Perquè us feu una idea d’en quin món paral·lel estem condemnats a viure els fiuòlegs, aquest dia que vaig llegir que ‘el PP presenta la versió llatina del seu himne’ em vaig pensar (ho juro, ho juro) que es referien a una mena de cant gregorià. Amb la lletra en llatí. Apa, ja podeu riure. Deu ser que no som d’eixe món (o poder sóc jo, només).

Llegida la notícia i aterrat per fi al segle XXI, em va estranyar el suspens que el senyor aquest tan jovial i reclenxinat del Moragas (pobre general, si baixés el cap de la gàbia i veiés quina descendència que li ha sortit…) intentava crear. Que si s’havien de decidir entre reggaeton i merengue. O entre regató i merenga, per dir-ho en aldeà. Com si ningú pogués dubtar que la merenga ben blanca és el dolç per antonomàsia d’aquesta gent que cada quinze dies corren a inocular-se’n dosis massives a la llotja del camp de futbol on es fabrica la més genuïna (d’altra banda, el regató és cosa de quinquis, no pas de delinqüents a gran escala com els pepaires:  ‘revenedor de coses a la menuda, especialment el venedor ambulant de quincalleria i altres coses petites’, que de la quincalla és d’on ve el col·loquial ‘quinqui’. De res).

He fet aquestes giragonses etimològico-fellinianes per arribar a la qüestió que m’interessa (és a dir, que no m’interessa), que és la futbolera. Deunostrossinyor ens ha castigat pels nostres pecats de desunió posant-nos l’Eurocopa precisament ara, i pels més greus de no-aprovació del pressupost amb el gol d’en Piqué, que és el mínim que ens mereixem (és clar que dilluns també devia tenir la seva gràcia veure els del ‘yosoyeppañó, eppañó, eppañóóóó’ celebrant el gol del traïdor). No estic parlant de concatenacions còsmiques ni de romanços sobrenaturals, ans d’estats d’ànim: amb la moral una mica sota terra que traginem aquests dies, ells s’estarrufen (només cal llegir alguns articles d’il·lustres botiflers que ja li canten les absoltes al terratrèmol indepe). Si cupaires i convergents no haguessin fotut tant el burro ara aniríem tots més valents, i qui et diu que l’energia que desprèn tot un poble unit fent força no hauria il·luminat el noi de Pedralbes i en aquell instant decisiu, en aquella mil·lèsima de segon de girar el cap per rematar, no s’hagués vist ell mateix com a futur heroi de la nació catalana, un timbaler del Bruc 2.0, i hagués engegat la pilota a la quinta forca…

Per això ara tenim una missió. Queden dos partits abans no instal·lin les pantalles gegants a Barcelona. Però si la coja no supera la primera fase ens ho estalviarem, i els cent mil fills de la reina Maria Cristina (la de l’avinguda, empadronada allà des de l’endemà mateix de l’entrada de les tropes franquistes) s’hauran de ficar les estanqueres allà on puguin. Tenim deu dies per recuperar la unitat, per fer-ne una de grossa, per demostrar als astres que aquest poble aspira realment al que diu que aspira i està disposat a tot per obtenir-ho. I així, tal vegada les planetes es posaran del costat nostre i inspiraran en Piqué, en Busquets i companyia perquè reparin l’error: una pífia monumental en defensa, un penal assassí amb expulsió inclosa, fins i tot, per què no, un gol en pròpia porteria… Pel que fa a mi, em comprometo a elevar-los al meu panteó de sants de l’esport, al costat de sant Oleguer i d’aquell jugador d’handbol (ara no sé si era en Massip, l’O’Callaghan, un que es deia Xepkin o un de basc que també jugava al Barça) que va enviar a la selecció sa senyora onclessa.

[Com a exercici d’autoestima per a somiadors de nacions, que tanta falta ens fa, us en proposo un de ben poc pilotaire: dissabte a la nit a Itàlia celebren la cinquena edició de la Nit blanca de la lectura. Com allò dels museus que us agrada tant però amb pàgines. A Barcelona, al barri de Gràcia, hi ha una llibreria italiana que ens ho portarà a casa. A partir de dos quarts de 9 i fins a les hores menudes. Per entendre que hi ha vida, i pàtria, més enllà de les pantalles gegants.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb