Catalunya guanya diners i s’empobreix!

El president de la Generalitat, Salvador Illa, va encapçalar ahir la presentació de l’“Informe Social de Catalunya 2025: Diagnòstic d’un país en transformació”. És una eina pionera, impulsada pel Departament de Drets Socials i Inclusió, que radiografia la realitat social del país amb “rigor empíric, perspectiva comparada i una mirada transversal, i que servirà per orientar les polítiques públiques davant els grans reptes de la pròxima dècada”. Amb aquest paràgraf començava la nota de premsa que va passar ahir la Generalitat.

Cal dir que l’informe m’ha semblat seriós i força encertat en el diagnòstic que fa de la societat catalana, molt menys optimista que no voldríem i que no ens mereixem. Més aviat presenta un panorama gris fosc, amb molts problemes i interrogants a l’horitzó. El text recull deu indicadors clau que dibuixen un panorama complex, tot i l’evolució positiva de l’economia catalana. Fan referència al creixement econòmic, al poder adquisitiu, l’habitatge, la pobresa infantil, l’educació, el mercat laboral, l’evolució demogràfica, la immigració, la salut i el sistema de protecció social.

Sobre la distribució de la riquesa, estem acostumats a llegir les bestieses dels EUA, però és més punyent quan ens referim a la que tenim aquí. Per exemple, llegir la forta concentració patrimonial, en què l’1% més ric acumula el 27,5% de la riquesa catalana, quasi cinc vegades més que el 50% més pobre. És cert que estem millor que al conjunt del món, on, segons que calcula el Banc Mundial, l’1% més ric posseeix el 43% de la riquesa total. Però això no és cap consol. Aquí els mecanismes de redistribució no acaben de funcionar com cal i, malauradament, com a comunitat autònoma de règim comú, no hi tenim gran cosa a fer.

Dit això, és molt preocupant que del 2008 al 2023 els salaris hagin perdut poder adquisitiu, és a dir que amb els mateixos diners podem comprar menys coses. Vol dir que ens hem empobrit, malgrat la lleugera millora d’aquests darrers anys. Però no tots igual. El percentatge de pèrdua de poder adquisitiu ha estat més important en el 25% de les famílies que tenen uns ingressos més baixos. Cap sorpresa, val a dir-ho.

Com era previsible, es posa molt d’èmfasi en l’habitatge, especialment el de lloguer, assenyalat com una de les causes fonamentals d’empobriment i d’inestabilitat vital de molts segments de la societat catalana. És fruit del creixement dels preus del lloguer del 129,4% (2000–2023) i amb tres llogaters de cada deu que destinen el 40% o més dels ingressos a l’habitatge. D’això ja n’hem parlat molt… i en continuarem parlant.

Sens dubte, un dels aspectes més colpidors és el que afecta els més innocents, la pobresa infantil. L’estudi accepta que, tot i el creixement econòmic actual, la pobresa i l’exclusió social a Catalunya són persistents i tenen un fort biaix infantil, perquè afecten el 24,8% de la població (més de 2 milions de persones) i el 36,5% dels infants, amb una incidència especialment alta en famílies monoparentals (47%). No hi ha diners per a fer baixar una mica, si més no, els percentatges? És obvi que no.

Particularment preocupant també em sembla la visió que aporten sobre l’aspecte laboral. Concretament, el tracten a partir de tres punts de vista: l’arrel social, el valor real que té avui i el risc futur amb la intel·ligència artificial. En el primer cas, s’apunta la gran diferència que hi ha entre segments de la societat, demostrada, per exemple, en l’accés als estudis universitaris, a què accedeix el 73,8% dels joves del 20% de les famílies més riques, en contrast amb el 28% del 20% de les més pobres. I, malgrat tenir la taxa de desocupació més baixa d’ençà del 2008 (8,2%), l’11,8% dels ocupats es troben en risc de pobresa; en canvi, el 28,6% dels llocs de feina presenten un risc alt o molt alt d’exposició a la intel·ligència artificial, amb impactes desiguals segons sectors i perfils. Ningú no pot negar que treballar i ser pobre és espantós; i quant a les perspectives de la IA, ja ho veurem d’aquí a poc temps.

L’informe no podia passar per alt, tampoc, l’envelliment de la societat. Hi ha, per exemple, més de 320.000 persones grans vivint soles, amb la pressió que té això sobre la sanitat i la necessitat de cures. És un cost que cada vegada serà més alt, a mesura que s’allargui l’esperança de vida.

