Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els dies que Carme Riera està simpàtica és una escriptora que no decep. Sap donar titulars i sap, amb una elegància que només atorga el pas del temps, esquivar les preguntes més incòmodes amb una finta que aixecaria passions en un estadi de futbol. Sap que les seves paraules seran sempre analitzades amb lupa aquí i allà. Allà és Madrid i sobretot la Real Acadèmia Espanyola –’només som nou dones, sempre estam en minoria’–, on reconeix que de vegades hi ha crits i renous per la incorporació d’algunes paraules. Per exemple ‘selfie’ no anirà al nou diccionari espanyol, però sí ‘tuit’. ‘En català és molt millor: ha estat una genialitat trobar això de piulada.’ ‘Sí que hi ha grans discussions, s’aixeca la veu i fins i tot algú defensaria la seva posició amb una espasa, si pogués.’ I, tot i que no diu noms, tothom imagina una discussió filològica amb el rei de l’exabrupte Arturo Pérez Reverte.

‘Mirau, si a Amèrica cremar una bandera del país no és un delicte és perquè la llibertat d’expressió passa per sobre de tot. En el cas del raper mallorquí Valtònyc hem de respectar la seva llibertat d’expressió i li hem d’ensenyar a fer rimes bones’, diu, en el moment més reivindicatiu de la conversa. Això passa en una trobada amb els mitjans de comunicació per presentar la seva novel·la Venjaré la teva mort, segona incursió de l’autora en el gènere negre, tot i que ella assegura que és grisa perquè hi ha un joc important amb el sentit de l’humor.

Riera, que és presidenta de CEDRO, una de les entitats que més lluiten pels drets dels autors a l’estat espanyol, reconeix que hi ha dos cavalls de batalla que li costa de fer anar endavant: d’una banda, desblocar els ingressos professionals dels escriptors jubilats –en aquests moments, un autor no pot rebre més de 10.000 euros en concepte de drets d’autor, articles a la premsa o premis literaris, o bé ha de renunciar a la meitat de la seva pensió, i això no passa a cap altre estat d’Europa. D’una altra banda, assegurar el pagament del cànon per préstec dels llibres a les biblioteques públiques, una altra de les fonts d’ingressos dels escriptors reconeguda a tot Europa i que a l’estat espanyol tot just comença a aplicar-se. ‘Us pensau que tenc molt de poder i molts de contactes i a l’hora de la veritat res de res, això està ben bloquejat’, explica. Minuts abans ha hagut de matisar quan ha dit ‘tots els gallecs em cauen bé’ i afegir un ‘bé, tots no’, en referència al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que és qui en darrera instància podria desblocar els dos afers que més la preocupen.

La trobada és la cafeteria de la Laie, envoltada dels seus editors catalans i dels castellans d’Alfaguara, que no tenen cap problema a reconèixer, per boca de la Pilar Reyes: ‘La literatura catalana traduïda al castellà es ven tan poc com sempre; la situació recent no l’ha afectada, perquè ja es venia poc. No té sentit fer llibres que no surtin a la vegada, perquè llavors sí que és impossible de fer-ne la promoció.’

Riera avui ha vingut reivindicativa i per això deixa anar algunes andanades a tort i a dret que sembla que no lliguin amb la novel·la, però sí: ‘Jo aprofit sempre la literatura per venjar-me. Per exemple, quan vaig a un restaurant d’aquests tan cars i que et tracten tan malament, ho aprofit i ho pos en una novel·la, com per exemple amb el restaurant Béns d’Avall, que els mallorquins que hi ha aquí segurament coneixeu. Aviat m’hauré de venjar de Vueling, no solament perquè tenen els seients estrets i incomodíssims, sinó perquè tracten tothom de “client”, en lloc de fer servir la paraula “viatger” o la paraula “passatger”; això és una cosa que em posa molt nerviosa.’

