Els ous de Pasqua als aparadors de pastisseries i botigues de queviures ens recorden aquests dies en quin moment del calendari ens trobem. Però els ous que veiem a l’aparador de l’establiment situat al carrer del Cardenal Casañas, 5, no són per a menjar. Són espelmes amb forma d’ou, alguns fins i tot ben desats en oueres i decorats, un a un, amb flors, cors o animals característics de la primavera.

Clara Altimiras i Sergi Martínez, cosins germans per part de mare, són els artesans que tan aviat decoren un ciri com un d’aquests ous de Pasqua, fan una espelma amb cera natural d’abella o despatxen la clientela que arriba a aquest comerç, la Cereria Gallissà, que ja acumula dos-cents anys d’història especialitzada en la cera com a element d’il·luminació.

Són dos segles d’història, però és probable que encara en siguin més perquè, tal com explica la Clara, que representa la sisena generació al capdavant del negoci, la família conserva un llibre de caixa de la botiga que és de l’any 1827 a la portada del qual diu “segon llibre de caixa”: s’hi recullen les anotacions de les vendes de la cereria fetes fins al 1845. Tot, en aquest llibre que la Clara ens ensenya, és escrit amb una magnífica cal·ligrafia amb ploma. Si aquest és el segon llibre, comença el 1827 i aplega divuit anys de comptabilitat, “és molt probable que la botiga, encara que fos en un altre lloc, s’hagués obert uns quants anys abans”.

Igualment, aviat és dit dos-cents anys, com també sis generacions d’una mateixa família. El fundador va ser Mariano Gallissà i Amat, un home que va arribar a Barcelona provinent de Valls, a la comarca de l’Alt Camp. Això, els descendents calculen que devia ser cap a l’any 1800, tenint en compte que havia nascut el 1777. Mariano Gallissà va començar a aprendre l’ofici de cerer a la cereria de Jacint Galí, al davant de l’església de Santa Maria del Mar. “Conservem un document de l’any 1815 on sol·licitava poder entrar al gremi de cerers, per així poder obrir un negoci propi. En aquell temps, per ser-hi acceptat, s’havia de comptar amb l’aval de gent notable, religiosos i creients, veïns…”, explica la Clara.

L’any que figura al rètol del carrer és el 1826. Va ser quan que es va obrir aquest establiment a l’aleshores carrer de la Riera del Pi, número 5, que més tard passaria a dir-se Cardenal Casañas. De Mariano Gallissà, la botiga va passar al seu fill, Joan Gallissà, i a continuació al nét, Joan Baptista Gallissà. El cognom Gallissà es va perdre passada la quarta generació, quan Rosa Gallissà va agafar les regnes del negoci perquè el seu germà, que havia de continuar la nissaga, es va morir en l’epidèmia de tifus que hi va haver a Barcelona el 1914. El fill de la Rosa, que era el pare de la Clara, Manel Altimiras Gallissà, va continuar l’empresa familiar que ara la filla governa, acompanyada pel seu cosí Sergi Martínez d’ençà del 1994. Fins a aquell any la mare de la Clara, Lucía Martínez, també hi va treballar.

Tant al Sergi com a la Clara, els agrada el contacte amb els clients, la majoria dels quals –diuen– són de Barcelona o de la rodalia, tot i que de turistes també n’hi entren. La Clara encara recorda quan de petita li deien: “Si et portes bé, podràs anar a la botiga.” Era un premi, per a aquella nena que més tard va estudiar comptabilitat i gestió hotelera, uns estudis que sempre va compaginar amb la feina a la botiga, a la qual es va acabar quedant a treballar.

Evolució de l’espelma

Com a establiment especialitzat, a la Cereria Gallissà venen espelmes de tota mena. Però, sobretot, resolen qualsevol dubte sobre aquesta matèria. Hi veiem candeles a tots els prestatges, primes i llargues, més curtes i gruixudes, o amb formes diverses, com ara cors i estels. I, al costat del taulell on atenen el públic, hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Immaculada presidint el comerç, dalt d’un petit altar en un racó del mur. La Clara ens explica que, antigament, totes les cereries tenien el seu sant.

De fet, les cereries al principi majoritàriament donaven servei a les esglésies, amb ciris per a celebrar totes les eucaristies de l’any, festivitats majors com Nadal i Pasqua, casaments, bateigs i comunions, funerals i processons. Eren sobretot ciris “amb més cera d’abella o menys i més greixos o menys, però tot allò que s’hi venia era dedicat a la devoció o a il·luminar les cases”. “Encara es venen ciris per a bateigs –comenta–, que decorem artesanalment. Comprem els ciris totalment blancs i hi fem els acabats decoratius.”

