Cartes creuades: com és que el PNB i el PSOE s’han posat d’acord?

  • Cada diumenge els directors de Berria i VilaWeb intercanvien una carta en els seus respectius diaris

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

El tsunami de Trump ens ha fet oblidar que hi ha vida més enllà dels EUA. Però no cal anar molt lluny; el Parlament Basc triarà aviat el president del Govern Basc i, potser, per a quan publiquem aquesta crònica EAJ-PNB ja ens haurà comunicat que ha aconseguit un acord amb PSE.
Sí que hi ha vida, i molt animada. EAJ va guanyar amb facilitat els comicis de setembre: va obtenir 28 escons. EH Bildu va quedar en segon lloc, amb 18; Ahal Dugu (Podem) en tercer lloc, amb 11; i, finalment, PSE i PP, amb 9 respectivament. La Cambra compta amb 75 escons i la suma dels aconseguits per EAJ i PSE, doncs, no arriba a la majoria (38), per un sol escó.
Els jeltzales han passat setmanes a la recerca d’un aliat principal permanent; ho han intentat d’una banda, amb els socialistes i de l’altra, amb els d’EH Bildu. Com a continuació del camí seguit en la història recent, els de EAJ pactaran amb els socialistes, amb la seva parella habitual. No es pot oblidar que avui en dia aquests dos partits governen conjuntament a les diputacions, a les capitals i als pobles principals d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. Durant la legislació anterior, EAJ va pactar amb els socialistes l’acord de governabilitat, però els socialistes van quedar fora del Govern. L’acord d’aquests dies va més enllà, i els dos partits constituiran un govern de coalició.
En la legislatura que s’ha acabat la major part de la producció legislativa la van portar endavant tots dos partits, però no va ser tota. Dos exemples: l’oposició va imposar la Llei d’Habitatge al govern i la Llei municipal la van tirar endavant mitjançant l’acord entre EAJ i EH Bildu; amb els socialistes quedant al marge de l’acord.
Però, ara, amb el govern de coalició i no només amb un acord de suport parlamentari, PNB ha lligat en curt als socialistes i, doncs, ja s’han acabat les geometries variables.

La pregunta és com és que tan ràpidament han aconseguit els dos partits pactar sobre la pau, la convivència, l’autogovern ? Tot allò que no havien aconseguit en quatre anys ho han aconseguit de sobte en aquestes quatre setmanes?

 


 

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
La governabilitat de la ciutat de Barcelona s’ha complicat aquesta setmana amb la negativa de tota l’oposició a aprovar els comptes presentats per Ada Colau i el seu bipartit PSC-Barcelona en Comú. El fet ja és de per si destacable: Colau ha aconseguit que li diguen que no PP, Ciutadans, CiU, ERC i CUP, una llista certament transversal. Esquerra li havia votat els pressupostos anteriors però aquesta vegada s’ha negat adduint l’incompliment dels pactes de fa un any. Si pactes amb algú que no compleix és millor no pactar una segona vegada, ha dit el líder republicà a Barcelona, Alfred Bosch.

Amb això Colau s’ha quedat només amb els vots del PSC i es veurà obligada a fer servir una argúcia legal que consisteix en sotmetre’s a una moció de confiança. Els partits que se li oposen evidentment no podran posar-se d’acord en cap alcalde alternatiu i això comportarà que de forma automàtica el pressupost de Colau queden aprovats. El format de l’aprovació és certament rar, de fet és un invent del PP per blindar els alcaldes, però és que la pròpia alcaldessa ha reconegut que si per ella fos convocaria eleccions avançades, cosa que com és ben sabut un ajuntament no pot fer.

L’arribada de Colau a l’alcaldia va ser vista en el seu moment com una sorpresa molt interessant però ha anat perdent força i avui la sensació que Barcelona, amb ella al capdavant, va al ralentí comença a ser molt generalitzada. Barcelona en Comú no està ni governant bé ni plantejant alternatives que criden l’atenció per innovadores. Més aviat estan executant una gestió grisa amanida amb episodis desconcertants com va ser el de l’estàtua de Franco.

En aquest context s’anuncia que els ‘comuns’ posaran en marxa a principi d’any el seu nou partit, diuen que amb la prioritat de combatre Junts pel Sí. Segur que no els ajudarà el creixent desencís cap a la seua gestió municipal, que en definitiva se suposava que havia de ser la seua principal bandera.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any