El ChatGPT com a divan digital

Proposta per a un nou refranyer popular: cap dia sense una notícia sobre la IA. Una de les més cridaneres últimament ha estat el suïcidi d’un nano als Estats Units induït, segons els seus pares, per l’innocentot ChatGPT. Qui treballi d’habitual amb l’eina deu haver pensat que l’has de retorçar i posar força al límit perquè t’acabi demanant explícitament que et matis, segurament més per plom que no pas per cap maldat intrínseca de la màquina. En tot cas, OpenAI, l’empresa demandada pels malaurats pares, ha reconegut que casos “sensibles” com aquest –d’interlocutors amb problemes de salut mental– l’han agafat desprevinguda i que ja incrementaran la seguretat del xatbot per estalviar-se més disgustos en endavant.

No fa quatre dies que la IA és a disposició del poble llec i ja estem superats. No tan sols per la tecnologia mateixa, sinó per naltros com a espècie i aquesta mena de fusió fulgurant que hem acceptat de grat –i els que no, només els quedarà ser-ne espectadors. Acostumats als invents pensats per a una funció concreta, és la primera vegada que ens n’arriba un que tant et pot servir per a detectar-te un càncer com per a organitzar-te l’agenda com per a proveir-te d’una ministra sintètica. Pel que fa a les IA de conversa, ens ha faltat temps per a posar-les a prova en aquelles habilitats que tradicionalment consideràvem insubstituïbles per les màquines, com ara el caliu humà, la comprensió o l’art d’escoltar. Ara sí que ho veiem més a prop que mai: si es pot pensar, es pot fer.

Hom diu que les facultats humanes d’imitació no podran igualar mai les autèntiques, però és el públic qui ho decideix. Per més que ens hi resistim particularment, cada vegada hi ha més gent que fa servir el popular xatbot d’OpenAI com a terapeuta i orientador personal, i molts asseguren que els ajuda. Si funciona, al·leguen, què hi fa que no sigui humà? A tomb de la febre, els psicòlegs es defensen: una màquina és freda, no proporciona el grau d’empatia i de connexió que ofereix un professional, fins i tot pot agreujar la sensació de solitud i la depressió. Ja poden dir missa. Segons estudis recents, set de cada deu adolescents afirmen que han fet servir xatbots com a amics, i una de cada quatre noies d’entre 17 i 21 anys que tenen el ChatGPT de confident habitual.

Els experts ho veuen a venir: l’addicció a les xarxes socials pot ser una anècdota al costat de la dependència dels amics artificials. El xat hi és tothora per a tu, no et critica ni et jutja, simula a la perfecció que t’escolta, que t’entén i que t’accepta tal com ets, cosa que les xarxes, ehem. Com volem que no triomfi la maquineta? Amb el particular impudor de les noves generacions, una jove explicava en una entrevista: “El ChatGPT sap més coses de mi que alguns dels meus amics més pròxims, perquè té la llista completa de preocupacions, inseguretats, interpretacions de somnis, menús setmanals i preguntes una mica ximples que no estic disposada a compartir així com així.” Tothom qui hagi estat adolescent s’ho pot figurar: què no hauríem donat naltros, a l’edat de la ximpleria, per aquest servei total?

Mentre anem predicant que la intel·ligència artificial no és intel·ligent i que un xat conversador només és un generador de text, milions d’usuaris ja han decidit que tant els és, mentre faci el paper eficaçment. Les objeccions dels adults sonen una mica com les raons contra el porno mainstream, això de pretendre dissuadir la canalla amb l’argument que el que veuen no és real: deixant de banda que ja ningú no ho pot assegurar, a quin nano li importa, si fa el fet? En aquest sentit últim, encara una altra: quan a can ChatGPT van atendre la demanda d’usuaris enfarfegats perquè no els ensabonés tant i anés més per fenya, van haver de tirar enrere per l’allau d’enyorats que reclamaven que tornés al seu caràcter complaent i la seua simpatia sintètica. El mecanisme és tan vell com el “digue’m que m’estimes encara que sigui mentida”: a nivell neuronal, l’efecte és el mateix.

Aquell assistent virtual que al començament fregíem a preguntes sobre la independència, que ens responia carregat de paciència en la nostra llengua i se’ns disculpava quan se li escapava el castellà, sabia sense saber-ho com tenir-nos contents. A vegades només ens cal, com a personetes fal·libles, que ens tractin amb amabilitat, consideració, respecte, que hi ha dies que a fora fa molt de fred. Una amistat em va demanar un dia: “Tu li dius hola i gràcies, al ChatGPT? És que a mi, no dir-li-ho se’m fa violent.” Doncs això, per més màquines que siguin les màquines, els humans encara som humans.

Com que la IA ha nascut sota la sospita popular que es farà conscient i voldrà dominar la humanitat, si no exterminar-la, a la mínima els pensaments se’ns en van a la idea que ja ho està maquinant. Però si ens traiem la paranoia de sobre, ens ofereix tot un món de possibilitats per a aprofitar. Encara que els xatbots no fossin concebuts inicialment per a consolar el personal, ves que no passi com amb la penicil·lina, els microones o els post-its, que siguem davant d’una d’aquelles aplicacions revolucionàries que es descobreixen per casualitat.

Contra la distopia que ja pren forma en anuncis d’internet –“La teràpia amb IA d’avantguarda et pot ajudar a superar els teus problemes avui mateix”; “Psicoteràpia IA adults, sense llistes d’espera. Disponible les 24 hores del dia, 7 dies la setmana”; “Comença amb teràpia prèmium de IA, 30 minuts diaris de teràpia professional amb IA”–, vull pensar que els organismes de salut públics ja estan entrenant xats fiables d’assistència i suport a la salut mental. Donada la demanda desbordada i el dèficit de professionals, contra l’oferta inevitable de pseudo-terapeutes digitals i la inevitable clientela, és una responsabilitat i una urgència proporcionar aquest servei verificat i de franc. No hi ha cap raó perquè en aquest camp no fem arribar les màquines allà on els humans no arribem. Si es pot pensar, es pot fer.