Amb molta dedicació i la saviesa acumulada de tantes generacions, aquests cerers s’han anat adaptant a les noves necessitats i demandes de la societat. De ben enrere. L’any 1888, per l’Exposició Universal a Barcelona, la Cereria Gallissà va rebre la medalla de plata per “l’emblanquiment de ceres”. “Posaven la cera d’abella al sol i així quedava blanca”, explica la rebesneta dels qui ho feien. I van ser els seus avis els qui van incorporar les llànties d’oli, que va ser una gran innovació de l’època, perquè amb una petita espelma, i gràcies a unes gotes d’oli, la flama durava encesa molt més temps. Anys més tard, el pare de la Clara, que era químic, va cercar les fórmules per a aportar color i posar vernís brillant a les espelmes.

Els Gallissà havien tingut una fàbrica al carrer de Campoamor, al barri d’Horta, i anys després, quan les indústries van abandonar la ciutat, en van tenir una a Sentmenat, al costat de la dels amos de l’altra firma de cerers important de la ciutat, Cerabella. Totes dues factories van cremar en un incendi que es va produir quan la Clara tenia deu anys. La seva família ja no en va tornar a obrir i va passar a vendre ciris, espelmes i canelobres de qualitat, però ja no fabricats per ells. La majoria dels proveïdors són de Catalunya, però també en tenen del País Valencià i d’algun altre lloc d’Europa, com per exemple els canelobres d’empreses especialitzades en aquest article.

La Clara i el Sergi destaquen una de les vendes que ha anat augmentant aquests darrers anys, que és tot allò que cal per a fer-se les espelmes a casa: “Tenim les ceres, els blens, els perfums, els colors i els motlles, i cada vegada hi ha molta més gent que se les fa, sobretot d’ençà de la pandèmia.” Els paquets amb tots els accessoris necessaris són una de les comandes habituals de la venda en línia de la cereria, per mitjà de la seva pàgina web: gallissa.com.

Despatxen cera de parafina d’origen mineral, d’abella, de gira-sol, de soja, de colza i d’oliva. I d’algunes, en venen tant en forma de perles com d’escames. A poc a poc, es van anar especialitzant en la decoració de ciris i espelmes, sobretot per a bateigs i casaments, que personalitzen a gust del consumidor. És un treball artesanal, com la preparació que també fan d’espelmes de rusc d’abella, les làmines de les quals enrosquen una a una. “La cera d’abella els arriba de Castelló”, diu la Clara. I tota aquesta artesania de ciris i espelmes, que ella i el seu cosí preparen, a més de vendre-la a la botiga, la distribueixen a unes altres botigues, moltes de les quals a Galícia i Saragossa.

Així com la venda de ciris de Pasqua ha anat baixant, sobretot d’ençà dels anys seixanta, han anat pujant les comandes d’espelma de decoració, informal. Moltes vegades, el disseny de l’espelma és tan atractiu com a element de decoració que no s’arriba a encendre mai. Però, com diu la Clara, “una espelma que no s’encén mai no compleix la seva funció, el seu cicle”.

Les perfumades tenen molta sortida, es fan servir per a ambientar espais. “Sempre n’encenc una a la cuina, quan hi entro. I, en canvi, la meva mare sempre l’encenia al rebedor, perquè deia que així, quan la gent entrava a casa, no sentia olor de menjar”, comenta la Clara.

La venda dels ciris per a algunes processons de Setmana Santa també han anat de baixa, com les llumenetes d’oli, molt venudes per Tots Sants, i, en canvi, l’espelma per a decorar la taula de Nadal continua tenint un paper important en les vendes de l’any en cereries com aquesta. Com a les pastisseries, festes d’aniversari, celebracions i certes dates al calendari conviden a encendre una espelma més grossa o menys. Però aquesta llum tan especial, una petita flama que dansa, amb olor o sense, sempre troba a les llars un espai per a crear, amb aquella il·luminació característica, una atmosfera de companyia, de calma i sensació de benestar o un moment per al romanticisme. 

Com qualsevol persona que supera els cent anys, que ha vist marxar molta gent, amb dos-cents anys d’història aquesta cereria del carrer del Cardenal Casañas també ha vist tancar –i obrir– molts negocis de la vora. Dels de tota la vida, en queden ben pocs, i menys encara que siguin centenaris. “Queda la joieria del costat, l’Albert, joiers d’ençà del 1930, i la papereria Pompeia, que en té més de cent, o el Forn del Pi… Som com el poble gal de l’Astèrix, la resistència”, conclou Clara Gallissà.