Carla Rubio: “La comparació és la cosa que més factura ens ha passat als joves”

  • Entrevista a la presentadora de 'Ets un motivat', el programa d'EVA sobre salut mental

VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé
Clara Ardévol Mallol Albert Salamé (fotografies)
26.12.2023 - 21:40
Actualització: 27.12.2023 - 21:15

Fa un any que la vida de Carla Rubio va canviar de dalt a baix. Tranqui, jo també, el pòdcast que es va atrevir a fer sense gaires recursos, va agradar a força públic, tant que al cap d’uns mesos TV3 ja s’hi havia fixat. Primer va presentar, juntament amb Nadine Romero, les postgales d’Eufòria a Twitch, i ara presenta Ets un motivat a EVA i ha estat una de les cares més destacades de la darrera edició de La marató. Desprèn il·lusió i explica que l’experiència és tot un somni, que amb prou feines ha tingut temps d’assimilar-ho i que ara vol equilibrar la vida d’estudiant que, a vint-i-un anys, encara no ha acabat amb una feina que l’apassiona. Parlem amb ella sobre tot plegat, especialment sobre la salut mental, el tema central del programa que presenta.

Sou una de les cares noves de 3cat. Per a qui no us conegui, qui és Carla Rubio?
—Tinc vint-i-un anys, sóc d’un poble de la plana de Vic i estudio el doble grau d’Educació Infantil i Primària a la Universitat de Girona, on visc. Però una part de mi sabia que acabaria anant cap a la comunicació, i l’octubre de l’any passat vaig decidir de llançar un pòdcast en català. Se’m van viralitzar els tiktoks ràpidament, i això repercutia en el nombre d’oients a Spotify. És curiós, perquè en aquell moment no tenia ni TikTok personal… El gener em van oferir de treballar a Eufòria i així vaig començar als mitjans.

No es van fixar en el vostre nombre de seguidors, sinó en el pòdcast.
—Va ser la cosa que em va donar visibilitat, però vaig haver de passar un càsting igualment, no em van ficar directament a TV3. I la primera oportunitat, de presentadora digital d’Eufòria, la vaig esprémer, perquè m’hi volia quedar. Gràcies a això, ara presento Ets un motivat, i gràcies a esprémer també això, he participat a La marató. Sento que he nascut per a això i sempre he valorat molt les oportunitats i hi he donat el 100%. Sóc conscient que sóc una afortunada i intento estar a l’altura.

Trenqueu el relat de “és allà només pels seguidors”.
—Quan vaig començar, molta gent em deia que era influencer. Pel meu nombre de seguidors, clarament, no sóc influencer. Sóc generació Z i al final m’és inevitable mostrar el que faig a les xarxes, que avui dia són el currículum, el portafolis. Sóc activa a les xarxes, però és evident que no m’han agafat per ser influencer. És bonic, perquè sents que confien en tu, i hi estic molt agraïda. No volen el teu públic, perquè no existeix, no volen el teu nom, volen les teves habilitats.

“Avui dia les xarxes són el currículum, el portafolis”

Quina relació teniu amb les xarxes? Això que siguin un currículum, aquesta barreja de feina i vida personal que hi tenim molts, acaba essent una mica estranya.
—És molt estrany i fa molta angúnia. Quan no tens gaires seguidors, al final et dirigeixes a la gent que més o menys et coneix, i fa el triple de vergonya. Al principi, em feia un punt d’angúnia, però ho visc amb tanta il·lusió i passió que vaig a TV3, faig fotos a tot i ho penjo. Intento ser constant a TikTok mostrant-hi la meva faceta de presentadora, perquè visc cada oportunitat com si fos l’última i vull mostrar totes les meves facetes. Sóc una cara nova i és feina meva donar-me a conèixer.

Com vau viure tot aquest canvi a vint anys?
—M’ha canviat molt la vida i sento que sóc en el millor moment, perquè puc ser jo mateixa. Treballar d’allò que t’agrada essent tan jove és una sort molt bèstia. Em va venir tan de cop que no he tingut temps de situar-me. Em pregunten si vull ser comunicadora o mestra, pel que estudio, però la meva generació, això d’una professió per a tota la vida, ni s’ho ha plantejat. Em preocupava treballar de mestra just acabada la carrera, potser als trenta ja n’estic cansada… Sento que he trobat el meu lloc en la comunicació, però hi ha moltes coses que m’agraden i no sé si algun dia canviaré. No vull deixar la carrera, perquè és molt important formar-se. Per molt que sàpigues comunicar, és molt important tenir coses a dir.

