08.12.2025 - 21:40
Cesc Martínez és un escriptor discret, que ha anat llaurant la carrera literària a poc a poc. Ens explica que és nascut a Manresa el 1974 i que va estudiar filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va participar en l’Aula de Literatura de la UAB fent recitals i publicant un primer recull de texts experimentals col·lectius. Després, per evitar la dispersió, entre els membres de l’Aula de Literatura van començar a fer una revista digital de literatura en català, el Tacte que Té. Va ser de les primeres, potser després de Barcelona Review. El Tacte que Té va néixer abans del boom dels blocs. Era a començament del 2000. Poc després, el 2001, Martínez va publicar un primer llibre de microcontes, Bits, amb l’Emboscall. Al cap de força anys, el 2011, va sortir Opi i sardines a la Magrana. Isabel Obiols n’era l’editora aleshores i així es van conèixer. Quan ella va entrar a Anagrama, Cesc Martínez la va seguir i el 2019 va aparèixer Traça un perímetre, que va ser elogiat per la crítica. Sis anys després, aquesta tardor, ha sortit La ciutat errant.
Cesc Martínez va treballar de corrector editorial durant força anys, fins que es va cansar de la precarietat de la feina i va començar a fer de professor de català de Secundària. Actualment, treballa als Serveis Educatius com a assessor de llengua, interculturalitat i cohesió social (LIC), fent formació a mestres, a professors d’aules d’acollida, etc.
—Amb el vostre perfil, seríeu una persona molt adequada per treballar en el Pla del Llibre i la Lectura, impulsat pel Departament de Cultura, que per primera vegada ha incorporat el Departament d’Educació en l’elaboració del pla.
—No en sé gairebé res. No sé com funcionen els departaments de la Generalitat, però el d’Educació tendeix a ser bastant jeràrquic. I a vegades costa que hi hagi una bona comunicació entre qui són a dalt i els qui som a baix. Del Pla del Llibre i la Lectura se’n va fer molt de ressò, però jo no conec ningú que hi participés.
—Mal senyal.
—Que jo no ho sàpiga no vol dir que no es fes. La feina que tinc ara, als Serveis Educatius de l’Hospitalet, justament és de fer de pont entre les polítiques del nucli dur del departament cap avall i viceversa. La nostra figura precisament fa de frontissa.
—Anem al llibre, La ciutat errant. Expliqueu que neix com un assaig i s’hi manté, però també se n’escapa. Hi ha la construcció d’un imaginari que és molt literari. El títol ja ens situa en aquesta idea de ciutat en un espai no físic.
—És la idea, la imatge, de desenganxar-se del món. Ens desenganxem del món i llavors què? Què hi ha a sota? Què és el món? Què en queda?
—Per què vau partir d’aquesta idea de desenganxar-se del món per construir el vostre assaig?
—Perquè realment crec que hem pres massa distància amb el món físic. En el context en què vivim, sembla que el món físic sigui prescindible, sembla que sigui una cosa del passat. I no. La terra continua al seu lloc i la geografia continua condicionant la vida. Però sembla que en puguem prescindir, sembla que visquem als aeroports, sembla que visquem a l’aire, sembla que visquem en un viatge continu i a vegades ens oblidem amb facilitat del lloc que ens sosté físicament, però també en el sentit que ens manté, d’allà on traiem el sosteniment per a la vida.
—És un llibre molt contemporani, que parla de què hem perdut i què hauríem de recuperar i continuem deixant perdre, i del fet que això limita la sobirania i el futur.
—El llibre té diverses línies temàtiques. Una és la recerca literària, el recurs de la literatura per a explicar coses que d’una altra manera no s’expliquen, o anar a buscar la literatura com a testimoni d’allò que ha passat en el món, o d’allò que passa al món. En comptes d’anar a buscar fonts periodístiques o testimonis directes, anar a buscar testimonis literaris, perquè el testimoni literari et dóna una visió molt més general, una comprensió, jo crec, de vegades més profunda que el simple fet anecdòtic, el simple fet històric. La literatura és una història processada, passada per un altre filtre, per un segon fil cultural. En aquests diversos nivells crec que hi ha molta relació i és una de les apostes d’aquest assaig, la de vincular la desarticulació del territori amb una desarticulació també cultural. No m’agrada la paraula “territori” perquè sona a vocabulari bèl·lic, a vocabulari de conquesta. Però, en aquest cas, crec que escau dir-ne “territori”.
