Les Falles de l’any passat es varen celebrar pocs mesos després de la gran riuada de l’octubre anterior. Als pobles afectats, el fang encara no havia abandonat els carrers. Així i tot, alguns, com Algemesí, varen decidir continuar la festa; alguns altres, com Paiporta, la varen suspendre. A València, que, llevat dels pobles del sud, n’havia quedat al marge, el curs dels esdeveniments seguia el camí previst. Només un detall, aparentment menor i sense importància, ho alterava tot: el president de la Generalitat, llavors un tal Carlos Mazón, s’amagava tant com podia i més. No solament no va fer el que tots els seus predecessors havien fet, és a dir, aprofitar la festa per a créixer populísticament en popularitat, i més encara tractant-se d’un polític que, si el coneixia algú, era pels vídeos del seu canal de TikTok en què recomanava papes o orxates: Mazón va desaparèixer del tot. Es va esfumar. La imatge de la multitud escridassant-lo en qualsevol bany de masses hauria estat letal. 

Mazón era a la corda fluixa i hi havia qui apostava que no veuria la nit de la cremà des del Palau de la Generalitat. I no ho va fer, però perquè continuava amagat. Políticament, Vox el va rescatar, pactant i anunciant enmig de les Falles el pacte pressupostari per als comptes del 2025. Una altra anomalia, si l’objectiu era ocupar el màxim d’espai; una acció lògica, tanmateix, per a intentar que algun despistat no se n’assabentàs. Mazón, que, com a bon deixeble de Zaplana, no havia destacat per ser un polític de conviccions profundes, assumia el discurs, les tesis i les pràctiques polítiques de Vox i es convertia, de facto, en el primer president autonòmic d’aquesta formació. Aquesta motxilla ideològica, tal com se’n deia, no pesava gens en les files del PP, perquè és la seua mateixa: l’única diferència, en tot cas, és tàctica. 

Mazón, però, no ha arribat com a president de la Generalitat a les Falles del 2026. Fa més d’uns cent dies que l’hi va substituir Juanfran Pérez Llorca. Les escridassades que Mazón no va poder superar varen ser les que els familiars de les víctimes li varen fer durant el funeral d’estat, celebrat un any després de la tragèdia i retransmès en directe per mitjans de Madrid. Vet ací. Les negociacions per al relleu en la presidència es varen portar a terme a Madrid per part de les direccions espanyoles de PP i Vox. Com sempre, però aquesta vegada sense dissimular. Els diputats a les Corts de Vox, per exemple, ni tan sols feien declaracions. Les feia directament Santiago Abascal. S’agraeix tanta sinceritat, d’altra banda. 

Per a Pérez Llorca, les Falles del 2026 no han tingut res a veure amb les Falles del 2025 per a Mazón. A l’actual president de la Generalitat –que se sàpiga– no li han dedicat cap ninot, ni crític ni elogiós. Ni l’han esbroncat, i això que no se n’ha perdut cap esdeveniment. De fet, s’ha vestit per a l’ofrena i tot, per a acompanyar-hi sa filla. La raó és ben simple: ara com ara, no el coneix ningú. Tanmateix, si u mira una miqueta com comunicaven fins ara les xarxes de Pérez Llorca la seua activitat com a batle de Finestrat, ja podrà intuir que aquesta serà la tònica habitual: fotos de festes, per a dissimular una sideral falta de carisma i de contingut de qualsevol classe. En aquest sentit, Pérez Llorca sí que té una característica ben poc abundant: és un polític a qui la presidència de la Generalitat li va un fum de talles gran. I això que el càrrec ha estat desprestigiat d’una manera fins i tot sàdica. Només s’hi pot comparar José Luis Olivas. Precisament, l’anterior president interí. 

Cent dies de presidència de Pérez Llorca han complit, doncs, la missió: buidor absoluta i que es parle de política tan poc com siga possible. Cal tindre en compte que de les files del PP valencià va sorgir una de les acusacions més fabuloses que s’han vist en aquestes disciplines: la de polititzar la política. Formulació literal, cal dir-ho. Així doncs, que, a diferència d’ara fa un any, el pacte de pressupostos entre PP i Vox no s’haja anunciat encara ni se sàpiga res de les negociacions només pot ser una bona notícia. I, certament, sempre ho serà. 

Ara, l’única discrepància que Pérez Llorca ha enunciat fins ara amb Vox –i que, a més, s’ha assegurat que se sàpiga– és la que fa referència a la llengua i a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Res de l’altre món, evidentment: només un cert distanciament d’unes maneres més troglodites. Que això de demanar afusellaments en plaça pública fa lleig –recordem que el portaveu de Vox va demanar “escanyar” l’AVL unes quantes vegades i emfasitzant el verb, per si a algú no li havia quedat clar. Doncs bé, fins i tot ací ha mentit, perquè l’única iniciativa rellevant en aquest àmbit que es coneix d’aquests primers cent dies de Pérez Llorca ha estat l’anunci de vetar els autors no valencians del currículum de l’assignatura de valencià. 

Aquesta setmana, a més, el govern municipal de Vinaròs, pactat entre PP, Vox i un partit local, anunciava que començava la castellanització dels reglaments lingüístics del poble. Quan Pablo Ruz, batle d’Elx pel PP també amb un pacte amb Vox, feia això mateix a la capital del Vinalopó, fonamentava la seua argumentació en l’etnicisme (segons Ruz, ara els castellans són la gran majoria del cens), les falsedats històriques (resulta que a Elx el castellà era una llengua històricament fins i tot anterior al català) i que “açò no és Vinaròs”. L’atac a la llengua i la cultura pròpies avança sempre de manera decidida fins al màxim que poden arribar: allà on no l’aniquilen del tot no és per falta de voluntat. 

L’autonomia valenciana passa el pitjor moment de tota la seua història. I això no és una qüestió simbòlica només. Menys poder polític sempre ha implicat i sempre implicarà més misèria per als valencians. Es necessita de manera urgent una oposició que ho entenga i que plantege un projecte valent de país com a alternativa. Es mire com es mire, no podem haver estat tan males persones en reencarnacions anteriors perquè el karma ens faça mereixedors de presidents com Mazón o Pérez Llorca.