24.10.2025 - 21:40
En un editorial d’aquesta mateixa setmana, atribuïa el fracàs de l’oficialitat del català a la Unió Europa al poc interès demostrat per Pedro Sánchez. L’acord que s’ha anunciat ara amb Alemanya ho certifica. Quan Pedro Sánchez ha vist que Junts podia passar a l’oposició i, fins i tot, treure’l de la Moncloa, aleshores –i únicament aleshores– ha fet allò que no ha fet en dos anys: comprometre’s.
L’acord anunciat entre Alemanya i Espanya per a trobar la manera de fer del català llengua oficial a la Unió Europea és un acord important –malgrat totes les precaucions. Però no tinc clar que arribe a temps. Perquè aquesta és la primera prova indiscutible, demostra que a Sánchez no li interessa de fer justícia a la llengua catalana sinó romandre a la Moncloa, com siga i tant de temps com puga. Ha tingut dos anys per agafar el bou per les banyes, però tan sols ho ha fet quan ha vist perillar de veritat la seua presidència.
El text publicat pels governs alemany i espanyol té clarobscurs. Ens hem acostumat tant a malparlar de tot, que és més fàcil qüestionar-lo i dir, simplement, que és una trampa més. Però hi ha coses positives que són importants.
De primer, i no és poca cosa això, que Alemanya i Espanya negocien en públic pel català –tothom sap que parlem del català i que l’èuscar i el gallec, ací, són convidats de pedra. Els intents d’enterrar el 2017 no poden tapar, com es veu, l’existència i la persistència del problema català a Europa, i que ha deixat de ser simplement un problema espanyol.
En segon lloc, el text parla en tot moment de trobar la manera que el català siga llengua oficial a Europa. Ja no se’n discuteix l’oficialitat, com passava fins ahir, sinó la manera en què ho serà. És un pas important, també, tot i que obre una escletxa preocupant sobre si es crearà una mena d’oficialitat de primera i una altra de segona.
I, en tercer lloc, hi ha un matís tècnic –jo diria que altament polític, encara que revestit de tecnicisme– que m’ha cridat molt l’atenció: el text parla de les “llengües oficials diferents de l’espanyol” i no pas de “llengües cooficials” com era habitual fins ara a Madrid. Per tant, iguala de manera formal les quatre llengües de l’estat. No se’n defineix una d’oficial i tres de cooficials, sinó que es parla implícitament de quatre llengües oficials, cosa mai vista fins ara.
El problema principal? El calendari i, en definitiva, si no és massa tard per a qualsevol tipus d’acord. Si la maniobra no arriba quan ja no té gens d’interès.
Si no haguessen passat aquests dos anys perduts d’ençà de l’acord de Brussel·les –si Pedro Sánchez hagués fet això que ha fet avui des del primer moment–, un termini negociador més o menys raonable no hauria importat gaire. Però avui importa, i importa molt. Per la desconfiança creada, però també perquè sembla que siga una maniobra destinada, sobretot, a fer dubtar Junts sobre quina decisió ha de prendre aquest dilluns en la reunió que farà a Perpinyà.
La cosa lògica seria que Espanya i Alemanya negociassen discretament i anunciassen el dia que toqués que han arribat a un acord concret. Quin sentit té, anunciar que comences a negociar, en compte d’esperar a tenir un resultat, tret que vulgues posar pressió a Junts?
Siga com siga, ara és Junts, òbviament, qui rep la pressió. El 14 de novembre hi ha una reunió del Consell d’Afers Generals en què, tenint en compte que Alemanya era qui més s’hi oposava, es podria aprovar l’oficialitat del català a Europa. Però sabent els reglaments i la manera de funcionar de la Unió Europea, no sembla que hi haja temps. Pot esperar, Junts, fins el 14 de novembre per veure si s’aprova o si, com a mínim, se’n fa públic el pacte final i el calendari d’implementació? No ho sé.
I no ho sé, encara, per una raó més. Que el català siga llengua oficial a la Unió Europea és importantíssim. Ja ho sé, que hi ha gent que diu que això no servirà de res i que és un brindis al sol i que la qüestió important és que es puga parlar ací i tot això. No hi estic gens d’acord: l’oficialitat del català a Europa seria un pas excepcionalment important per a la nostra llengua. Ara bé: la gent ho entendrà, o a hores d’ara està tan cansada del debat que no sabrà ni valorar-ne la importància?
Novament, si això s’hagués aconseguit poques setmanes després de la investidura, tots ho hauríem vist com la concreció d’un canvi de rumb a Madrid, que expressaria la voluntat d’avançar en el reconeixement nacional de Catalunya. Però avui, tal com va el país, podria passar que ja no interesse a ningú i que, per tant, els esforços negociadors no siguen recompensats adequadament.
I això em porta a la darrera de les consideracions. Té sentit, per a Junts, aguantar aquesta forma zombi de negociar dels socialistes en què, si no hi ha una crisi extrema, no se’n treu cap resultat? Més i tot: si ara Junts torna a refermar l’acord amb el PSOE gràcies a la solució de la qüestió lingüística a Europa –i tenint en compte el fiasco de l’amnistia o de la transferència de les competències d’immigració i l’absència encara de cap referència a l’autodeterminació–, el PSOE canviarà d’actitud i netejarà les carpetes següents, o una volta superat el moment d’angoixa retornarà a l’engany sistemàtic i la dilació permanent del calendari?
La resposta, jo no la sé, però en qualsevol cas és molt evident que aquesta irrupció de Pedro Sánchez en la negociació no fa sinó ratificar que únicament el mou el seu càrrec. I l’únic avantatge que té Junts –el seu botó nuclear– és que siga creïble que ells no tenen por de fer-lo caure. I, en aquest sentit, fer marxa enrere en un camí de trencament que ja sembla imparable, hauran de valorar si val la pena o si els desarma davant un cínic d’un nivell tan estratosfèric.