—Parleu d’un territori de combat, un espai conquerit?
—Sí, és un espai conquerit, és un espai que, justament, si s’ha desarticulat és perquè hi ha hagut una guerra. I aquesta desarticulació, o aquesta falta d’articulació o aquesta venda a l’engròs del país té a veure amb una desarticulació cultural. Aquests són els dos pols que hi hauria en aquest llibre: què passa amb la terra, a partir d’alguns fets, i quins rastres literaris ha anat deixant. Una idea forta del llibre crec que és just a l’última frase de la primera part, quan es diu: bé, tot això ho hauríem de saber llegir per poder començar a escriure una altra història, que sigui diferent del que hem viscut fins ara.
—El fet de desenganxar-se del món també lliga amb el món digital i de les pantalles. Però, tot i treballar en l’àmbit educatiu, aquest aspecte no l’heu fet aparèixer en el llibre.
—Aquest vessant no s’ha explorat en el llibre, però evidentment que hi té relació. Estem pendents del món digital que ens connecta amb el global, i podem saber l’última bajanada que li ha passat pel barret a algú que és a l’altra punta del món, mentre al costat de casa pot passar una cosa greu i ni ens n’adonem, perquè no hi estem connectats. Hi ha una alienació respecte del lloc que ocupem, del nostre emplaçament.
—Això agreujaria el fet de desenganxar-se del món, que segons el llibre entenc que prové d’anar perdent una cultura, en part. I de passar d’una cultura agrària a una cultura urbana, fet que ha implicat pèrdues irreparables i perilloses.
—Ens podem desenganxar del món, però la qüestió és si hi volem tornar. Perquè si la idea és quedar-nos orbitant per sempre més en aquest món global, desenganxats del món, doncs, potser tant és. Però si tenim la sospita que en algun moment voldrem aterrar ni que sigui per omplir el dipòsit, aleshores, hauríem de tenir alguna pista preparada. Seguint la metàfora: on voldrem anar a parar quan tornem a tocar a terra? Quin paisatge ens hi volem trobar? Com volem que sigui aquesta terra quan hi tornem a posar els peus, encara que sigui per a tornar a volar? Alguna cosa hauríem de tenir preparada. I tinc la sensació que no tenim res pensat per al futur. Hem pensat res com a societat per al futur –pel que fa a la terra i pel que fa a la cultura, que per mi forma part d’una mateixa cosa?
—Per què aquesta manca de plans?
—La pèrdua ve una altra vegada del fet que hi ha hagut una guerra o que n’hi ha hagut unes quantes. La guerra serveix per a destruir i un cop destruït pots vendre les peces d’allò que has destruït.
—Quan parleu de la guerra, parleu d’una guerra concreta, com la guerra del 1936-1939, o de la Segona Guerra Mundial, o parleu de la guerra en general?
—No es parla d’una sola guerra, encara que en el nostre cas és la guerra civil la que acaba de destruir l’encaix o la relació entre el camp i la ciutat, entre el món rural i el món urbà. Però la guerra civil també s’inscriu en una tradició de guerres.
—L’encaix entre el món rural i el món urbà sense la guerra del 1936-1939 creieu que hauria estat possible?
—En l’època de la República es va fer un intent, però això es va acabar quan els feixistes van guanyar la guerra i van disposar la urbanització del territori d’una manera molt diferent de com s’havia fet als anys trenta. Hauria pogut ser diferent, segur, si aquell treball durant la República no s’hagués trencat. Però és que som un país de tornar a començar cada vegada. Això m’ho deia l’Hermann Bonnín. Fent el llibre vaig saber que la llei franquista del sòl es basa en una llei mussoliniana. Avui aquesta llei no és vigent, però és la que marca la pauta del que ha vingut després. I avui no hi ha un rumb, una direcció, per a decidir com volem articular el país, com volem ser. D’aquí ve la frase “aprenguem a llegir tot això per escriure una història nova”. Les polítiques són de mirada curta, arriben fins a les eleccions següents i no pas més enllà. I, per una altra banda, els ecologistes han estat especialment catastrofistes. Crec que hauríem de ser capaços de generar consensos en temes que ens afecten directament.
—Per exemple?
