Una sabateria centenària que resisteix amb soles d’espart

Som al temps de les espardenyes, aquesta peça de calçat amb sola feta de fibra d’espart, el material que hi dóna nom, o cànem, que tant s’identifica amb la vida a molts pobles de la Mediterrània, el ball de la sardana, la barretina catalana o les Illes. Però, sobretot, allà on sigui, també en ciutats com Barcelona, l’espardenya s’identifica amb l’estiu.

Per a dona i per a home, amb elàstics o lligades amb vetes, arribat el bon temps comencen a veure’s arreu trepitjant l’asfalt. Algunes s’estrenen sortint dels Calçats València, una de les sabateries amb més història de Barcelona. Del número 190 del carrer de València, fent xamfrà amb Muntaner, d’ençà del 1926, quants parells d’espardenyes no hauran sortit per alguna de les seves portes. Espardenyes, sabatilles esportives Victoria, amb cordills i sense, babutxes, sabatilles d’estar per casa, més abrigades, més fresques, com les de tipus xancletes de roba de rus, com les tovalloles.

Els aparadors d’aquesta botiga de tota la vida mostren una gran part de les dues-centes referències aproximades de calçats diversos que no han deixat mai de tenir el seu públic. El concepte d’última moda a Calçats València és ben sostingut en el temps. Amb petites variacions de colors o models, la major part de la seva oferta és la sabata i espardenya de qualitat que sempre s’ha venut i que cada temporada torna a tenir sortida. Són els clàssics d’un calçat autèntic, senzill, útil i pràctic que no ha deixat mai de tornar, cada estiu.

En les portes i vitrines del carrer ja s’endevina el pedigrí del comerç, en què, tal com llegim en un dels seus rètols superiors, l’artesania de la reparació va ser, en el passat, la seva raó de ser. Hi llegim: “Es compon i tenyeix calçat. Es tenyeixen moneders en tots els colors.”

Posem-nos, per uns moments, en l’any 1926, a l’Eixample que Ildefons Cerdà va dibuixar quan la ciutat creixia i els carrers encara eren de terra, amb carros tirats per cavalls com a transport ben habitual. L’escassetat de tot feia la vida senzilla, austera, i canviar de color les sabates i els moneders, tot en aquell temps articles fets a mà amb pell, volia dir estrenar una altra vegada.

En aquella Barcelona de carrers de terra, enfangats quan plovia, en aquest xamfrà entre València i Muntaner, el que feien era netejar sense parar botes i sabates. La família Aguado era l’encarregada d’aquell saló de neteja del calçat. Pare, mare i dues filles vivien a la part de dalt d’aquest negoci familiar on també reparaven calçat i que una de les filles, Isabel, va portar fins que es va retirar, l’any 1996. Ella ja va introduir la venda de calçat i va deixar la reparació.

Un anunci de traspàs a la porta va cridar l’atenció d’uns veïns del barri, els pares de Paco Jiménez, que van veure en aquesta sabateria un bon futur per al seu fill. I així va ser. En Paco, després de l’EGB i un grau d’FP d’administració, havia treballat un any de fuster, i també havia fet un curs de reparació de calçat, a Càritas. “En sis mesos, vaig aprendre a posar i cosir soles a mà”, recorda. Per això va pensar que en aquell comerç podria treure profit d’allò que ja sabia fer.

“De fet, després del curs de reparació de calçat jo ja havia agafat una botiga a prop de la plaça de Molina, on vaig posar una màquina per a reparar sabates, dels anys quaranta, i una altra de fer claus. I durant dos anys allà vaig fer un bon aprenentatge de fer anar les màquines i tractar el client”, explica Jiménez. Fins que un dia, els seus pares, al costat de casa van veure l’anunci en aquella cantonada i van decidir d’agafar el traspàs.