El dinar i la successió de plats ha anat marcant el ritme de la reunió. Abans del primer, una allau de preguntes que s’ha allargat fins que tothom ha estat servit. Després, una estona de conversa informal entre tots i nova allau de preguntes entre el primer i el segon. I amb les postres igual. Tot això originava un ritme de sincronització de bolígrafs, llibretes i ordinadors, combinat amb la feina dels cambrers. Semblava com si tot fos un gran ballet que Riera regís amb una amabilitat que no amaga mà de ferro i contundència quan cal.

L’autora adverteix, de bon començament, que gairebé no parlarà de la novel·la per no aixafar la guitarra, de manera que en sabem realment poques coses: només que és protagonitzada per una antiga detectiva privada d’orígens gallecs que va néixer a l’Hospitalet. Es diu Elena Martínez i ara escriu llibres gràcies als cursos de l’Ateneu. ‘Forçosament per això la seva prosa ha de ser simple, sense grans habilitats literàries. Quan tu fas un personatge com aquest, li has de cedir la veu i el punt de vista i fer literatura amb ella; i amb aquest gènere literari no funciona, no hi ha grans descripcions i la seva literatura no és gaire bona.’ En el decurs de la investigació es trobarà amb casos de violència masclista i també de pederàstia. ‘En aquest sentit és una novel·la de denúncia perquè la pederàstia m’horroritza. Sovint és molt oculta però no deixa de ser-hi, a la nostra societat. Em fa molta por.’ Aquesta investigadora mig gallega –homenatge explícit a Manuel Vázquez Montalbán– viu a Sarrià. ‘És el meu barri i, si us fixeu en la part antiga, s’assembla més a un poble com Gràcia que no pas a les zones altes barcelonines.’ I té unes relacions de parella que reflecteixen la societat  contemporània, lliures i esporàdiques. També sabem que hi apareixeran uns caganers i que hi ha un Fox Terrier que té molt de protagonisme. ‘Esper que us agradin els cans. Si fins ara no us agradaven, us agradaran i deixareu de culpar-los pels seus comportaments per passar a culpar els amos dels cans de determinats fets.’

L’obra va ser concebuda el 2004. ‘Però la vaig abandonar quan n’havia escrites 125 pàgines. I com que això em molestava molt, he decidit d’acabar-la. És cert que havia promès a en Josep Massot (periodista de La Vanguardia, present a la conferència de premsa-dinar) que mai més no tornaria a escriure una novel·la negra; per això m’he justificat tant dient que és grisa, però sobretot era una nosa que em volia treure de damunt i que he hagut de treballar molt perquè llavors encara no hi havia crisi.’

Riera assegura que la seva novel·la serà segurament mal rebuda pels ‘puristes’ de la novel·la negra: ‘perquè és grisa i té molts girs humorístics i per tant no és exactament novel·la negra i als puristes ja sabem que els agraden les coses pures.’ També critica el món políticament correcte: ‘El políticament correcte sovint ha estat no entendre les coses. Si no pots expressar i interpretar allò que crees és brutal i el políticament correcte va cap aquí. Als EUA han estat pioners en això i els qui demanen de prohibir la lectura de Lolita no fan més que dir animalades.’

La conversa s’allarga encara molt més i així sabem que tècnicament l’autora fa dues versions diferents del llibre, la catalana i la castellana. ‘No són traduccions, són versions, hi ha coses diferents en cada una. Petites cosetes, però hi són.’ També sabem que Riera equipara el feminisme amb una qüestió moral, com la lluita contra el racisme. I mentre continua parlant de tot de coses per evitar de parlar de la novel·la i aixafar guitarres, reconeix: ‘En el curs de la meva obra narrativa he aprofitat les estructures negres unes quantes vegades perquè la novel·la és un sac on cap de tot. Si Pío Baroja va definir la paella amb la frase aquella de “cadáveres con arroz”, la novel·la ho és tot i aprofitar-se de totes les estructures és ben lícit; ho has d’aprofitar tot.’

De la conversa amb Carme Riera també s’ha d’aprofitar tot, si més no els dies que està especialment simpàtica i es converteix en una escriptora carregada de petites venjances.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.