Finalment, en una Catalunya de més de 8 milions d’habitants, l’informe destaca la incorporació d’1,4 milions de persones d’origen estranger aquests darrers vint-i-cinc anys, que ja representen el 18% de la població i el 28% dels ocupats. La conclusió és que la immigració té un paper clau en el relleu generacional, el dinamisme econòmic i la sostenibilitat del benestar. Alhora, significa un desafiament d’acolliment i integració, juntament amb la necessitat d’adaptació dels serveis públics per l’augment de població en alguns territoris, un fet que es fa palès dia rere dia i no s’hi acaba de trobar solució. També és qüestió de diners, és clar.

Crec que el diagnòstic que fa és prou correcte. I enumera les prioritats que se’n desprenen, que segons la Generalitat són cinc: fer del cost de la vida i l’habitatge el nucli de les polítiques socials; garantir la igualtat d’oportunitats i reduir la pobresa infantil; reforçar la seguretat econòmica i les trajectòries vitals en el cicle de vida; enfortir el sistema de cures i de salut per a una societat més envellida i diversa; i guanyar capacitat preventiva, anticipatòria i de coordinació del sistema de protecció social.

Fins aquí l’exposició i les prioritats que fa l’informe social. No cal ser gaire eixerit per adonar-se que les solucions tenen un denominador comú: que es necessiten molts diners, però molts, per a millorar la situació. I, casualment, es palesen aquestes necessitats socials justament quan, en el món de les infrastructures, acabem de “descobrir” la necessitat de millorar una xarxa ferroviària que fa pena i por, amb urgència; adobar les autopistes, malmeses d’ençà que són gratuïtes; i les conduccions de l’electricitat; continuar preparant-nos per lluitar contra la sequera, malgrat la pluja insòlita d’aquestes setmanes… I no cal dir que això, a més de temps, també demana diners, però molts diners. Si sumem els de les infrastructures als de les despeses socials, són moltes més muntanyes de diners encara.

I vet aquí la pregunta obligada: d’on sortiran? Pensem que si hem arribat a aquesta situació és, entre més raons, per una successió de promeses d’inversions mai materialitzades. Amb alguna de les moltes “pluges de milions” que ens han anat assegurant a Madrid potser no hauríem arribat mai a una situació tan deteriorada com l’actual, que a mi em causa angoixa, per una banda, i, molta ràbia, per una altra. Angoixa, perquè tenim molts problemes al davant per resoldre, i no veig gent el govern disposat de veritat a resoldre’ls; i ràbia, perquè els diners per haver evitat aquesta situació social i infrastructural, els hem guanyats amb escreix nosaltres i aquí durant molts anys. M’emprenya molt veure com els hem perduts i han anat a parar vés a saber on. I m’emprenya tant o més que no hi hagi un clam popular, en vista de totes aquestes dades i realitats, per a girar la truita, i que vagi molt més enllà d’acceptar els quatre xavos que ens acabaran donant amb l’anomenat finançament singular.

Si hem de fer cas d’allò que va dir el president Illa ahir, a la presentació de l’informe i a l’entrevista a TV3, sincerament m’augmenten molt les dues sensacions personals esmentades. Durant la presentació, i en vista del diagnòstic, el president va assegurar: “La recepta és clara: prosperitat compartida”, perquè “sense cohesió social debilitem la nostra societat i el nostre model europeu i català de vida”. I va afegir: “Hem de fer que el sistema social arribi a les persones, no pas que les persones acudeixin al sistema.” Particularment, em sembla molt poc més que un simple joc de paraules. Qui dia passa, any empeny…

I sobre els diners que hem vist que calen, el president va subratllar la necessitat d’un nou model de finançament, “en què ningú no hi perd i que corregeix desequilibris”, a més d’un nou pressupost per a poder desplegar tota l’ambició social. I al vespre, a la televisió, va anar un pas més enllà i va afirmar que el nou model és “el millor acord que hi ha hagut mai” i va destacar que són “més de 4.000 milions d’euros” addicionals per a Catalunya. “No vull privilegis per a Catalunya, però defenso que Catalunya té el dret de tenir un finançament”, va subratllar. I encara va afegir: “Quan arribi el moment haurem de fer totes les negociacions que hàgim de fer” per tirar-lo endavant.

Les seves paraules no afegeixen ni un gram d’optimisme a la meva preocupació, ans al contrari. Tot seguirà el seu curs i al damunt, m’enduc la sensació creixent –i mai prou assimilada– que m’aixequen la camisa.