08.01.2026 - 21:40
Sóc nascut el 1978 i, de moment, he viscut tres etapes històriques. Vaig passar la infantesa a les acaballes de la Guerra Freda, un període marcat per l’amenaça de la guerra nuclear i alguns conflictes regionals de gran abast (tres milions de morts en tres anys a la guerra de Corea), però d’un gran augment del nivell de vida a Occident –l’estat del benestar com a mecanisme per a evitar revoltes socials. El 9 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlín i, després d’uns quants anys d’inestabilitat i de redibuixar fronteres, vam entrar a l’Era de la Globalització, l’apoteosi del model liberal: lliure circulació de persones i capitals, aparició d’internet, renaixement de l’Àsia com a potència econòmica i una crisi de desigualtat a Occident, amb unes classes mitjanes perdedores malgrat l’augment de la productivitat i el confort de la tecnologia.
Encara que a vegades no ens ho sembli, hem viscut tres dècades força pacífiques. Ho mostren les dades de morts per conflictes violents, tal com recull aquest gràfic elaborat per Our World in Data a partir de les xifres del Programa de Dades de Conflictes d’Uppsala: el color blau són les guerres entre estats i els tons vermells i taronges, els conflictes interns. L’anomalia del 1994 és el genocidi de Ruanda –uns 700.000 assassinats a cops de matxet en només tres mesos.
L’explicació de la reducció del nombre de morts durant l’Era de la Globalització no és la legislació internacional ni la democratització portada pel lliure comerç (una teoria molt popular els anys noranta), sinó l’hegemonia de l’exèrcit dels Estats Units, que ha actuat de facto com l’única superpotència i policia del món. D’ençà de la crisi financera del 2008, ja hi havia indicis que la globalització s’esgotava, com ara el referèndum del Brexit, la primera elecció de Donald Trump o el fiasco de la Primavera Àrab. Tot i això, la data de liquidació d’aquesta etapa històrica va ser el 22 de febrer de 2022, quan Rússia va decidir d’envair Ucraïna i destruir-la com a nació. D’aleshores ençà els vells imperis no se n’amaguen i volen recuperar els seus espais d’hegemonia i influència. Ho veiem amb les tres grans potències nuclears (els Estats Units, Rússia i la Xina) i amb els centres de poder de segon nivell: Turquia, l’Índia, el Brasil o la nova aliança entre Israel i els països àrabs. La violència ha explotat arreu, tot i que no sé quants catalans serien capaços d’indicar el conflicte que ha causat més morts els darrers cinc anys (és la guerra de Tigre, a Etiòpia).
Europa, acostumada a la protecció dels Estats Units, ha quedat fora de joc i, en un món on regnarà la força i la violència, les nostres capacitats defensives són ridícules. De moment hem exportat la barrera defensiva a Ucraïna, però si s’ensorra les ambicions de Putin aniran cap als països bàltics, Polònia i més enllà. Mentrestant, la degradació dels polítics europeus i dels partits tradicionals és imparable. La immigració en massa ha comportat la fúria de moltes capes socials i l’estat del benestar promès a les generacions més veteranes no es podrà mantenir.
Els anys vinents veurem coses molt gruixudes al nostre continent. Ben aviat l’economia alemanya s’enfonsarà perquè el seu producte estrella, el cotxe de benzina, ha quedat obsolet. Augmentaran els conflictes interns i no descarto gens la tornada de les deportacions en massa i les neteges ètniques, com la que van experimentar fa tres anys els armenis d’Artsakh. O mirem l’Àrtic, fonamental per la quantitat de recursos que amaga i les noves rutes que s’hi obriran arran del canvi climàtic. Ara mateix el controlen cinc països: dues potències nuclears (els Estats Units i Rússia), un estat de poder mitjà (el Canadà) i dues nacions petites (Noruega i Dinamarca). Si Trump aconsegueix Grenlàndia, els danesos quedaran fora del repartiment. Llavors la cosa més probable és que les illes del Regne de Noruega, com l’arxipèlag de Svalbard, es converteixin en objectiu dels russos. Si passa, als vaixells de guerra que hi haurem d’enviar hi tindré alguns dels meus antics alumnes.
Mentre enllestia aquest text, el ministre de Defensa noruec, el laborista Tore O. Sandvik, ha publicat un article en què recorda a la població que som en un escenari de “defensa total” que no sols inclou l’exèrcit, sinó també el país sencer. “Vivim la situació mundial més perillosa d’ençà de fa molt de temps i és important de mantenir la unitat i dedicar recursos en seguretat i preparació. A escala nacional i internacional, però també local. Estar preparats vol dir saber què cal fer quan se’n va la llum o tenir cura dels veïns del barri si passa alguna cosa. Que les residències d’avis, les escoles, els municipis i la resta de la societat civil funcionin en temps de crisi i guerra. Cal tenir consciència d’allò que podem aportar i com podem gestionar els recursos que tenim”. Això és parlar a la població com a ciutadans adults.
Catalunya, en canvi, no té cap projecte de futur per a aquest món nou ple de guerres i violència. El país viu dominat encara per una minoria moralista d’arrel marxista i cristiana, una barreja d’activistes subvencionats, polítics de tercera fila i intel·lectuals amb els referents caducadíssims. La seva única proposta és mirar de ser millors persones, una idea que està molt bé per a les escoles de primària, però que és catastròfica l’any 2026. Com que aquests factòtums van menystenir la gravetat de la invasió d’Ucraïna, la intervenció nord-americana a Veneçuela ha estat una gran sorpresa, però en les noves coordenades mundials és una acció perfectament lògica. Cuba i Colòmbia cauran aviat.
Encara que tanquem els ulls i ho desitgem amb molta intensitat, el futur, com sempre, és dels forts i dels malvats. Toca que la població catalana accepti la realitat –ja fem tard– i que tots plegats comencem a pensar només en els nostres interessos i en com ens podem preparar, també com a nació, per als anys de crisi.
