06.11.2025 - 21:40
El canvi de nom del departament dels Pirineus Orientals, una denominació poc arrelada a la història i a la identitat del territori, entra en fase decisiva. El consell departamental ha fixat un calendari amb la voluntat d’arribar a un desenllaç abans de final d’any.
La iniciativa de canviar el nom és una promesa de campanya electoral del 2021 de l’actual presidenta, Hermeline Malherbe. El gener del 2023 ja es va anunciar una consulta, i el gener del 2024 se’n va detallar el calendari: campanya informativa, consulta a la tardor i proposta al desembre. L’avançament electoral a l’Assemblea francesa i la inestabilitat política posterior ho van estroncar. Enguany, s’ha reactivat el procés amb un mecanisme diferent: un debat ciutadà que porti a una proposta de consens i que la presidenta haurà de traslladar a París.
D’aquesta manera, el 17 de novembre començarà una ronda de reunions públiques obertes en unes quantes localitats –Perpinyà, Elna i més capitals de comarca– perquè els ciutadans debatin com s’imaginen el futur de Catalunya Nord durant la dècada vinent. La qüestió del nom s’integrarà en aquest marc participatiu, així que no hi haurà una consulta específica: el consell departamental n’analitzarà les conclusions i identificarà el consens per formular una proposta oficial al final del cicle. Per conduir el procés, que durarà vora un mes, s’ha contractat una consultora.
El consell departamental no presentarà opcions tancades d’entrada, però en el debat públic ja s’han dibuixat dues tendències. D’una banda, “País Català” apareix com l’opció amb més suport en sondatges informals: el gener del 2024, una enquesta de France Bleu Rosselló amb 17.000 participants li donava un 56% de suport, per davant de mantenir “Pirineus Orientals” (18%) i de “Pirineus Catalans” (17%). Tanmateix, segons que adverteix Nicolas Garcia, vice-president del consell departamental, l’estat francès no acceptarà un nom amb el terme “país”, cosa que faria inviable que tot el procés arribi a bon port. D’una altra banda, “Pirineus Catalans” guanya pes com a sortida pragmàtica: manté explícitament la catalanitat i evita un mot que genera reticències a París. “No val la pena de provocar: el que volem és canviar el nom i que tingui connotació catalana”, resumeix Garcia. En tot cas, la darrera paraula és de la presidenta Malherbe, que formularà la proposta.
Un procés amb turbulències
El camí no ha estat planer. El 2024 es van fer les primeres passes: reunions amb experts en dret, investigadors i referents de la cultura i la llengua catalanes amb l’objectiu de quantificar –entre el maig i el juny– el cost del canvi de denominació i determinar els noms que es podrien sotmetre a votació. Però hi va haver dificultats. Les entitats favorables a la llengua i la cultura asseguraven que l’administració els havia dit que refusava el nom de “País Català” perquè el consell d’estat francès no l’admetria i, en canvi, els proposava com a alternativa el de “Pirineu Català”, que considerava que podria ser acceptada més fàcilment. Aleshores, les entitats nord-catalanes van començar una campanya perquè el consell departamental inclogués les denominacions “Catalunya del Nord” i “País Català” en la futura consulta.
A final d’abril de l’any passat, hi va haver una reunió del departament amb entitats i associacions culturals per a parlar-ne, i fins ara no hi havia hagut avenços. El procés es trobava en un punt complicat, i la inestabilitat política a l’estat francès va fer que el procés restés aturat. Ara es reorienta cap al diàleg ciutadà, sense una votació multitudinària, i s’integra en un procés participatiu més ampli, sense que la institució proposi cap nom que pugui generar rebuig i deixant que les opcions surtin del debat ciutadà.
Com continuaria el procés?
Quan hi hagi un nom de consens, s’ha de proposar el canvi de nom a l’estat francès. Però la darrera paraula no la tindran pas les institucions nord-catalanes. El codi general de les entitats locals estableix que el canvi de nom a petició d’un departament és una decisió del Consell d’Estat, l’òrgan consultiu suprem del govern francès i la darrera instància de la jurisdicció administrativa. A més, ha de ser convalidat pel primer ministre francès amb un decret. Per això, els impulsors ponderen la viabilitat jurídica de cada nom abans de portar-lo a París.
En més de dos-cents anys, tan sols s’han reanomenat set departaments; el darrer, el 1990. El canvi no pot ser per una qüestió estètica o d’identitat, sinó que ha de servir per a corregir una injustícia o desigualtat. L’argument més habitual és que els adjectius “inferior” i “baix” poden tenir una connotació negativa.
Canvis acceptats:
1791: Mayenne i Loira per Maine i Loira
1941: Xaranta Inferior per Xaranta Marítima
1955: Sena Inferior per Sena Marítim
1957: Loira Inferior per Loira Atlàntic
1969: Pirineus Baixos per Pirineus Atlàntics
1970: Alps Baixos per Alps de l’Alta Provença
1990: Costa del Nord per Costa d’Armor
En el cas de Catalunya Nord, l’argument més viable sembla que és que “Pirineus Orientals” és una imprecisió geogràfica que pot perjudicar la imatge del territori, perquè és poc concret i, si de cas, es troba al sud de l’estat francès. L’argument és el mateix que va utilitzar Costa del Nord, que és a la Bretanya, i que va esdevenir Costa d’Armor. Per una altra banda, és un obstacle el fet que el Consell d’Estat hagi estat històricament renuent a acceptar noms amb una forta identitat o amb termes com “país” o “comtat”.
