judici

Hi ha els moments en majúscules i la vida de cada dia. Hi ha els fets que passaran a la història col·lectiva i les històries quotidianes segellades en algun dietari anònim. Som en dies solemnes. Hi ha els protagonistes d’aquest judici contra el procés independentista i hi ha els espectadors, a voltes a platea o al galliner, a voltes a peu de carrer. Són dies de gravetat que alteren rutines, amb totes les incomoditats que genera això i, alhora, tan naturals. Perquè la vida va fent.

Va fent, la vida, amb els seus horaris i les feines i les activitats extraescolars i també les festes i els concerts i les lectures, mentre allà dins, al Suprem, a Madrid, lluny de casa i havent d’anar i tornar de la presó cada matí i cada vespre, transcorre un judici que no hauria d’haver començat mai. Sense fonament i amb tuf de venjança, que encara ressona el dónde están las putas urnas.

I els presos polítics van explicant-se –em nego a valorar ara amb quin grau d’encert– i van fent evident la farsa. I com més clara és l’evidència, més puja la temperatura de la sang, que amb la declaració de Jordi Sànchez ja bullia. Per l’esperpent de tot plegat. Però és que resulta que aquest muntatge que no s’aguanta per enlloc és l’excusa per a tenir-los encara avui tancats en una cel·la i amenaçar-los amb molts més anys de presó.

Dijous passat, el de la vaga general, l’Àlex Hinojo recordava a Twitter que era el dia mundial de la llengua materna i que s’esdevenia mentre allà, al Suprem, a Madrid, els processats no podien declarar en la seva llengua. De tots els despropòsits del judici, aquest n’és un. I és tan il·lustratiu que fins i tot Jordi Sànchez va dir a la sala que si l’actitud de l’estat en relació amb les seves llengües hagués estat una altra, segurament ara no serien allà.

És significativa, aquesta vulneració dels drets lingüístics dels processats (bé, en Marchena us dirà que no, que la sala ‘reconeix les raons de caràcter emocional del dret de parlar en la llengua materna’ i que si els acusats ho volen, poden declarar en català, que simplement passa que tindran traducció consecutiva, i es veu que això no és cap impediment per a l’exercici del dret de la defensa amb totes les garanties, i ara!, només són davant un tribunal afrontant dècades de presó i haurien d’anar aturant-se cada dues frases i esperar la interpretació corresponent); és significatiu, deia, perquè l’actitud envers el dret de parlar la llengua materna és extrapolable a moltes altres, la majoria de les quals ja vénen d’enrere, i tot plegat explica per què som on som. Per molt que sobre el paper aquest sigui un estat de dret plurinacional amb diverses llengües oficials. ‘Els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat’, que cantava la Trinca. Sí, la Trinca, que va fer aparició estel·lar al judici amb el seu ‘Passi-ho bé’ i que aquesta setmana rebrà el premi Enderrock d’Honor pels seus cinquanta anys de trajectòria. Ja ho hem dit, que la cosa ve de lluny. I encara més.

‘Amb massa freqüència tinc la sensació que encara es veu el català com un problema’, deia Josep Rull al tribunal, després d’haver-se queixat que li vulneraven el dret fonamental de fer servir la seva llengua materna. Que vol dir poder expressar-se amb naturalitat, precisió, fluïdesa i tranquil·litat. Encara més en un context hostil i en què es juguen el futur. El jutge Marchena ja pot maquillar-ho com vulgui, però el cas és que no poden defensar-se ‘en igualtat d’armes’, en paraules de Jordi Sànchez. ‘Una oportunitat perduda.’

Per ells és una qüestió d’emocions i prou. Encara es pensen, perquè volen pensar-s’ho, perquè els va bé, que parlem català per molestar. I la seva manca de respecte a les llengües minoritzades és la mateixa manca de respecte a les realitats nacionals. Per això fan bandera de no saber parlar català i no tenen cap pudor a l’hora de pronunciar malament els noms dels processats. Khunqueras, Cuissart, don Yordi (Sànchez era massa fàcil), Rul… A qualsevol altra banda, se n’avergonyirien, però amb els catalans no. Al contrari, és la manera que tenen de demostrar el seu menyspreu.

Jordi Turull, a qui en algun moment vam veure amb dificultats per trobar la paraula en castellà (a mi em passaria exactament igual), encara va ser capaç de fer-ne broma, quan es va trobar traduint del català al castellà al fiscal.

Encara bo que queda l’humor. Que els en queda. Coi, sí! Somrieu perquè guanyarem, deia el lema. Mireu, no ho sé, a hores d’ara, si ens en sortirem, però somrieu perquè els irrita i emprenya. Com a mínim, això.

PD: Divendres farà deu anys que es va morir l’enyorat Pepe Rubianes, parlant d’humor en temps de mordasses i fotre. Un record.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb