Catarroja, un any després de la gota freda, amb Vicent Olmos: “El sentiment de la gent és de no saber què ha passat encara”

Una de les imatges més colpidores, i més simbòliques, de les hores immediatament posteriors a la barrancada la va pujar a les xarxes socials l’editor Vicent Olmos. A la fotografia hi havia un munt de llibres i ell escrivia que allò era una part de la seua biblioteca, la dels llibres que sempre l’acompanyaven. I es demanava com ho podria recuperar, tot allò.

Olmos, que viu a Catarroja, va perdre molt més que aquell munt de llibres. Viu a la casa que va ser dels pares. Feia molt poc que l’havia reformada i l’havia convertida en un espai ample, diàfan i net. Ple de llibres i de bon gust. Ara, un any després, ho torna a ser.

L’hem visitat perquè ens conte com ha estat el renaixement dels espais propis, però també l’evolució del seu poble, al bell mig de la zona zero, i un dels més afectats el 29 d’octubre.

L’editor d’Afers explica que durant dos dies per la porta de casa van passar-hi únicament voluntaris, i que els primers dos bombers que va veure eren de Perpinyà, que amb ell parlaven català.

Aquells llibres que va perdre, no els ha recuperats, és clar, però ha tingut sorpreses molt agradables d’amics que li n’han regalat. De fet, ha rebut uns quants paquets i caixes de llibres amb dedicatòries precioses. “Els llibres no es recuperen, però es recuperen altres coses. Per exemple, he recuperat amics, alguns dels quals feia temps que no veia, i que m’han regalat llibres molt bonics. Hi ha hagut gent que ha vingut i m’ha portat llibres, o me’ls ha enviat per correu, des de Barcelona. He anat omplint, en part, la biblioteca.”

Una altra cosa que li ha aportat la barrancada ha estat l’oportunitat de conèixer els seus veïns uruguaians, que li van deixar una clau perquè, de la terrassa, saltàs a sa casa per dutxar-se, i que li passaven menjar, un microones i una nevera, quan ell estava refugiat al pis de dalt i no podia baixar.

La gent, enfadada

Vicent Olmos veu la gent del seu poble enfadada, perquè pensa que les ajudes no els han arribat prou ràpidament. Hi ha una certa tristor en l’ambient, diu, perquè amb una vintena de morts hi ha moltes famílies afectades. “Encara hi ha prou garatges on no es pot aparcar, veureu que hi ha molts cotxes aparcats damunt les voreres o en qualsevol lloc, i encara no funcionen els ascensors d’alguns edificis i la gent no pot pujar i baixar de casa.” I, això a banda, explica que encara hi ha una zona del poble que quan plou no té el clavegueram en condicions. “La gent pensa que, d’ací a dos anys, això encara no estarà com abans. El sentiment de la gent és de no saber què ha passat encara.”

Un dels símbols de la destrossa a Catarroja és l’estat en què va quedar l’institut Berenguer Dalmau. Ara ja hi han començat la demolició i els alumnes van a classe als mòduls pre-fabricats instal·lats en un altre indret del poble. En aquest recorregut que fem amb Vicent Olmos ens hi acostem i ell ens explica que el solar sobre el qual és construït l’institut abans feia part d’una fàbrica de rajoles i que el forat que va quedar després d’extraure materials els va reblir amb fem. “Anaven tirant el fem ací i en un moment determinat va entrar en construcció i feia un fum i una olor insuportable. Finalment, ho van tapar i damunt això van construir l’institut”, diu.

A Catarroja hi ha un carrer llarg i molt comercial que du el nom de la Rambleta. El dia de la barrancada va recobrar tot el sentit perquè l’aigua i el fang van transcórrer pel seu lloc natural. Amb Vicent Olmos en recorrem un tram per veure que alguns comerços ja han pogut obrir, però que molts continuen tancats. Al centre de salut, que va ser molt malmès, encara fan obres per a reconstruir-lo.

Vicent Olmos ha participat en alguna de les manifestacions contra la gestió que Carlos Mazón va fer de l’emergència. “Es nota que la gent va patir molt pel fet que un any després continue anant tanta gent a les manifestacions. La resposta ciutadana es correspon amb el mal que va fer la riuada. No es pot oblidar que hi ha 229 morts. Ni en la barrancada del 1957 va haver-hi tants morts. La pressió no s’acabarà amb l’aniversari, crec que continuarà. L’única manera és que se’n vaja Mazón i que hi haja eleccions.”

Fins ací va arribar la riuada

El recorregut pel poble el tanquem en el camí Reial, que uneix Catarroja amb Albal. Hi ha el barranc ben a la vora, i també s’hi nota molt forta l’empremta del desastre. La gran paradoxa és un bloc de pisos en construcció damunt del barranc. Les obres ja havien començat abans del 29 d’octubre de 2024, però ara, com diu Vicent, costa d’entendre que algú vulga posar-se a viure en aquesta casa.

Unes passes més endavant, quan posem els peus a Albal, trobem dues fites a la paret. Una és el nivell on va arribar l’aigua el 1957, i la segona, una mica més avall, la de la gota freda del 2024. Amb tot, una veïna que passa, ens desmenteix la dada i diu que l’any passat va arribar més amunt.

Vegeu també:

Picanya, un any després de la gota freda, amb Xavi Castillo: “Les coses no es van fer bé”

Benetússer, un any després de la gota freda, amb Cristina Duran i Miguel Ángel Giner: “S’hauria pogut evitar molt de patiment”

L’Alcúdia, un any després de la gota freda, amb Dani Miquel: “Va ser un desastre gran”

Sedaví, un any després de la gota freda, amb Ferran Torrent: “Veus gent a qui ha canviat l’aspecte”