Un cant d’amor, ràbia i dolor per Iugoslàvia

Iugoslàvia va desaparèixer en acabar el segle vint i no se’n recorda ningú. L’artista sèrbia Marina Abramović, sí. La seva enorme reputació internacional com a pionera de l’art de la performance li està fent recapitular una trajectòria iniciada fa dècades lluny de la Sèrbia natal, per tornar al país que no existeix. Què fas, quan el teu país desapareix i en acabar la guerra que l’ha destrossat resulta que n’hi ha sis, de països. Què fas. Fas un cant d’amor, ràbia i dolor. Un cant embolcallat de cossos nus, esquelets, música, sarcasme. Un espectacle total de música, dansa, òpera, cine, dibuixos animats, de tot. Una oda i un conjur total.

A vuitanta anys que farà al novembre, l’Abramović ha donat aquesta setmana al Liceu barceloní una lliçó d’art que acarona i fustiga la història. La història que ens passa la mà per la cara dia a dia, sense que en fem gaire cas, l’oblit és la divisa contemporània. Qui se’n recorda de Iugoslàvia.

Sense anar més lluny: qui se’n recorda del cinquantenari de la mort del dictador entre nosaltres, que pel novembre, fa tres mesos només, prometia, pels recordatoris als mitjans, que ara sí que afrontaríem els efectes de la dictadura i els ensenyaríem a l’escola i als instituts. Quants anys més hauran de passar?

Vaig anar al Liceu amb ment oberta, acompanyada de la bona amiga SM, sèrbia, crítica cultural de cap ben moblat, que no les tenia totes, està massa cansada de l’estigma recurrent. Els Balcans estan estigmatitzats, el balcanisme és una actitud cultural similar a la que tan bé va desmuntar el crític palestí Edward Said respecte de l’orientalisme, un fantasma d’Occident. Per saber-ne més, convé llegir, m’anava repetint l’amiga mentre esperàvem que comencés l’espectacle, la historiadora búlgara Maria Todorova. Des d’aquestes ratlles demano que algú ens la tradueixi.

A l’escenari, mentre les dues parlàvem i el públic anava entrant, una figura de mida natural del mariscal Tito, fundador de la Iugoslàvia socialista i del moviment dels països no alineats –ni amb l’URSS ni amb cap altre estat de la guerra freda, recordem-ho– es mantenia incòlume, record reprimit que l’artista invoca. Per la dreta de l’escena, entrava una dona de vestit jaqueta gris, cabells recollits, bossa de mà penjada del braç dret, rígida, que es va col·locar davant de Tito i no va moure ni un pèl una llarga estona. La mare de Marina Abramović, sabríem pel programa de mà. Un càrrec cultural de l’estat socialista, d’un museu d’art, una dona amb qui la filla no va tenir mai bona relació, i no resulta estrany que com a artista decidís de ser una performer, que jugava només amb el seu cos, un art que el museu –la seva mare, doncs– no podria comprar ni menys exposar a les sales. Quan molts anys després l’Abramović fa al MoMA novaiorquès la performance L’artista és present, hores i hores asseguda ben quieta en una cadira, a l’espera de qui volgués seure en la cadira davant seu, els museus ja han assumit l’art de la performance, però només la poden “representar”, si la volen col·leccionar han de recórrer a la foto i al vídeo.

Tot això em passava pel cap i els ulls les tres hores de l’espectacle, que se’m van fer curtes. Feia temps que no veia en escena ni en cine una producció tan admirable, mil·limètrica en la dansa i en el pas d’una escena a una altra, amb setanta persones obrant com una de sola, d’alta poesia i imaginació. Aquí, el programa de mà, per fer-vos-en una idea.

Els morts, la guerra. Les feminitats encontrades, les masculinitats reduïdes a carn de canó. Les ploramorts d’una banda i la festa a la taverna de l’altra. La ironia, el sarcasme dels dibuixos animats, que corren per internet, de receptes arcaiques per follar, explicats per una historiadora flamenca, un altre sarcasme, ara sobre Occident. El títol de l’espectacle, Èpica eròtica balcànica, que exposa l’erotisme com un llum de neó irònic per complaure i atraure un públic que en escena només el trobarà en forma esperpèntica. L’erotisme és el tòpic esperable respecte dels Balcans. L’Abramović ho gira, ens diu que la història del seu país desaparegut afirma que la guerra i la mort ens deixen nus, sense l’eros salvador. El cos és en veritat la sola possessió que ens habita i ens demana, ens recorda mentre balla amb el seu escenògraf en l’escena final.

En acabar l’espectacle, la meva amiga no n’estava descontenta. Això ho diu tot, per mi. Ella es considera, com l’Abramović, iugoslava. Que no existeixi la paraula en els papers oficials, ho creu un elogi. No tothom pot presumir de ser d’enlloc i alhora de ser profundament del lloc.