Calsina, el pintor rar

Veure un bon grapat d’obres de Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992) és una experiència neguitosa i estimulant. Com és que el coneixem tan poc, si és tan bon dibuixant i un satíric de primer ordre que sembla sortit de Goya i ser un germà dels expressionistes alemanys. Com és que el coneixem tan poc si traça un pont amb Casas, atès que tots dos van pintar quadres titulats La càrrega, batusses desenfrenades de policies a cavall contra manifestants. Hi rumio a l’exposició que li dedica la Fundació Vila-Casas als seus espais del carrer d’Ausiàs Marc, una reunió d’obres que, en una repassada final, adverteixo que són pràcticament totes de la Fundació Ramon Calsina. No ha tingut gaires col·leccionistes, Calsina. Al MNAC hi té exposades dues obres en la col·lecció permanent i prou. 

Hi ha un estil Calsina que donem per fet, perquè tendim a pensar en termes d’art nacional, del país, i en aquest sentit el Calsina pintor no s’assembla a gairebé ningú i el seu estil és doncs només seu. Però la nació de l’art no té tantes fronteres, la imaginació artística les travessa fins i tot amb la intuïció, flairant l’aire dels temps. Potser Calsina no coneixia ni seguia els satírics i grotescos alemanys dels anys trenta, Grosz i companyia, però hi fa colla, i també en fa amb els gravats del surrealista Max Ernst. De segur que coneixia Goya. De segur que seguia els dibuixants satírics del país, no resulta estrany saber que Feliu Elias, Apa, com a dibuixant, en tant que crític d’art li va donar empenta. Els dibuixos de tots dos, en la intenció, en el resultat, també fan colla en la seva diferència, i amb tants de les revistes aquelles fenomenals.

M’aturo en un dibuix al llapis i carbó acolorit del 1943, Fam boja: un home descamisat, gros, de cara d’au de rapinya d’ulls desorbitats, està assegut, en una habitació pràcticament buida, i amb els braços alçats s’està menjant el nadó que ha tret del llitet, potser el seu nadó; al costat, a terra, hi ha un enorme os pelat; a la paret, un quadre amb una parella dibuixada, els seus pares, la mare espantada que treu el braç del quadre per enxampar el fill per la camisa i deturar-lo… La fam d’aquells anys. El terror de la dictadura. 

L’exposició en diu postguerra, però; ja se sap, evitem de dir la paraula dictadura. Una imatge així dibuixa tan bé aquells anys, la fam d’aquells anys, tan bé com un estudi recent publicat sobre aquella fam, de la qual encara viuen testimonis.

Potser perquè el món Calsina és fosc i només en algunes pintures deixa anar el color d’un alè fantàstic surreal, misteriós, em quedo embadalida davant d’algunes de les seves primeres pintures d’aquest conjunt reunit per Bernat Puigdollers. Són de quan el Calsina jove, nascut al Poblenou, en un món obrer, pobre, guanya una beca que li permet viatjar per la península. A Granada troba un món encara més pobre, de què extreu una certa llum, sense ornaments, pura, de les persones que retrata. Com ara dels dos fills de la pensió on s’està, un dels quals, no del tot sencer, acompanya aquest article. Quina gràcia interior en aquesta noia, que la desplega amb ulls endinsats i alhora desperts. No farà gaires retrats, aquí només en veiem tres en pintura i un autoretrat al llapis.

Ramon Calsina no sembla haver-se trobat mai gaire còmode, ni durant la república. La guerra, en què va ser reclutat, l’exili que va passar, poc temps, al camp d’Argelers, el retorn ben aviat, que el va portar a un altre camp de concentració, a la plaça de braus de Vitòria, i la tornada a Barcelona en els anys ferotges de la dictadura, tot ho dibuixa i ho pinta. Va a la seva, sense amoïnar-se per quins corrents o no de l’art li haurien convingut; però no és cap ingenu, de tot això en parla, tant en temps republicans com en temps de dictadura, amb sàtires a catedràtics, crítics d’art, jurats, el pintor comercial (Dalí?), el pintor d’encàrrecs. Conjura figures d’un bestiari humà de la consciència i de l’horror. La lectura el va sostenir. Va col·laborar amb Espriu, Pere Quart, Benguerel, Calders, Tísner…, va il·lustrar el Quixot i contes de Poe. Va morir el 1992, l’any que el seu Poblenou va quedar enrunat pel 22@ olímpic. L’exposició és oberta fins al 26 de març vinent.