Poeta en tant que home, Joan Alcover i Maspons (Palma, 1854-1926) és un dels referents de la literatura catalana. Enguany, fa cent anys que és mort. No com el seu llegat, més viu que mai, ni les seves idees, avui encara ben actuals. Figura indiscutible de l’Escola Mallorquina, considerà que la poesia havia d’estar al servei de les persones per a dur-los “un raig de llum consoladora”. Aprofitant el centenari de la seva defunció, Nova Editorial Moll en presenta les obres completes, dividides en dos volums –prosa i poesia– i a VilaWeb hem volgut recuperar-ne la vida i obra. Per fer-ho, hem parlat amb una dona que ha estudiat fil per randa l’obra d’aquest autor mallorquí, marcat per la tragèdia, i que no pot evitar de sentir amb passió cada vers del poeta: Maria Antònia Perelló. És la biògrafa d’Alcover, la curadora de les obres completes i la coordinadora de la commemoració d’aquest centenari.

La taula del seu estudi va plena de papers amb anotacions, reflexions, llibres amb marcadors fosforescents i tota la seva obra analitzada. Ens mostra la tesi doctoral que li va dedicar, i també dues relíquies: la primera edició de Cap al tard i de Poemes bíblics i proverbis. Són els elements d’un escenari perfecte per a assistir a una classe magistral d’Alcover, en què subratlla l’element més característic de la seva obra i un dels motius que va fer que Perelló s’endinsés de ple en el seu món: “La poesia de Joan Alcover és molt humana. Parla de l’home, de la seva terra i de la seva gent.”

Una “poesia artificiosa i buida”?

Alcover va tenir una formació castellanoparlant, atès l’època en què va néixer. Va estudiar a l’Institut Balear, on li van despertar la flama de la literatura. Un mestre que el va influir molt va ser Josep Lluís Pons i Gallarza, de qui Alcover sempre va tenir bones paraules. També va ser amb ell que va començar a assistir a unes tertúlies literàries, que després Alcover s’encarregà d’organitzar a casa seva a partir de 1895. “La Mallorca de 1870 i final del segle XIX i principi del segle XX era un desert literari i un desert cultural”, explica Perelló. Per tant, qui s’hauria d’encarregar de moure la cultura en aquell moment eren els homes de la Renaixença –com Pons i Gallarza o Josep Maria Quadrado– i, després, aquesta generació entorn d’Alcover, la de Miquel Costa i Llobera o Alexandre Rosselló. “No sé si s’ha tornat a repetir mai aquest esplet de prohoms que hi va haver”, reflexiona.

Però al començament, Alcover no va poder explotar el seu veritable llenguatge poètic. “Durant els primers anys, va vacil·lar durant una temporada entre la musa castellana i la catalana”, conta Perelló. Una vacil·lació que ell anomenava bigàmia lingüística. Els primers anys de joventut es va decantar per la musa castellana i, també, “per una poesia artificiosa, de joc”. Volia imitar els qui ell considerava els grans de l’època, sia Campoamor, sia Bécquer, però “no era una poesia que li sortís del seu jo més íntim.” Fins i tot, Josep Maria Llompart va arribar a ironitzar sobre la qüestió i deia que Alcover volia ser poeta de la província i signar ventalls a les senyores. “Era una poesia artificiosa i buida”, insisteix Perelló.

La tragèdia que va marcar un punt d’inflexió

Però la tragèdia va colpir la vida d’Alcover. I, aleshores, va arribar un punt d’inflexió brutal. Va començar amb la mort de la seva esposa, Rosa Pujol, el 1887, set anys després de casar-s’hi. El 1901, es va morir la seva filla Teresa, i quatre anys més tard, el seu fill Pere. Va ser poc després del darrer llibre en castellà, que va sofrir una crisi important: la crisi de l’home coincidia amb la de l’artista. Llavors, va refusar tota parla que no fos la materna, el català. “És un punt d’inflexió brutal que en determina l’evolució definitiva. Hi ha un canvi de veu, és un procés de sinceritat que l’acosta al seu jo més profund i més íntim. Troba la seva pròpia veu. Es decanta per la musa del sentiment”, explica Perelló.

És aquesta la veu definitiva que el du a fer Cap al tard i Poemes bíblics i proverbis. “No és un canvi radical, però sí fruit d’aquest romanticisme que va cap al modernisme. Cap al tard sorgeix en aquest canvi de segle, en què hi ha una visió de la natura impressionista –i això ja és la poesia d’Alcover–, una reivindicació de les formes populars –també Alcover– i un procés de sinceritat.”

“La Balanguera”

La primera manifestació d’aquest canvi de veu i de llengua la dona amb el poema “La Balanguera”, que ha esdevingut himne de Mallorca. La va llegir per primera volta el 1903, al gran hotel de Palma, davant un centenar de comensals. Alcover conta que tant Miquel dels Sants Oliver com Gabriel Alomar van dir que era el millor que havia escrit, tot i que ell no ho trobava. “Això vol dir que encara no estava segur d’aquesta nova musa”, explica Perelló.

Però era clar que hi havia un canvi. I que entenia que la poesia, per ser excelsa i sublim, implicava dolor. Justament, “La Balanguera” sorgeix d’un compàs d’una cançó popular que havia sentit quan era petit, però parla d’una pagesa mallorquina convertida en parca popular que fila la vida i el destí de l’home. “Reflexiona sobre la fugacitat de la vida personal enfront de la perennitat de la vida col·lectiva. Cada individu està condemnat a morir”, diu Perelló. Però és una parca que també simbolitza la saviesa i la tradició dels avantpassats.

