Cent anys fent de joiers al carrer de Sants

El moment de triar una aliança de casament, el primer rellotge o el primer regal a una mare comprat amb els primers estalvis dels fills han anat escrivint episodis en la vida de les persones que també són part de les botigues on tot això ha passat. En els establiments més antics se’n guarden moltes, d’històries d’avis, pares, fills i néts d’una mateixa família. És aquest, el patrimoni immaterial que es reclama per als comerços de tota la vida a la ciutat de Barcelona i allà on sigui. Els comerços, amb els barris i pobles, van teixint aquest relat comú amb la gent que hi compra.

Al número 41 del carrer de Sants, ho ha anat fent així la família Roé, propietària de la joieria que duu el nom d’una saga de quatre generacions de joiers, argenters i rellotges de Sants. Ara fa cent anys, el 1925, el besavi Joan Roé i Vidal va inaugurar la Joieria Roé. Cinc anys abans, l’any 1920, s’havia associat amb un tal Sr. Esteva per fundar la societat Esteva i Roé, dedicada a la venda de joies, però després Joan Roé va decidir de comprar la part del seu soci i obrir la botiga.

Joan Roé era originari del poble de la Sénia, a la comarca del Montsià, però vivia a Sants. Va tenir dos fills: en Francesc i en Joan. Junts, van agafar el relleu del seu pare a la joieria. En Francesc, alhora, era membre de la Unió de Pessebristes de Catalunya, i en Joan era pintor. Alguns dels seus paisatges són encara avui part de la decoració d’aquesta joieria centenària, que forma un dels establiments emblemàtics de la ciutat. En Joan, com a artista que era, també havia dissenyat joies, alguna de les quals es poden veure exposades en una vitrina de la joieria. Però els Roé han estat sempre especialistes i venedors de joies i rellotges. El besoncle pintor era membre del Reial Cercle Artístic i reconegut com a artista a l’època, expliquen.

D’en Francesc i en Joan, cap als anys vuitanta, la botiga va passar a la filla d’en Francesc, Anna Maria Roé. I avui són els dos fills d’ella, en Francesc i l’Emi Garcia Roé, els qui porten aquest ancestral negoci. En Francesc porta l’administració i la venda i reparació de rellotges, i l’Emi s’encarrega de les compres i la venda, i també de les xarxes socials. De ben petits ja tenien la botiga com una segona casa. Anaven a escola a prop i, quan sortien, anaven a la botiga a fer-hi deures i jugar. “A poc a poc, començaves a aprendre l’ofici, embolicant regals”, comenten els germans. “Ens hem criat aquí”, diu en Joan. Ell va estudiar la carrera d’economia i l’Emi es va especialitzar en diamants i va fer els estudis de gemmologia.

Han viscut l’evolució de les joies i les preferències dels seus clients. “Abans, les joies que més demanaven eren molt carregades i ostentoses, i ara és totalment diferent. Fa uns anys es portava molt l’or blanc, i ara es ven més l’or groc, però això va a gustos, de les més tradicionals també en continuem venent”, expliquen.

Mobles centenaris

Els cent anys d’aquest comerç del carrer de Sants ens serveixen per a fer aquest rescat dels costums socials dels quals les botigues són testimoni. I entrar-hi també és una abraçada al passat de molts barcelonins, capturat en l’ambient que s’hi conserva.

De fora, ja es percep la traça de la història. Marbre i fusta fosca de caoba i els vidres ondulats d’uns aparadors que mostren una generosa varietat de rellotges, cadenes, arracades, anells, joies d’ahir i d’avui, de dissenys més clàssics i més moderns, que donen entrada a aquest comerç ancestral. Dins, tot és disposat com ha estat sempre. Taules i cadires per a seure i escollir amb la calma que només en llocs així encara es guarda, deixant-se assessorar pels qui en saben. Una gran làmpada d’aranya en bronze al sostre i d’altres distribuïdes per la botiga il·luminen moments com l’elecció de les arracades per al naixement d’una filla o el primer rellotge de la comunió, records de tants barcelonins d’un temps que tenien la seva joieria i rellotgeria de referència generalment al seu barri.

Ara per Nadal, com fan cada any, exposaran un diorama que havien fet junts l’avi i el besoncle. “En temps de la guerra civil, van haver d’amagar les joies perquè passaven els milicians i les confiscaven per fabricar material bèl·lic. Encara hi ha un vidre de l’aparador que té marcat l’impacte d’una bala que no el va arribar a trencar i la baina va caure a terra”, expliquen els néts.

A part de l’agraïment per haver arribat als cent anys, manifesten sentir “l’orgull d’haver pogut veure, i ara encara, diverses generacions de famílies de clients: ja hi venien els avis, després els pares i ara els fills”. Alguns dels que vivien a Sants i se’n van anar a viure a un altre lloc continuen comprant-hi, o han redescobert la botiga per la pàgina web, on hi ha disponibles 8.000 articles. “Ho trien a la web i aleshores vénen a la botiga a comprar-ho, com també fan altres clients, tot i no conèixer-nos, perquè comprar or per internet és molt arriscat”, puntualitzen els joiers d’aquest carrer, que sempre han sentit a dir que és el carrer comercial més llarg d’Europa. La joieria Roé forma part de l’associació Sants Establiments Units. “Per Nadal posem els llums i ho preparem tot per al pas de la cavalcada del Pare Noel”, expliquen.

Per celebrar el centenari, durant tot l’any han estat fent descomptes. Nadal i Reis sempre aixeca les vendes en negocis així, i les altres dates assenyalades expliquen que són Sant Valentí i el dia de la mare. Aquesta darrera festivitat és quan acostuma a entrar “algun nen o nena amb els seus estalvis per a comprar un regal a la mare i mirem què podem trobar pels diners que porten”, explica l’Emi.

Tant ella com en Francesc tenen dos fills cadascú, però cap d’ells, de moment, no sembla que vulgui agafar el relleu de la joieria. “El jovent no vol treballar els dissabtes ni els diumenges, com fem aquí en dates assenyalades”, diuen. Tampoc no és un ofici que el pugui fer qualsevol. “Aquí hi ha moltes variables per a fer una venda, i no tothom ho pot fer. En joieria hi ha molts factors que has de conèixer”, declara en Francesc.

La confiança guanyada amb els veïns durant tants anys ha anat fent un vincle de proximitat. “El petit comerç de barri dóna vida als carrers”, expressen. I cada vegada que es fa un canvi d’hora, obre la porta de la joieria alguna persona gran que els demana d’avançar o endarrerir una hora el seu rellotge que va amb piles, “i aleshores aprofitem per xerrar una estona”. És en aquestes anècdotes on el barri esdevé coixí dels petits comerços, i el petit comerç, aixopluc de converses amb els veïns.