El nostre país sembla instal·lat permanentment en el dia de la marmota, amb una diferència cada cop més evident: els serveis públics i les infrastructures es degraden de manera accelerada i el sistema camina cap a la fallida.

El govern socialista va arribar amb aires triomfalistes, prometent posar ordre i gestionar correctament el país després de la suposada destrossa causada pels anys del procés independentista. Portaven sota el braç la carpeta del “retrobar-se” entre Catalunya i l’estat, amb la voluntat de tornar a abraçar la monarquia, l’estat de les autonomies i un model clarament centralista. Se’ns venia la idea que la “gestoria Illa” seria la solució a tots els mals.

La realitat, però, els ha passat per sobre. Governar amb la caixa buida, amb uns serveis públics degradats i unes infrastructures literalment caient a trossos, és impossible. I què fan els socialistes quan tornen a governar? Com en un déjà-vu del govern Maragall, demanen més finançament i més competències. El president Maragall va aconseguir un estatut retallat pel seu mateix partit, però el seu gran mèrit va ser activar una ciutadania catalana que, farta del maltractament constant, va començar a dir prou. Aquell va ser, de fet, l’inici del que acabaria esdevenint el procés independentista.

Però, aquesta vegada, tota la pluja de milions que prometen des de Madrid arriba tard. La desinversió històrica ha estat tan profunda que amb quatre molles poc es pot reconstruir. L’alternança política entre socialistes i populars a l’estat no ha comportat cap canvi real: els uns i els altres han coincidit sempre en les mateixes polítiques de maltractament, desinversió i espoli fiscal. Contra Catalunya, tot s’hi val.

I, novament, igual que fa vint anys, la gent d’aquest país es desperta. La decepció i el desengany del 2017 es van superant, perquè cada cop és més evident que no hi ha cap més sortida que persistir. Anar-hi, anar-hi i tornar-hi.

L’únic camí per a garantir uns serveis públics de qualitat –educació, sanitat i mobilitat–, unes infrastructures a l’altura de les necessitats del país, una regulació efectiva del preu de l’habitatge, el suport real a la pagesia i al sector pesquer, i els recursos necessaris per a fer-ho possible, és la independència de Catalunya.

Trobem-nos a la mobilització del 7 de gener a Barcelona, que sigui l’espurna que encengui novament la flama de la confrontació amb l’estat, per reconstruir aquesta Catalunya que han fet caure a trossos.