A Eufòria presentàveu la postgala a Twitch. Com es pot complementar amb la televisió?
—Fa un temps, hi havia aquesta guerra absurda sobre si té més valor la televisió, la ràdio o el pòdcast. Per fi hem entès que la gràcia és compaginar-ho tot, i Eufòria en va ser un bon exemple, hi havia gent que seguia el programa per TikTok i Twitch. Són coses que han d’anar plegades i sento que cada vegada l’espectador vol escollir més, hi ha públic per a tot. L’àmbit digital té un punt més fresc, menys tradicional, que normalment atrau més el públic jove, tot i que no només.

Dieu que en aquests formats s’agraeix la imperfecció.
—Sí, i a mi m’encanta que la televisió sigui idíl·lica, no ha de canviar. Si fas Twitch, ho has de fer desmanegat, amb un mòbil i un portàtil. I a la televisió has de tenir deu mil càmeres i un guió. És molt important que la televisió mantingui l’essència de la televisió i que Twitch se li permeti de ser Twitch. A Eufòria em van dir que no guionitzés, la gràcia era la naturalitat. No és el mateix que parli amb tu la Marta Torné en directe per televisió que una nena de vint anys des d’un sofà preguntant-te si tens parella. Potser en un context així et sents més lliure.

“És molt important que la tele mantingui l'essència de la tele i que al Twitch se li permeti ser el Twitch”

Malgrat la brevetat i la immediatesa de tot el contingut a xarxes, a Twitch també triomfen transmissions de dues hores. Què en penseu?
—És cert que la gent pot aguantar una hora de directe a Twitch perquè no està sempre atenta. A la gent de la meva edat, veure una pel·lícula de dues hores ens sembla moltíssim, i és una cosa que m’angoixa i que intento treballar, no pot ser que tingui la capacitat de concentració d’un punyeter pistatxo… Hi havia gent que em deia que mirava el Twitch, i el que miraven eren els clips de trenta segons de TikTok. És un punt angoixant, perquè ho volem tot molt ràpidament.

Ara presenteu a EVA Ets un motivat, un programa sobre salut mental. Us interessava especialment aquest tema?
—Em fa molt feliç, perquè és un projecte que hauria proposat jo mateixa. Tranqui, jo també va començar per aquí. Volia combinar l’humor amb temes més seriosos, com ara com ens havia afectat el confinament. Tinc molt de respecte al tema i sé fins on m’he de mullar, perquè no sóc psicòloga, i per això hi portem experts. Sento que les noves generacions tenim molta informació sobre això. A vegades, parlo amb gent més gran que no ha tingut la sort que he tingut jo d’anar a teràpia i tractar-se la salut mental, i sento que estic molt més informada en aquest aspecte.

Us va passar molta factura, el confinament?
—Sí, vaig anar per primer cop al psicòleg després del confinament. Em van tancar amb disset anys, a segon de batxillerat, amb mil extraescolars i vida social. Vam estar tots bé físicament i vaig tenir un confinament privilegiat, però en salut mental ens van descuidar moltíssim. Era un moment de canvi molt gros, en què em venien de gust coses com la universitat, i la vaig haver de començar en línia. Tant de bo tot fos això, però sí que em sentia molt petita davant de tot el que passava.

“Vaig anar per primer cop al psicòleg després del confinament”

Sovint es mitifica aquesta etapa com la millor de la vida, cosa que suposo que tampoc no hi ajudava.
—Hi ha aquesta pressió d’anar a la universitat i de ser molt feliç perquè és la millor etapa. Jo he tingut etapes que m’han agradat més, i no passa res… A més, el confinament era una situació de descontrol i jo no l’he encaixat mai bé. No sabia quan s’acabaria, ho anaven ajornant, no es podia planificar res i això em va matar. Estaves tot el dia amb el mòbil, veies gent fent un contingut molt positiu i et senties dramàtica, i el coco no parava de donar voltes…

Què en penseu, del discurs que diu que no n’hi ha per a tant i que sou una generació de vidre?
—Una de les coses que em van passar més factura del confinament era que estava molt angoixada i alhora em sentia culpable per no estar bé. Als joves ens va passar factura el fet de no estar bé però no poder dir-ho en veu alta, perquè hi havia gent que estava pitjor. Algun expert més gran que jo m’ha fet aquest discurs que potser ens queixem massa, que abans hi havia guerres i es passava gana. És veritat que jo, per exemple, tinc una joventut més privilegiada que la dels meus pares, però no vull oblidar que continuo tenint problemes i que, per molt que siguin privilegiats, tinc tot el dret de tractar-los i no amagar les emocions.

