de manera intensa. Sol ser una entrada progressiva, no una decisió conscient de ‘practicaré chemsex‘. Parlem d’una necessitat de desinhibició o del fet de voler encaixar en determinats rols. Hi ha homes a qui els costa fer de passius, per exemple. Més que la substància en si, allò que pot acabar configurant l’addició és la recerca d’intimitat, aquesta soledat no elegida de què sovint parlem dins el col·lectiu, una mala gestió d’emocions, manca de vinculació…”

Problemes amb la sexualitat

Un dels perills del chemsex és que la sexualitat de la persona canviï del tot arran de l’ús de drogues en algunes trobades. “Moltes persones expliquen que, després d’haver-ne consumit durant molt de temps, el sexe sense substàncies pot semblar menys intens o satisfactori, descafeïnat”, explica el psicòleg. “La desinhibició, excitació i intensitat que aporten els estimulants o algunes drogues depressores acaben essent la referència. El cervell compara l’experiència present amb allò i la percep menys intensa.” Ara, no es tracta d’una incapacitat permanent de gaudir del sexe. Amb suport sexològic, psicològic i comunitari, moltes persones acaben trobant noves formes de plaer que no depenen d’aquest consum.

Com que Ble va poder demanar ajut relativament de pressa, no ha tingut aquests problemes concrets, però sí uns altres. “Després del consum ve una davallada terrible. Si se’n consumeix durant dos dies seguits és per a posposar-la. Tens sensació de culpa o d’haver fet coses que no volies fer, i la manera de no sentir-la és continuar consumint-ne. Així acabes en un bucle. Jo al principi no volia, però em van convèncer que no passava res i la veritat és que pràcticament m’hi vaig enganxar de bon començament. És una sensació que dins el sexe no has viscut mai, és addictiva, et descontrola. Quan vaig entrar a Projecte Home va ser després d’aquells cinc dies seguits sense dormir. Ho vaig comentar amb la família i vaig demanar ajut.”

A banda les addiccions i els problemes sexuals, també és una pràctica que es relaciona amb unes altres experiències negatives durant el sexe. Un estudi deia que un 41% d’usuaris que havien anat a l’Hospital Clínic de Barcelona havien experimentat pèrdua de consciència, al·lucinacions, paranoia o sexe no consentit. “El consum de substàncies afecta la percepció de risc i la capacitat de posar límits i interpretar els límits dels altres”, explica Gata. “Això pot generar situacions de consentiments ambigus –acabar practicant sexe amb algú per la pressió que t’ha convidat a casa i t’ha ofert drogues– o agressions sexuals. Ens hem trobat situacions en què algú s’ha desmaiat i les relacions han continuat. Ara, és important de no simplificar les coses: les agressions no les causen les drogues. El problema és la manca de cultura del consentiment. El consum pot fer augmentar vulnerabilitats, però la responsabilitat sempre és de qui no respecta aquest consentiment.” Alhora, també és possible posar menys límits respecte a l’ús del preservatiu.

“Els límits amb consum són diferents, la desinhibició no és la mateixa”, explica en Saul. “El fet de buscar tant aquesta sensació et fa estar amb persones amb qui no hauries estat sense haver consumit, busques simplement la recompensa.” Relacionades amb el chemsex també es detecten sobredosis, intoxicacions, problemes cardiovasculars, aparició de mans o peus adormits, infeccions de transmissió sexual, falta de son, alimentació irregular, ansietat o depressió, trastorns psicòtics, ideació suïcida, baix rendiment laboral i aïllament.

Restar importància a l’addicció

És habitual que moltes persones llevin importància al consum problemàtic o addictiu de substàncies. “Ens arriben persones que no ho perceben així. En el context festiu, la diversió, la confiança o el plaer fan que percebem menys risc immediat”, diu el psicòleg. “Quan es demana ajut, no sol ser tant per tractar l’addicció en si com per controlar-ne el consum, reduir-lo, eliminar una substància que consumeixen… Hi ha persones que sí que en són plenament conscients i volen eliminar-ne del tot el consum, i la majoria ens arriben quan veuen que s’ha tornat més freqüent, difícil de controlar, té impacte en la feina o ha causat problemes d’ansietat, depressió, infeccions recurrents o dificultats per tenir relacions”.

Quan una persona s’adona del problema i vol demanar ajut, és important que el sistema li respongui. En Saul critica que la sanitat pública no està a l’altura en aquest sentit: “Vaig estar-me tres setmanes o quatre sense consumir-ne, però finalment hi vaig tornar. Com que no ho aconseguia sol, vaig demanar ajut, vam anar al CAP. Va ser frustrant perquè hi havia una llista d’espera de tres mesos, que en van acabar essent cinc. Em vaig trobar una mica desemparat, sense cap mena d’acollida momentània, i per això vaig anar ràpidament a Projecte Home. Jo tenia suport familiar, però una persona que aconsegueix demanar ajut, si no en rep ràpidament, és molt probable que torni a consumir. Ara sóc enmig d’un procés per a tornar a tenir una vida controlada i de treballar la part emocional, el perquè del consum. Hi ha una voluntat d’escapar-se d’alguna cosa, voler tapar emocions, no saber posar límits… La substància és una manera de fugir.”

Trencar l’estigma

A banda els recursos públics, els experts assenyalen la necessitat de deixar enrere estigmes i tabús. L’estigma homòfob que històricament havia vinculat els homes gais o bisexuals amb idees de “vici” o hipersexualitat encara té un cert pes social, i això no ajuda a l’hora de visibilitzar el problema. “Moltes persones s’han criat amb missatges negatius sobre la seva sexualitat, experiències de rebuig, invisibilització, violència…”, explica Gata. “Això pot generar molta soledat, baixa autoestima o dificultat de viure la sexualitat amb naturalitat. En alguns casos, el chemsex apareix com un espai on es redueix la vergonya i s’estableixen vincles. Però l’estigma dificulta el fet de sortir d’un consum problemàtic. La por de ser jutjat pot retardar la demanda d’ajut. Apareixen prejudicis sobre el consum, sobre les persones que tenen VIH… Molts van abans a espais comunitaris com BCN Checkpoint que no pas a la Seguretat Social o a espais privats. Saben que hi poden parlar amb confiança i sense judicis previs.”

En Saul també destaca que l’estigma aboca aquesta pràctica a la clandestinitat i al tabú, i que cal trobar un equilibri entre un discurs obert amb la sexualitat, que no estigmatitzi el sexe en grup, per exemple, però que tampoc no minimitzi o banalitzi els problemes que poden sorgir barrejant sexualitat i substàncies. “Si entres en un bucle de perdre el control i de fer les coses no perquè les vols fer, sinó perquè les necessites, és molt negatiu. Hi ha persones amb una vida completament fora de la normalitat, en un cicle de festes sexuals i de no dormir.”

Alhora, els experts també indiquen la importància d’eines com la reducció de danys dins el consum. “No jutgem qui practica chemsex, però no es pot amagar la realitat quan hi ha addiccions a substàncies”, conclou Toni Gata. “Si se’n consumeixen, reduir danys vol dir parlar de límits abans, acordar cures entre persones implicades, tenir clar que el consentiment es pot retirar en qualsevol moment i crear entorns segurs que garanteixin tot això.”