La Catalunya que no usa el castellà

M’ho van dir de jove i encara me’n recordo ara. Tot just havia començat a sortir de bars, aprenia a beure, i una senyora, amiga de la família, em va veure a la barra amb massa pressa per acabar-me els gintònics. I m’ho va deixar anar: “A veure si acabaràs parlant castellà!” Vaig quedar-me-la mirant, riure forçat i cara de no entendre-la. L’endemà, quan revivia les escenes de la nit, vaig recordar la senyora, i eureka, vaig entendre-la: si bevia massa alcohol, acabaria parlant com els borratxos, a qui es trava la llengua i no els entens. I el castellà, venia a dir ella, tampoc no s’entén. He de confessar, sense gaire orgull, que aquella nit no vaig seguir el consell i vaig acabar recitant Luces de Bohemia.

La senyora, sempre present en la memòria, era un eco de la Catalunya que no parla castellà ni l’entén. Una Catalunya que sempre ha existit, tot i la propaganda oficial, i el seu mantra, que els catalans som bilingües des dels reis catòlics. L’any 2021 es va publicar El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització (Onada Edicions), que també es podria titular “Història de la Catalunya que no sap castellà”. El llibre demostra que la majoria dels catalans no sabien castellà fins als anys quaranta i cinquanta del segle XX. Vam començar a ser bilingües a causa de l’escola franquista, les lleis franquistes, la repressió franquista i l’estat franquista. (No fotem la culpa als immigrants, si us plau, per déu, i recordem la frase de Vázquez Montalbán: “Jo escriuria en català si Franco hagués perdut la guerra”). Abans de Franco, els catalans, majoritàriament, ni el parlàvem ni l’enteníem. Ho feia una minoria.

M’ho van dir de gran i encara me’n recordo ara. Tenen, totes dues, encara no vint anys. Les he conegudes fa poc. L’una fa mig any que treballa a Catalunya, és italiana, i no parla ni català ni castellà. Tira amb l’anglès. La seva parella, també italiana, fa el mateix a Madrid. Tira amb l’anglès. M’ha impressionat que, italianes com són, no aprenguin llengües germanes. I si us mireu les dades lingüístiques del 2023 a Catalunya, veureu que no és una anècdota. Hi ha un segment de població, creixent, que no parla castellà. Són un 5% de la gent de quinze anys en amunt. Quasi 400.000 persones. Benvinguts, passeu, passeu. Aquestes persones, ho heu endevinat, no són catalans de vuit generacions. Són expats, molts d’ells, o immigrants. I no parlen castellà, cert, però tampoc no parlen català. Viuen, com les italianes, en la bombolla de l’anglès, de l’àrab, de l’urdú i del rus.

Hi ha un 0,7% que parla català i una altra llengua, que no és castellà. Sovint es diu, amb raó, que es pot viure a Catalunya sense parlar català. No es diu tan sovint que també es pot viure a Catalunya sense parlar castellà. El diari Ara parlava amb uns quants d’aquests expats que viuen en la bombolla de l’anglès. Hansi Flick, entrenador del Barça, aviat farà dos anys que és aquí. Que jo recordi, en públic, ha parlat una vegada en castellà (i una mica en català). Va ser un minut i mig al Gamper. Ahir, la conferència de premsa la va fer tota en anglès. Com sempre. Els Hansi Flick de torn, que no necessiten el castellà, no entrenen el Barça: són el teu veí expat o el teu veí immigrant.

No tinc cap dubte que hi ha gent, això va a caràcters, que quan llegeixen que hi ha gent que no parla ni català ni castellà, ploren pel vessant català. Jo, en canvi, em fixo, atentament, en aquells que no parlen castellà. És una Catalunya que sempre ha existit, i que es renova. És un grup en què tinc amics d’arreu del món, alguns grans amics. La majoria, catalanoparlants. Uns altres, no. També deu ajudar, suposo, que per qüestions familiars (l’Adiva, la meva dona, és americana) parlar en anglès m’agrada i ho faig. I he de dir que alguna vegada, no gaires, en restaurants, em trobo el cambrer castellanoparlant de torn que em surt a dir que no entén el català. Segur que sabeu de què parlo. Fins i tot es pot posar agressiu. Aleshores utilitzo l’anglès. I, oh, sorpresa, amb aquest baixen del burro, tu. Sí, ho sé. No aconsegueixo que ell parli català. Però, sabeu què passa?, que ell tampoc no aconsegueix que jo parli castellà. Jo, el castellà, no el necessito, i el parlo si em dóna la gana (que bonic és Valle-Inclán). I si no, no. No sé si a vosaltres també us passa.