I quan algú té un problema, no l’ajuda dir-li que no n’hi ha per a tant.
—És molt important respectar les emocions de la gent. Et poden explicar un problema que et sembla menor, però has de respectar que a l’altre l’afecti, perquè les emocions no es controlen. A vegades, intentem amagar la tristesa, però potser s’ha d’assumir que aquell dia no pots estar content i que no passa res. I unes altres generacions també sentien frustració per problemes petits, lluitar contra això és lluitar contra el fet de ser humans.

Com veieu la situació dels joves respecte de la salut mental? Aquests darrers anys hem vist moltes dades preocupants.
—Som una generació que sentim molta pressió per moltes coses. Des de la pressió estètica, que amb les xarxes és terrorífica, fins a la pressió social sobre la sexualitat, els estudis… Lluitem contra el fet de poder ser nosaltres mateixos. La comparació és la cosa que més factura ens ha passat als joves. Abans et podies comparar amb la gent del teu entorn i poc més. Ara tens la possibilitat de veure mil vides tota l’estona, i és inevitable sentir-se petit. I sentir que has d’arribar a unes expectatives que ningú no t’imposa, però penses que sí. A La marató, per exemple, vam parlar sobre com n’és, d’absurd, que es dedueixi que per tenir una determinada edat has de tenir una determinada experiència sexual.

“Abans et podies comparar amb la gent del teu entorn i poc més. Ara tens la possibilitat de veure mil vides tota l'estona, i és inevitable sentir-se petit”

Creieu que es focalitza massa en les xarxes?
—Sap greu criminalitzar-les, perquè tenen una part boníssima. No seria aquí parlant si no existís TikTok, existeixo laboralment gràcies a les xarxes. Hem de ser conscients del que són. No s’ha de tenir el mòbil a la mà tot el dia, però dir que la gent deixi de publicar la seva vida és impossible. Hem d’educar sobre com fer-ne un bon ús i relativitzar.

Quina és la cosa que més us ha impressionat d’Ets un motivat?
—Cada programa ve algú conegut, i teníem el dubte de si tindríem prou gent que volgués parlar d’aquests temes personals. Però ens hem trobat que tothom ha tingut problemes de salut mental. Tothom. Des d’Abril Cols fins a 31FAM, tothom s’ha obert. Que necessari, oi? Diuen que som una generació de vidre i l’excepció, i després tothom té coses a dir…

Volia acabar demanant-vos per La marató. Com vau viure el programa i també la polèmica posterior per la baixada de recaptació?
—Des de dins, tot ha estat alegria i emoció. Jo no em podia creure que era en un cartell amb persones que admiro tant. Ha estat una Marató jove i amb moltes dones, i totes ens sentíem identificades amb algunes històries. Vaig tenir moments en què m’havia d’aguantar les llàgrimes… Crec que els titulars que parlen del fracàs de La marató són fàcils i desinformats, perquè quan es va exposar el tema ja es va dir que era molt valent i invisibilitzat. No es podia esperar la mateixa recaptació que amb un càncer. I el més important va ser la divulgació. S’ha de reflexionar sobre per què un tema tan important que afecta tantes persones ha recaptat menys.

“Vaig tenir moments en La marató en què m'havia d'aguantar les llàgrimes”

Creieu que potser eren massa temes en un?
—Encara que s’hagués centrat només en un tema, com podria ser el vaginisme, si és una condició que no es coneix, hi hauria hagut menys donatius. Són coses que passen molt sovint i que estan molt invisibilitzades. Crec que era el moment de donar veu a moltes situacions i no descuidar-ne cap. I també s’ha de tenir en compte que la situació econòmica actual no és la mateixa que altres anys.

També s’ha parlat de desafecció amb la TV3 dels darrers anys.
—Els canvis sempre porten crítiques positives i negatives. Molta gent també valora tot allò que s’ha fet els últims anys i que més gent jove escolti Catalunya Ràdio i es tornin a veure algunes coses a la televisió. Jo no criticaré TV3, perquè m’ha donat l’oportunitat de la meva vida i perquè estic a favor del que s’hi fa. Recordo que rebíem crítiques que deien que el Twitch d’Eufòria era de mala qualitat, i eren crítiques de la mateixa gent que havia dit que TV3 s’havia de posar les piles perquè la gent jove no mira la televisió i no parla català. Aquest format que al Josep Maria no li agrada, no li agrada perquè no és per a ell, potser és per a nenes de tretze anys. Cal entendre què és per a nosaltres i què no. Però és important que la gent opini, els mitjans públics han de representar tothom, TV3 és casa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any