—Com ens volem proveir? Jordi Goula a VilaWeb feia la ressenya d’un llibre d’economia que deia justament això, i venia del món de l’economia: o planifiquem una mica o això no va enlloc. Però de les catàstrofes sempre algú se n’aprofita.
—Parlem un moment del llibre del vessant de la literatura.
—Voldria dir que el llibre no costa de llegir i que és més fàcil de llegir que no d’explicar.
—El llibre té una part d’enginy, perquè es pot llegir de maneres diferents. Però, per sobre d’això, és plaent de llegir perquè heu utilitzat recursos literaris i això fa que s’acosti al món de la ficció.
—Hi ha un motor narratiu, que és la recerca, el viatge d’anar a buscar unes pistes que es van trobant, però que no són mai suficients i això fa córrer el relat. I és una mica una deriva també.
—És una obra etèria més que granítica. No vol ser canònica.
—No dono pas conclusions en el llibre. I també hi ha la construcció d’un personatge narrador, que potser estira el fil d’alguns dels narradors que hi havia al meu llibre anterior, Traça un perímetre, en què, entre moviment i moviment, hi havia uns interludis on apareixia l’embrió del que és el narrador de La ciutat errant. Sí, Opi i sardines, Traça un perímetre i La ciutat errant són tres llibres molt diferents l’un de l’altre, però tenen alguns fils comuns, uns vincles, que són interessos meus.
—Com ara?
—Els límits d’una ciutat. On comença i on s’acaba una ciutat. La construcció de la identitat en aquest límit. La idea de pèrdua. A Opi i sardines parlo de la pèrdua d’alguna cosa més que informació entre una generació i una altra. A Traça un perímetre hi ha unes quantes pèrdues, amb la intenció de relatar el curs d’uns esdeveniments, i aquí també hi ha unes quantes pèrdues. Però La ciutat errant no és un llibre nostàlgic, no reivindica que el passat era millor que el present, sinó que diu: busquem un relat que ens serveixi per al futur. Més que ser un llibre que parla d’una pèrdua, és un llibre que cerca un nou relat.
—Us serviu de moltes referències literàries, però sobretot hi ha la influència de W.G. Sebald i també d’Italo Calvino. I és curiós perquè comenceu amb Sebald i acabeu amb Calvino, però el començament és molt de l’imaginari de Calvino i després l’atmosfera que va creant el llibre lliga més amb la literatura sebaldiana.
—Calvino hi és de principi a fi i Sebald és important, perquè, a més del to i de l’estragègia narrativa, també li manllevo la idea de la guerra. Ei, alerta!, perquè hi ha un acte fundacional de la societat contemporània que no és precisament un acte constructiu sinó un acte de destrucció. I que venim d’aquí.
—Fins i tot hi heu posat fotografies, dins del llibre. També hi apareix Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, que ens fa aterrar molt aquí i a Barcelona. I la feu servir amb aquesta idea de dir que les classes altes no s’han estimat ni valorat mai la pagesia ni els pagesos. L’home de ciutat era l’home culte i de progrés i l’home de camp passava per ser inculte i poca cosa. Precisament, avui aquestes consideracions s’han trabucat moltíssim. Els pagesos joves són gent formada que defensa amb orgull els coneixements de tota la cultura natural i agrària.
—Sí. I més que caldria encara.
—La ignorància, la pèrdua absoluta de coneixement, avui ve del món urbà amb relació al món rural.
—Sí, però jo no cantaria victòria, perquè de pagesos cada dia en queden menys i els que queden són grans. I quan es jubilin gairebé no tenen ningú al darrere. És clar, correm el risc de perdre tot un coneixement que avui encara es té, però en pocs anys es pot perdre completament. I aquest coneixement té a veure amb el coneixement cultural i amb el teixit cultural. Ja no podem entendre el teixit cultural com una sèrie de capelletes urbanes que no surten de la ciutat. La cultura l’hem d’entendre com una simbiosi (una paraula que m’agrada) amb la terra, amb l’entorn.
—Ara em feu pensar en l’artista Perejaume.
—També hi ha Perejaume en el llibre. Al seu últim llibre, L’escrita, hi he trobat una coincidència formidable, quan diu: potser el cel és més sedentari del que sembla i la terra més errant. Una cosa així.
Potser no és cap coincidència, potser “errant” és una paraula que defineix en certa manera el moment que vivim.
