Cesc Gay: “Al final, és aquella trobada atzarosa el que et canvia la vida”

Cesc Gay acaba de presentar Mi amiga Eva al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Aquest film, que ja es pot veure als cinemes, ha estat rodat a Barcelona i Roma, narra les ganes de tornar-se a enamorar d’una dona de cinquanta anys, casada i amb fills adolescents. Protagonitzat per una gran Nora Navas, és el primer de Gay amb protagonista principal femenina, que fins ara havia fet films corals, o amb protagonistes masculins. Comèdia romàntica elegant, marca de la casa, amb tocs de drama, parla de les ganes de divorci que sent la protagonista, de com la jutgen i del paper clau que juga la sort, l’atzar, en la nostra vida. Cesc Gay, vint-i-cinc anys de casat amb Àgata Roca, actriu que també treballa al film, juntament amb Rodrigo de la Serna i Juan Diego Botto, ens rep al terrat de la productora Imposible Films.

—De què feia la vostra mare?
—La meva mare era d’aquesta generació de dones que s’encarregaven de la casa i dels fills. Però ajudava a l’empresa del meu pare, una petita empresa d’informàtica. Ma mare hi va fer d’ajudant i de secretària durant molts anys. Nosaltres som tres, jo sóc el gran.

—Teniu fills?
—Tinc dos fills: la Maria i en Gerard. Fa vint-i-cinc anys que sóc casat amb la meva parella [l’actriu Àgata Roca], l’edat del meu fill gran.

—Per què us interessa tant el món del divorci i les parelles conflictives?
—Jo no parlo de mi. Busco conflictes allà on n’hi hagi. Sense conflicte no hi ha història. No hi ha res a explicar. No es fan pel·lícules sobre gent feliç. Les pel·lícules sobre gent feliç no interessen perquè no hi passa res: si ets feliç…

—“Em vull tornar a enamorar.” Això resumiria el film?
—És un dels grans motius, evidentment. És una pulsió estranya anhelar això, i més quan tens una parella establerta. Ara més que mai vivim amb aquesta necessitat de felicitat constant, de viure coses extraordinàries, una mica com dins una publicitat de grans magatzems. Potser generacions anteriors estaven més resignades a una manera de fer i a un dia a dia, i no es plantejaven tantes coses.

—Per primera vegada el personatge femení és el principal. Fins ara, eren homes o corals. Què heu après fent-lo?
—Que les possibilitats que et dóna dramàticament una dona són més grans. És més imprevist el que pot passar. La sensació que he tingut a l’hora d’abordar l’escriptura i les seqüències és que hi ha més registres en el món emocional d’una dona, perquè l’expressa més, perquè s’hi enfronta més. Potser l’home, en general, fa un pas enrere, no ho expressa, ho oculta. Llavors tendeix a protegir la seva feblesa i vulnerabilitat. La dona no, i per això s’exposa més.

—I com la jutgen, tu, l’Eva, els amics per intentar el divorci! Sembla que la vulguin frenar.
—Bé, això per moltes raons. Per protegir-te, per exemple. Una persona que t’estima et diu “Ep, segur?” Primer intenta entendre per què fas un canvi en la vida. I després perquè la dona la jutgen molt més.

—De tots els amics, potser en Dani és el que ajuda la protagonista a tirar endavant. No la frena.
—En l’elecció i en la construcció del grup d’amics volia fer un mirall, com fan molts grups d’amics, que et posa davant de tu mateix. El que fa el personatge de l’Àgata Roca és una cosa més íntima, més propera, més d’intentar entendre-la. La Fernanda Orazi, una actriu argentina fantàstica que vaig tenir la sort de conèixer, fa aquest paper més cínic, més irònic. I en Francesco és en un lloc que jo volia: un personatge masculí que navega en un món de dones. I sí, hi treu importància, i això alleugereix.

—I els fills? Com la jutgen perquè es divorcia…
—Perquè als fills els afecta. Jo crec que als nois els afecta. I el que se’n va sempre és el dolent. I si és la dona, més. Els afecta més. Després la pel·lícula evoluciona i tot es va calmant. Evidentment, es tractava de fer-li les coses difícils, a la Nora.

—Consell que rep l’Eva a l’hora d’escollir la nova parella: “Agafa el que menys t’agradi, però que vagi més de cul per tu”. Frase inventada o real?
—És una filosofia. Ho he pogut llegir alguna vegada i, com diu ella després, “la relació va de menys a més”. És entendre que, de vegades, en aquest món immediat en què vivim avui, que volem comprar-ho tot de seguida, amb això de l’speed dating, bàsicament t’enamores quan deixes que alguna cosa creixi dins teu. I ve per aquí, per aquesta manera més antiga, si vols, d’enamorar-se.

—Mirant el film he pensat: ja hi som, un argentí ens roba la parella.
—És que tenen molt d’encant, eh?, els paios. És l’home que ens roba les dones, com deia l’Albert Pla. I, després, perquè també són vincles que crees amb els actors. Amb en Rodrigo de la Serna teníem ganes de fer alguna cosa junts.

—Entre no divorciar-se mai i fer-ho a la primera, potser cal un terme mitjà?
—Això és un dret que s’han guanyat les dones, que són les qui han llepat sempre i han estat sempre sota el nostre poder, aquest patriarcat nostre. I la dona, de mica en mica, ara ha anat dient: “Jo també me’n vaig si vull; jo també et deixo si vull; jo també m’enamoro si vull.” Abans, no. Els homes decidien si aquell matrimoni continuava o no. I la dona poc hi podia fer, perquè potser no tenia feina. O no tenia una independència econòmica. Aquest és el gran canvi. I també valorem les relacions des d’un lloc menys solemne, igual que canvies de feina. Li treus la solemnitat aquella de “serà per a tota la vida”. Per això, quan sento aquelles frases de l’església, em semblen tan antigues…

—Per què us interessa tant l’espai entre la comèdia i el drama?
—Jo sóc així, suposo. Totes les pel·lícules que he fet tenen això: no he sabut mai fer una comèdia pura, de dalt a baix. M’agrada aquest equilibri. Crec que la vida té totes dues coses. Recordo escenes tristes quan va morir ma mare, viure aquells moments, i alhora veure i sentir coses divertidíssimes. Les coses que passen en els moments de tensió emocional! Reflecteixo aquesta contradicció.

—No hi ha petó a l’escena final.
—No, no. Això queda per al futur. Les pel·lícules no s’han de tancar. A mi no m’agrada. Ja veurem què passa. La seva relació tampoc té un grau d’enamorament o d’atracció tan gran per a justificar-ho encara. Està a punt, però ja es farà.

—Com es treballa amb Eduard Sola, guionista de Casa en flames?
—Sempre he fet guions en què jo sóc qui escriu. Passa que en el procés de construcció m’agrada tenir algú al costat. I construeix amb mi, evidentment. Però després se’n va i jo ja escric i ja li dono forma. En acabat, s’ho llegeix i opina.

—El film és bilingüe, català i castellà.
—Barcelona és això. Jo vinc d’una família catalana i es parla català a casa, però el dia a dia laboral no sols és barreja de català i castellà, sinó que a vegades es barregen dins la mateixa frase. Barcelona ja és aquesta cosa caòtica. M’hauria agradat que fos encara més bilingüe, la pel·lícula. Més catalana. Però si hagués estat així, m’haurien obligat a doblar-la. Llavors, amb aquest percentatge no tan elevat, he aconseguit que la resta del país ara mateix la vegi bilingüe.

—És 60% castellà, 40% català?
—No, molt menys. Ja m’agradaria. No arriba al 20% de català. Així i tot, hi té presència, sí. Però si em passava una mica més, l’havia de doblar. La distribuïdora ofereix un producte, però després ve el senyor que té el cinema a Salamanca i té tot el dret de dir: “M’agrada molt la pel·li, però dóna-me-la doblada.” I jo no volia renunciar a aquest bilingüisme. Només l’he haguda de doblar al català perquè, si no, a TV3 no me la passaven. I no et pots imaginar l’horror que serà veure en Rodrigo de la Serna parlant en català amb accent de Mollerussa. Aquest és el gran dilema que tenim ara, i entenc que TV3 vulgui això, però aquí hi ha un debat interessant, perquè fem mal a la pel·lícula. I l’espectador dirà: “Si és argentí, per què parla català?” És un món complex.

—Què filmeu, ara?
—He filmat per a Netflix la versió d’una obra de teatre que vaig fer, 53 diumenges. Una mica com Sentimental, que va ser la versió cinematogràfica d’Els veïns de dalt.

—Per cert, l’escena de la filla, amb el sexe d’Els veïns de dalt, és real? Vau sentir els veïns fent l’amor?
—Sí, aquest és l’origen d’Els veïns de dalt. Recordo que la Maria va entrar a l’habitació, però amb una intuïció femenina meravellosa ja va dir: “Li fan pessigolles?” Ella, com a nena petita, intuïa que no s’ho estava passant del tot malament.

—Voleu afegir res que no hagi preguntat?
—Aquesta és una pel·lícula sobre l’atzar i la casualitat. I que poc que controlem les nostres vides. Aquesta és una pel·lícula que, en molts moments, si no hi hagués hagut una sèrie de situacions o de trobades, l’Eva encara viuria casa amb la seva parella. I això forma part de l’essència d’aquesta pel·lícula, d’una cosa que a mi m’agrada molt: per molt que ens vulguem fer creure que controlem i decidim, al final, és aquella trobada atzarosa, o aquell petit fet, el que et canvia la vida.