26.11.2025 - 21:40
L’espectacle és tan mesquí, tan rematadament pueril, que la indignació ja perilla de convertir-se en una mena de tristesa intel·lectual. Això –si més no– he experimentat jo aquests dies seguint les darreres convulsions de l’afer Mazón. Ja no es tracta tan sols de demanar responsabilitats –que cal fer-ho amb tota la fermesa, fins que pague exemplarment pels seus crims–, sinó d’empassar-se aquesta tristor íntima que causa haver de contemplar una cosa d’una baixesa tan patent, tan indiscutiblement miserable, que et deixa capficat en una mena de descoratjament moral. Günther Anders, aquell filòsof alemany que va reflexionar tant sobre les mancances de la modernitat, va encunyar l’expressió “vergonya prometeica” per referir-se a la incapacitat dels humans de sentir vergonya –de sentir-ne adequadament– per les seues accions. I potser és això que veiem, però traslladat a l’àmbit social: una absoluta incapacitat ja de ni tan sols sentir vergonya d’altri.
Ara discutim si van estar junts després del dinar, si Vilaplana va acompanyar Mazón amb cotxe al palau, si van fer això o allò i on. Repassem el minut-a-minut i, davant els nostres ulls incrèduls, van desfilant tots els detalls, les minúcies, les precisions sobre horaris i trajectes, fins i tot la roba que duien o no duien. Però la discussió té alguna cosa de patètica. No és la mentida del gran estrateg maquiavèl·lic, del polític hàbil que amaga una jugada mestra. És la mentida de qui es va inventant excuses cada dia més inversemblants, més puerils, més grotesques, més increïbles, a veure si aconsegueix eixir-se amb la seua.
Durant un any sencer el qui fins avui mateix ha estat president de la Generalitat –si no hi ha cap sorpresa enorme en la sessió de les Corts– i la comunicadora, que no vol que li diguen periodista, ens han mentit com si fossen criatures atrapades fent alguna cosa que no tocava. Amb aquella descaradura dels qui semblen creure que la gent és idiota, que ningú no es recordarà de res, que tot s’acabarà oblidant. I ara, quan les contradiccions són tan evidents que ja no es poden amagar, en compte de reaccionar com a adults, continuen fent el mateix joc: inventar detalls, modificar versions, retorçar els fets fins a fer-los irrecognoscibles. Tot plegat produeix –em produeix a mi, i potser em passa a mi i prou, i si és el cas ja em disculpareu– una mena de tristor íntima, molt fonda. Aquella que sents quan veus algú degradant-se públicament sense aturador, una decepció profunda sobre la degeneració de la pròpia condició humana que et fa demanar fins on pot arribar la mesquinesa. He recordat tantes vegades aquests mesos el savi consell de ma mare: “No digues mentides, no perquè siga pecat, sinó perquè no podràs recordar a qui has dit cada cosa i al final tot serà pitjor!”
L’esquifit nivell moral que revela aquest comportament és terrible. És realment esgotador. Perquè no parlem d’errades polítiques, de decisions discutibles, de prioritats equivocades. Parlem d’una mentida sostinguda durant mesos davant 229 morts. Davant centenars de famílies destrossades, destrossades fins més enllà d’on podem capir, de vides truncades, de pobles sencers enfonsats, de pèrdues de tota mena, de pors clavades per sempre més dins el cos de xiquets i de grans. I la resposta d’aquesta gent és encara mentir-nos? Mentir-nos més? És d’una baixesa tan gran que em deixa sense paraules, amb una sensació interior de vergonya que em fa sentir empetitit, com a membre de la mateixa espècie animal a què pertanyen aquests dos individus.
Això que veiem és d’un nivell tan baix que costa de trobar paraules per a descriure-ho. És la política reduïda a l’embolic de qui sap que ha estat descobert i ja solament prova de salvar la cara, sense ni tan sols mostrar la mínima dignitat en la retirada. És la política com a exercici de cinisme tan descarnat que ja ni tan sols pretén ser convincent. I això no únicament causa indignació –és clar que en causa, i molta, moltíssima, tanta que espere que dissabte es tornen a omplir els carrers de València–, sinó també aquesta mena de tristor íntima que et produeix constatar el nivell de misèria moral d’unes persones, Carlos i Maribel, incapaços de mostrar el més elemental sentit del respecte. Pels morts. I per tota la societat. Per tots nosaltres.
PS1. Dic que, si no passa res, Carlos Mazón deixarà de ser president de la Generalitat avui, perquè les Corts fan la sessió d’investidura del seu còmplice i col·laborador Juanfran Pérez Llorca. Us mantindrem informats minut a minut de tot allò que passe al Palau de Benicarló, però de moment ja podeu llegir aquesta anàlisi d’Esperança Camps: “Amb Mazón d’espectador i amb l’obligació d’agradar a Vox: així serà el discurs d’investidura de Pérez Llorca”.
PS2. A Espanya, mentrestant, també viuran hores decisives amb la possible entrada a la presó de dos dels col·laboradors històrics més pròxims de Pedro Sánchez, José Luis Ábalos i Koldo García. En aquest article, Pol Baraza enumera les conseqüències jurídiques i polítiques que tindrà la decisió que prenga avui el tribunal.
PS3. “Valorem socialment prou la feina dels autònoms?” És la pregunta que es va fer en públic l’altra nit la presidenta de PIMEC Autònoms, Elisabet Bach i que avui respon, amb la seua mirada sempre aguda, Jordi Goula. Per a llegir i guardar.
PS4. Avui estrene la ronda de presentacions del nou llibre, Entendre els mapes. Serà a Elx, aquest vespre, a les set, al Casal d’Elx, en un acte organitzat pel Tempir. Com que crec en el país, sempre procure fer la primera presentació a la perifèria, allà on hi ha en joc el futur. La primera presentació de Fronteres va ser a Andorra i la primera d’Entendre els mapes, a Elx. Per a VilaWeb, els Països Catalans no són tan sols paraules o consignes, sinó un país, el nostre, que hem de recórrer i trepitjar. Dimarts se’n farà una altra presentació a Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès, per a la qual encara queden unes quantes places.
