22.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 22.01.2026 - 21:53
Ahir escrivia en aquest mateix article editorial que Catalunya no té govern, ara mateix. Alguns subscriptors, als comentaris, hi afegien una observació tan encertada com punyent: tampoc no tenim oposició. I és cert, dolorosament cert. Perquè si l’absència de govern és clamorosa, l’absència de qui hauria de denunciar-la i canalitzar la indignació col·lectiva no ho és menys.
Centenars de milers de persones ja fa dies que no poden agafar el tren. Ni els de rodalia ni els de mitjana distància. La AP-7, quan escric aquest article, continua tallada. Els autobusos, si n’hi ha, van desbordats, amb gent viatjant dreta per carretera. Això és un col·lapse històric que ha paralitzat la mobilitat d’una part significativa del país. I en vista d’això, què? Silenci. Cap convocatòria, que jo sàpiga. Cap protesta. Cap exigència pública de dimissions. Res.
La cosa em sembla especialment greu, perquè aquest és un tema en què l’oposició real tan sols pot venir de l’independentisme. I no ho dic tan sols per afinitat ideològica, sinó també per pura coherència: és l’independentisme que ha fet bandera, durant anys, de la denúncia del dèficit d’infrastructures, de l’espoliació fiscal, de l’abandonament sistemàtic del transport públic a Catalunya. És l’independentisme que ha explicat, amb dades i amb raons, que el problema no és conjuntural sinó estructural, que respon a una lògica de subordinació, que les competències fragmentades i les decisions preses a Madrid condemnen el país a viure exactament això que vivim. L’independentisme ho ha dit mil vegades. I ara que la realitat li dóna la raó de la manera més brutal, ara que el caos ferroviari és la demostració palpable de tot allò que ha denunciat, ara precisament, no hi és. O no el veiem.
On són les manifestacions davant les estacions? On són les concentracions a la plaça de Sant Jaume exigint dimissions? On és la veu que articule la ràbia de la gent que no pot anar a treballar, que no pot tornar a casa, que veu com el país se li ensorra sota els peus mentre els responsables es passen la pilota els uns als altres?
La protesta al carrer no és un gest retòric. És l’única eina que tenen els ciutadans per a forçar canvis quan les institucions fallen, com fallen estrepitosament avui. La protesta és allò que ha mogut la història, és –mireu l’exemple recent i modèlic valencià amb Mazón– allò que ha fet caure governs, la protesta és allò que ha obligat els poderosos a retre comptes. Sense protesta, sense pressió, sense la veu col·lectiva que diu prou, els responsables poden –com supose que és el cas– esperar que passe el temporal, que la gent s’hi acostume, que el caos d’avui acabe essent la normalitat de demà. I el problema és que quan no hi ha oposició passa això, exactament: que tot resta impune.
Algú hauria de dimitir per això d’aquests dies. A mi em sembla evident. Algú hauria d’assumir la responsabilitat política d’un col·lapse que afecta la vida quotidiana de centenars de milers de persones. Però no dimitirà ningú si no ho exigeix ningú. I no ho exigeix ningú si l’única força que podria canalitzar la protesta ha desaparegut, s’ha desmobilitzat, mira cap a una altra banda o està massa ocupada en les disputes internes.
L’independentisme català té ara mateix l’oportunitat de demostrar que no és un moviment de banderes i prou, que la seua denúncia del tracte colonial és alguna cosa més que retòrica, que fa costat a la gent quan la gent ho necessita. Pot tornar al carrer, convocar, exigir, posar noms i cognoms a la incompetència i reclamar –exigir– dimissions. O pot deixar passar el moment, una altra volta, i confirmar que el país no solament no té govern, sinó que tampoc no té qui plante cara a aquest desastre de govern.
PS1. Els usuaris han estat els grans perjudicats del caos a la xarxa ferroviària i la incertesa sobre quan es reprendrà el servei. Pere Millan ha entrevistat Anna Gómez, portaveu de la plataforma d’usuaris Dignitat a les Vies: “Tots els usuaris sabíem que la xarxa ferroviària era un perill”.
PS2. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, en què vam parlar sobretot de la polèmica originada pel documentari publicat a Filmin sobre la batalla d’Urquinaona. No únicament sobre això que ha passat ara, sinó sobre el significat de tot allò que va passar aleshores i la importància que té avui. Podeu recuperar-ne el vídeo.
PS3. El dia 8 de febrer els ciutadans de l’Aragó –i, per tant, els catalans de la Franja de Ponent– són cridats a les urnes per configurar unes noves corts autonòmiques. Pere Millan ens introdueix els grans temes que determinaran la campanya, en aquest article: “L’Aragó entra en campanya amb Jorge Azcón reforçat pels sondatges, però encara dependent de l’extrema dreta”.