De seguida, Jiménez va posar-se en contacte amb els proveïdors del calçat que ja es venia per encarregar models nous. Va recuperar la reparació de calçat i, amb tot això i les claus, mare i fill van portar el negoci junts fins l’any 2000, quan una desafortunada caiguda va obligar la mare a cedir el taulell. Aleshores, Jiménez va demanar a Míriam Teruel, la seva parella, si podia anar a ajudar-lo quinze dies. “Li vaig dir que sí, i ja fa vint-i-quatre anys que sóc aquí”, explica Teruel, mentre atén una clienta.

Rubén Rojas és qui porta tota la part de reparació de sabates. “Fill de sabater, a set anys ja tenia una sabata a la mà”, explica Jiménez, que agraeix a la vida haver-se trobat.

És vist que, en aquest xamfrà de l’Eixample, un anunci a la porta sempre ha portat a bon port. Gràcies a això, l’establiment és a punt d’escriure el centenari en la història del comerç barceloní. “Que ens hàgim mantingut tants anys, la gent del barri ho agraeix, i és un goig veure els turistes que passen per aquí fent fotografies”, diu Jiménez. Explica que quan ell estava darrere la màquina d’arreglar sabates, veia els estrangers aturant-se a fer fotografies i un dia va sortir a demanar què els agradava, “és antiga”, recorda que li deien. I això fa la diferència, l’autenticitat s’escriu així, amb anys d’història, amb comerç de barri. Ja són dues, tres i fins quatre generacions de clients d’aquesta sabateria on també cada vegada reben més turistes, malgrat que no són als carrers de més pas turístic. “Com que cada vegada hi ha més pisos de lloguer de temporada, vénen més turistes a comprar a la sabateria. I potser fins i tot ve gent de Mallorca a comprar les espardenyes aquí, encara que siguin fetes allà”, explica el propietari.

La majoria d’espardenyes que venen són fetes a Elx. Les avarques, a Menorca, d’Inca vénen les babutxes. La típica sabatilla per a l’hivern de quadres i llana a dins, en aquesta botiga sempre la trobes. També les sabatilles de riu, de goma i enreixades. “Tot allò que és clàssic sempre torna a posar-se de moda”, diu Teruel. I ho diu perquè en aquesta botiga, on a l’hivern es poden comprar espardenyes i a l’estiu, babutxes, el que funciona, i aporta comoditat als peus de la gent del barri, de la ciutat, dels visitants, és allò que sempre han tingut a disposició de la clientela.

Els colors d’espardenya que trien més són el caqui, el negre, el blau, el vermell, el blau cel i el blanc, segons que ens expliquen.

Canvi de calçat

En realitat, ja no es repara tant com abans. “Abans, metges, oficinistes dels bancs, molta gent portava bones sabates de sola de cuir, ara tot és goma i calçat esportiu. Hem passat de posar tapes i soles a enganxar i cosir, perquè el calçat és diferent ara, molt més esportiu. A qui du una bona sabata, Lotus, Zhivago…, de dos-cents o tres-cents euros, no li fa res gastar-se’n cinquanta en una reparació, i torna a tenir sabates noves”, comenten. “I sempre hi haurà qui repari i qui se’n compri de noves, de la mateixa manera que hi ha gent que continua comprant al mercat, i n’hi ha que va al supermercat”, afegeixen.

Entrar en aquesta sabateria és com caminar enrere molts i molts calendaris. Els prestatges a les parets mostren capses i capses de sabatilles i espardenyes de tots els temps, mai més ben dit, d’ahir i d’avui i de sempre. És un gran festival de models diferents, colors, vetes, falques més altes o més baixes, com les que portaven els nostres avis i àvies, pares i mares, i les que portem ara i portaran les generacions vinents. Els més joves potser se les faran portar a casa, havent-les comprat per internet. La Míriam i en Paco, després de rumiar-s’ho molt, al final van decidir de destinar un espai en línia a aquesta venda del segle XXI que continuarà donant corda a la tradició de caminar sobre espart en paral·lel a la botiga física, que és un referent digne d’homenatge en el comerç de la ciutat.