Avui fa cinquanta anys de la matança del 3 de març de 1976 al barri de Zaramaga, a Vitòria (País Basc). Aquell dia hi havia una vaga obrera i la policia espanyola va atacar treballadors reunits a l’església de Sant Francesc d’Assís i en va matar cinc. Els trets dins el temple van convertir un espai de refugi en escenari de tragèdia i van marcar per sempre la memòria col·lectiva de la ciutat i del país.

D’aquell dolor en va néixer una de les obres més colpidores de Lluís Llach: Campanades a morts (1977), un dels discs més insignes. La primera cançó, “Campanades a morts”, ocupa tota la cara A del vinil, amb gairebé vint minuts de missatges de denúncia i dol. És una composició d’una força extraordinària, concebuda com un gran rèquiem civil que condemna la violència i dignifica la memòria de les víctimes.

Trenta anys després dels fets, el 3 de març de 2006, Llach va tornar a cantar “Campanades a morts” al Fernando Buesa Arena, a Vitòria, en un concert commemoratiu, amb l’acompanyament de l’Orfeó Donostiarra. Va ser un moment d’una gran càrrega simbòlica: la música retornava al lloc de la ferida per transformar el record en homenatge.

El 1979, l’àlbum va rebre el primer Premi Disc Català de l’Any, concedit per Ràdio 4, que en va reconèixer l’impacte artístic i social.

El disc inclou també més peces remarcables: “A la taverna del mar”, inspirada en la versió de Gabriel Ferrater sobre un poema de Konstandinos Kavafis; “Laura”, dedicada a la guitarrista Laura Almerich, companya inseparable de Llach, d’una emotivitat íntima i profunda; “Vinyes verdes vora el mar”, musicació del poema de Josep M. de Sagarra; i “Cançó d’amor”, considerada una de les seves obres més complexes i reeixides.