Moment de l'obra 'Nosaltres. Avui! Demà! Europa'

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

No heu tingut mai a la vida la sensació que el cor us batega tan fort que la gent ho deu sentir? Afegim-hi la respiració accelerada, senyal inequívoc que l’adrenalina va a raig. Pànic de quedar-se en blanc i boca eixuta abans i tot d’haver pronunciat la primera frase. Amb poques diferències, així ens sentim els deu testimonis que érem a punt de sortir a l’escenari del Teatre de Bozen/Bolzano dimecres passat, nit d’estrena de l’obra Wir. Heute! Morgen! Europa (‘Nosaltres. Avui! Demà! Europa’). L’obra és una reflexió sobre la pluralitat i la convivència a Europa. Hem aterrat a la ciutat tot just fa quaranta-vuit hores i, malgrat la intensitat dels assaigs, no hem estat capaços de fer l’obra d’una tirada ni una sola vegada. De fet, amb prou feines sabem trobar el camí que va del camerino a l’escenari.

El director, l’austríac Alexander Kratzer, ja ens ha avisat: ‘No es pot tenir mai tot. En aquest projecte tenim diners, uns músics fantàstics i vosaltres, però no tenim temps.’ El temps se n’ha anat fent el càsting per a trobar els qui representen minories europees (turcs de Grècia, alemanys de Bèlgica, hongaresos de Romania i gitanos) i regions autònomes (les Illes Åland de Finlàndia, el Vènet italià, Escòcia i Catalunya). A més, es tracta d’una obra de teatre documental i l’objectiu és que tothom es mostri tan espontani com sigui possible. Hi ha guió, però no hi ha text escrit per a nosaltres. Saltem a l’aigua i ja aprendrem a nedar.

El primer gran envit és el lingüístic, que en una obra que tracta sobre minories és també un dels grans temes de debat. No hi ha cap idioma que ens uneixi a tots. El director ens parla en alemany i en anglès i sempre hi ha algú que tradueix a l’italià per als qui no l’entenen. Sobre l’escenari, cadascú diu algunes paraules en la seva llengua i la resta de les intervencions també és en algun d’aquests tres idiomes. Però la llengua principal és l’alemany. Com a bona ciutat bilingüe que és, el Teatre de Bozen/Bolzano té una programació en alemany i una en italià, cadascuna gestionada per un equip de gent diferent.

L’experiència és carn de reality show televisiu. Un grup de gent que no es coneixen de res i que treballaran plegats per un objectiu comú, en un entorn que els és aliè. De seguida hi apareixen tensions i complicitats, però l’ambient general és de plena solidaritat. Per sort, els músics i una titellaire que aporta un aire fresc a l’espectacle amb les seves intervencions són grans professionals. L’equip tècnic també s’aboca en cos i ànima a donar-nos suport, conscients de la dificultat de l’escomesa. Un quart abans de cada funció, el director ens reuneix en rotllana i ens repeteix que som molt bons i que ens estima. Després ens abraça d’un en un, ens diu ‘toi-toi-toi’ i fa com si escopís tres vegades per sobre de l’espatlla esquerra. Costum germànic. A qui li sembli curiós, que recordi que a Catalunya ens desitgem molta merda.

Finalment, arriba el miracle, potser gràcies al fet que un dels testimonis-actors és un capellà friülès. L’estrena és un èxit i tot va com oli en un llum, llevat d’alguns detalls tècnics que passen desapercebuts al públic. Fins i tot la participació dels assistents responent preguntes amb el telèfon mòbil funciona. Unes quatre-centes persones omplen la platea, entre les quals el president de la regió de Tirol del Sud i alguns dels seus ministres. Jo parlo en alemany sobre el moviment independentista català i el seu caràcter no ètnic ni populista, i sobre el fet que la societat catalana és una societat oberta, qüestions que a Itàlia cal deixar ben clares. També explico l’escandalosa situació actual, amb presoners polítics i gent a l’exili, que algun dia caldrà reconduir amb diàleg polític que substitueixi la repressió.

La part més bonica és sens dubte el contacte amb el públic després de la funció. A banda periodistes que ens volen entrevistar, molta gent s’acosta per dir-me que no defallim, que ens porten al cor o que els sud-tirolesos entenen perfectament la causa catalana. Uns altres em demanen pel llaç groc o volen saber quins seran els passos següents del procés. També apareix una catalana que hi viu i actors que ens feliciten per la nostra feina. En total, fem set funcions, de les quals dues de matinals dedicades a estudiants, amb més de 3.000 assistents en total. Ahir ens vam acomiadar, cansats però conscients del privilegi de l’experiència viscuda.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.