La pàtria, senzilla

Perquè un altre element clau en l’obra d’Alcover és aquest lligam amb la pàtria. “La tradició i la saviesa dels avantpassats del poble és una força misteriosa que presideix la tradició del passat i les innovacions d’un demà ple de promeses, d’una població que, arrelada a la terra, és projecte vigorós cap al futur”, explica l’estudiosa. I afegeix: “De ‘La Balanguera’ neix tota una visió de pàtria, que és molt senzilla. Per ell, la pàtria va íntimament lligada a la vida quotidiana dels individus del poble.”

El 1909, el mateix any que el declaren Mestre en Gay Saber als Jocs Florals, Cap al tard esdevé el gran llibre d’Alcover. Es caracteritza per l’observació impressionista de la natura, per la imitació de les formes populars i per la reivindicació d’un art basat en la sinceritat. Poesies que vessen una humanitat tan gran que s’avé molt amb l’estètica que va defensar Alcover en l’assaig “Humanització de l’art”. Sentiment del paisatge i sentiment civil es troben a les “Cançons de la serra”, que obri “La Balanguera”. La serra és l’enyorança d’Alcover des de casa seva. Converteix una visió en una pageseta que simbolitza la ruralia mítica i idíl·lica.

I si avui Alcover aixequés el cap, quina pàtria hi veuria, a Mallorca? Potser l’hem de reivindicar més que mai? “Sí, ha canviat molt. Ell ja ho reivindicava. Considerava que per avançar en la cultura d’un país és necessari conservar la tradició”, explica Perelló. Alcover mateix deia que “sense el passat, és estèril, absurda i presumptuosa la preocupació del futur, perquè suposa que els nostres successors respectaran una cadena que nosaltres haurem interromput, si no la seguim”. I subratlla Perelló: “Aconsellava les noves generacions que, si volien ser universals i triomfar fora de Mallorca, que fossin mallorquins. Exhortava el poble de Mallorca perquè conservàs la seva personalitat.”

“Sols els pobles que tenen viva i desperta la consciència i senten el vibrar de l’ànima pròpia i estan gelosos de tot allò que defineix i afirma la pròpia personalitat, sols aquests pobles van endavant i creixen”.

“Hem viscut la decadència durant tres segles sota la dominació castellanoparlant i la nostra cultura també ha estat durant tres segles adormida. Com la llengua. Per tant, ell ho reivindica”, subratlla la filòloga. També ens conta que Alcover creu que el país canta per boca del poeta i que, per tant, per parlar del país ha de parlar de l’ànima del país perquè sigui viva.

Les elegies

Alguns estudiosos i més autors han arribat a dir que alguns versos d’Alcover són dels més punyents de la literatura catalana. A vegades, és impossible llegir-lo sense colpir-se, sense sentir la pell de gallina recórrer cada centímetre del nostre cos. A les elegies de Cap al tard, la poesia d’Alcover compleix una funció catàrtica. Hi expressa el dolor que ha patit per la pèrdua dels seus morts: Rosa Pujol el 1887, la filla Teresa el 1901 i el seu fill Pere el 1905. Tret de la “La relíquia”, poesia de vers curt, que parla del pas del temps i les ferides que ha anat deixant en el poeta.

Però, de la mort, tal vegada és a “Desolació” on trobem alguns d’aquests versos tan punyents. Un sonet que parla de com al poeta se li han esqueixat totes les branques, una a una, amb relació a les persones estimades que ha perdut i que acaba amb un vers que eclipsa: “Jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.” Explica Perelló: “El poeta no vol viure del dolor que sent, però viu simplement per poder parlar d’aquells que s’han mort, per poder eternitzar-los en la seva poesia.”

Fins i tot, per les elegies, Joan Maragall el va comparar amb un retaule de Dante Alighieri. “Això és poesia, don Joan. No es defensi d’haver posat trossos del seu cor a la seva poesia. Sols allò que ens ha fet tremolar, fa tremolar. Tot està en convertir-ho en art redemptor de la cruesa del dolor real, de la baixa realitat del dolor. Això no pot fer-ho, si no, el poeta”, digué Maragall a Alcover. I Perelló no en pot estar més d’acord: “És d’una intensitat sublim. Com diu Miquel Ferrà, és el temple del dolor sagrat.”

Alcover va ser poeta perquè havia de ser poeta. Tot i que també era relator de l’audiència, i d’allò ell anomenava “la prosa grisa”. Per contar aquesta captivitat que vivia, escriu “El voltor de Miramar”, que simbolitza el poeta engabiat en la seva feina grisa diària. Però que s’hi ha acostumat a viure: “No és bo per a ser lliure a qui servitud s’avesa”, escriu.

A Poemes bíblics i proverbis, Alcover ens parla de les qualitats humanes. Carles Riba va dir que no hi havia cap poesia que no fos tan humana com aquesta. Parla dels vicis i les virtuts humanes, de l’ambició, la supèrbia, la humilitat, la generositat, la tendresa…  I ho escriu en un context de Primera Guerra Mundial. “És un poeta que està contra la guerra i és un defensor de la pau”, explica Perelló. Per això, Alcover ha estat tan actual com sempre, també cent anys després de la seva mort.